KELIMUTU, DIES DE COMIATS (Nusa Tenggara)

Moni és un petit i tranquil poble de muntanya, de clima fresc, i envoltat de camps d´arròs, que fa de porta d´entrada al Parc Nacional del Kelimutu.

Per gaudir de les fantàstiques vistes als tres llacs volcànics que havien de ser cada un d´un color diferent, una vegada més, ens va tocar matinar. Normalment un és de color turquesa, i no canvia mai de color, i els altres adopten diferents colors entre tons de groc, taronja, vermell i marró. Es creu que minerals en dissol-lució, són els responsables del constant canvi de colors.

Nosaltres els vàrem trobar només de dos colors, dos d´ells de color turquesa i un altre de color negre. Durant l´època de pluges el procés de canvi de color es pot accelerar de tal manera que els llacs poden canviar de color d´un dia per altre. Va ser per això i perquè amb un dia d´aixecar-nos a quarts de 4 del matí, no en vàrem tenir prou, que a l´endemà vàrem repetir, per veure´ls exactament del mateix color…!! Igualment, l´espectacle de veure sortir el sol pel cràter Occidental del Kelimutu, el tornaríem a repetir 100 vegades més.

El Kelimutu és sagrat pels seus habitants. La llegenda diu que les ànimes dels morts van a parar a aquests llacs: Els joves al càlid Tiwu Nuwa Muri Koo Fai (el turquesa), els vells al gèlid Tiwu Ata Polo (el marró), i els que s´han portat malament al Tiwu Ata Mbupu (el negre).

A Moni, hi vàrem viure moments, en els quals, deixant de banda que viatjant veus paissatges impressionants, temples antiquíssims, exòtiques cultures, curiosíssims sistemes de vida, etc… per sobre de tot la grandesa del viatjar, recau en les experiències que acumules.

Allà vàrem coincidir amb molta de la gent que havíem conegut durant el viatge, amb qui vàrem   compartir durant 3 dies, sortides al Kelimutu, sopars, xerrades i arak. Després, cadascú va seguir el seu camí; En Julien cap a Timor, l´Anna i en Cèsar cap a Dili direcció Austràlia, la Barbara i en Jean cap a Alor, l´Emilie i l´Spyros a Tailàndia, i la Kari i la Karin de tornada cap a Arizona. A tots vosaltres, companys: BONS VIATGES!!
Amb la Kari i la Karin, encara ens va tocar viure l´últim petit contratemps a Indonèsia, quan ens van cancel-lar el vol Ende-Denpasar, 3 hores abans de la sortida de l´avió, (que estrany a Indonèsia!!!!). Passats els primers moment de nervis (nosaltres teníem vol Denpasar-Darwin a l´endemà), ens vàren aconseguir un vol pel mateix dia, via Kupang, on i varem passar la nit (que no sigui dit que no hem estat a Timor) i l´endemà Kupang-Denpasar, 4 horetes abans d´agafar el vol que ens portaria a Darwin, Austràlia.

Tanquem així, dues etapes en una, deixem Indonèsia i ÀSIA, després de 5 mesos i mig. L´últim vespre a Moni, comprant tabac en una cabaneta de bambú, amb una bombeta que penjava del sostre que amb prou feines il-luminava els escarbats que passejaven per sota el mostrador, vàrem prendre consciencia que deixàvem enrere, molt més que un continent. Tot allò que ja formava part de la nostra quotidianitat, canviaria en unes poques hores.

Ens emportem tants bons records d´aquests últims mesos, que a vegades tenim la sensació de no poder pair-los a temps; La cultura, l´amabiliatat de la seva gent, tant paisatges inoblidables, el ritme, el clima, el menjar, i els preus!!!....(Austràlia ens te acollonits). Tot plegat, ha convertit Àsia en una segona llar, a la qual li guardarem per sempre més, un raconet en el nostre cor.

I de moment, cap a Australia hi falta gent…Fins aviat!!!

POBLATS TRADICIONALS I AIGÜES CALENTONES (Nusa Tenggara)

La següent destinació va ser Bajawa, ciutat base per a explorar els poblats tradicionals que hi ha als seus voltants, i que estan habitats per més de 60.000 Ngadas i on hi ha també rius d´aigües termals, que per nosaltres van suposar el primer bany d´aigua calenta, des de no recordem quants mesos enrere.

Aquí vàrem tornar a coincidir amb en Julien, l ´Emilie i l´Spyros, amb els quals varem llogar una moto per anar a visitar els poblats de Bena i Wogo, que són els més tradicionals de la zona, amb bonics ngadhus i bhagas, típiques cases sobre pilars de fusta amb alts sostres de palla, i estructures megalítiques.

I Algun que altre parent de l´Eduard Ponset, també… (chiiiiiiiist!!!)

Tot i que han arribat als poblats certes comoditats modernes com l´electricitat, les velles creences animistes persisteixen i la majoria dels Ngadas practiquen una barreja d´animisme i cristianisme. Adoren a Gae Dewa, un déu que uneiX el Dewa Zeta (el cel) i la Nitu Sale (la terra). Símbols evidents de que continua la tradició son els parells de ngadhu i bhaga, que encara hi ha als poblats. El ngadhu (mena de para-sol amb la teulada de palla), simbolitza el mascle, i la bhaga (caseta en miniatura amb teulada de palla), simbolitza la femella, i cada parell s´associa a una certa família dintre d´un poblat.

També estan vigents els ritus per a la fertilitat de l´agricultura, així com les cerimònies que commemoren el naixement, la mort o la construcció d´una casa.

A Bajawa ens vàrem retrobar amb l´Anna i en Cèsar, amb els que havíem tingut una fugaç trobada al PN Bromo (http://www.sentintelmon.blogspot.com/).

Aquesta vegada, sense presses i acompanyats per un dia de pluja, vàrem compartir llargues xerrades sobre existència humana, plantejaments de vida i experiències viatgeres, per arribar a la conclusió que viatjar val la pena, només per a conèixer gent com vosaltres.

Ens vàrem acomiadar, però només per un dia, a l ´endemà ens retrobaríem a Moni, per anar a visitar el PN Kelimutu i els seus llacs de tres colors. (o dos…)



PARC NACIONAL KOMODO (Nusa Tenggara)

Les petites Illes de Komodo i Rinca, es troben entre Sumbawa i Flores i són la llar del dragó del Komodo.

Aquest llangardaix pot tenir un tamany de 3m de longitud i 100 Kg de pes, s´alimenta d´animals molt més grans que ell, com búfals, cérvols o porcs senglars, si poden es mengen els ous de les femelles, i si fa falta també es mengen entre ells. Els petits viuen durant els 5 primers anys sobre els arbres perquè no s´els mengin els grans, i no baixen fins que no medeixen 1m d´alçada. Les femelles fans nius excavats a la terra, amb falses obertures per a enganyar als depredadors (dragons mascles), i el dragó quan neix, marxa per una d´aquestes falses obertures, perquè no se´l mengi la mare!!!

El dragó del Komodo com a varànid que és, te el cap estret, obertures a les orelles, coll llarg i fi, ulls amb parpelles i pupil.les rodones, i potents mandíbules. També te una cua llarga i gruixuda que utilitzen com a timó sota l´aigua i d´arma quan lluiten, i tenen el cos cobert d´escames. Les seves potes, els permeten córrer ràpidament en distàncies curtes, i poden obrir tant les mandíbules, que es poden empassar animals del tamany d´una cabra. Per caçar vigilen la presa, la mosseguen, i esperen a que les bacteries de la seva boca facin efecte. Poden arribar a esperar fins a 2 setmanes, que és el que triga un búfal a morir. El perquè només es troben a Komodo i els seus voltants és un misteri.

Amb tota aquesta informació, ens vàrem dirigir a la illa de Rinca, que està dintre del Parc Nacional Komodo, on també hi ha dragons, i queda més a la vora de Labuanbajo. Hi ha nombrosos caminets, però no està permès passejar-s´hi sense un guia, que van armats amb un pal, per si de cas els dragons et confonguessin amb una cabreta, ja que alguna vegada han atacat i matat humans.

Amb gran expectació, i una mica acollonits, vàrem anar a buscar dragons, que semblaven de tot, menys els mostre ferotge que esperàvem veure. Amb el calor del migdia, jeien a les ombres, de tal manera, que n´hi havia algun que encara no tenim la certesa de que fos viu. Semblava que els podies amanyagar, sino fós perquè sabies que et podien arrancar un braç d´una mossegada, en qüestió de segons.

Veure´ls més o menys actius és una loteria, uns dies més tard, a alguns els hi va tocar la grossa, veient com 13 dragons es menjàvem un búfal, com si d´un documental del National Geographic en 3 dimensions es tractés. Eh?!! Anna i Cèsar?!! Cabrons?!! Ai!!! Hem dit Cabrons!!, perdó volíem dir guapetons!!!

Després dels dragons i abans de deixar Labuanbajo, vàrem anar a acampar un parell de nits a la Illa de Kanawa, dintre del PN Komodo. Érem només 17 persones en aquest refugi de platges de sorra blanca, i aigües color turquesa i vistes espectacular a les altres illes. Allà vàrem conèixer la Barbara (Xile) i en Jean (Suïssa), amb els quals compartiríem algunes de les etapes de la illa de Flores.

Amb la visita a aquesta última illa, i després d´haver obtingut un graduat superior + màster + doctorat en illes paradisíaques (ho reconeixem…ens hem passat), podem afirmar que triïs quina triïs entre tots els milers de illes Asiàtiques; En general són espectaculars, amb aigües netes i transparents i una vida marina que et recorda a cada moment, el mar tant pobre que resulta ser el nostre estimat Mediterrani.



CAMÍ A FLORES (Nusa Tenggara)

Us detallarem el recorregut des de Kuta Lombok fins a Labuanbajo (ciutat des de la que es visita el PN Komodo) perquè si bé les odissees terrestres i/o marítimes han sigut la constant que han marcat els nostres dies a Indonèsia, aquesta destaca per sobre de totes.

Les agències venen bitllets combinats (pels quals pots arribar a pagar el doble o el triple) amb els quals no t´has de preocupar per res, però viatjar per indonèsia, sense barallar-te pels preus, emprenyar-te perquè mai arribes amb el temps previst, amb un bus a petar de gent, més porcs, més gallines, i que el més probable és que s´espatlli a mig camí…No té la mateixa gràcia.

Recorregut: Bemo (furgonetes petites per a passatgers, per a viatges curts) Kuta-Sengkol, Bemo Sengkol-Praya, Bemo Praya-Algun punt a la carretera de Mataram, esperar el bus direcció Labuan Lombok, ferry Labuan Lombok-Poto Tano (Sumbawa), Bus Poto Tano-Bima (el vàrem agafar dintre el mateix ferry, no hi havia prou places i en Joan va anar 8 hores assegut sobre una caixa de Coca-Cola), a Bima ja no hi havien busos cap a Sape fins l´endemà, ens ofereixen dormir al bus, i acceptem (quina millor manera de reservar plaça….!!!!), bus Bima-Sape, on hi havíem d´agafar el ferry direcció Labuanbajo a les 9 del matí, però aquell dia no n´hi havia fins a les 5 de la tarda (quina sorpresa!!!...), vàrem aprofitar el dia per llogar una barca i anar a veure una illa que hi havia a prop de Bima, amb uns quants viatgers més que també s´havien quedat tirats, i val a dir que tenia un corall intacte, platgetes de sorra blanca i aigua transparent, que conformàvem un petit paradís, encara per descobrir, finalment a les 5 de la tarda arribava el ferry que ens portaria a Labuanbajo a la illa de Flores.

A les 4 de la matinada, després de 44 hores, quasi sense dormir, sense una bona dutxa i menjar quan vam poder, per fi estàvem a punt de veure el llegendari llangardaix més gran del món: El dragó del Komodo.

Tot i el desfet de temps, que va suposar aquest trajecte, va ser divertit anar coneixent pel camí, a tots els companys viatgers, que veníem de diferents llocs però que tots portàvem la mateixa destinació, i que més tard aniríem coincidint per tota la illa de Flores.

La Kari i la Karin, d´Arizona, amb les quals vàrem compartir “habitació” al bus de Bima i que sense saber-ho en aquell moment, s´acabarien convertint en les nostres companyes de penúries.

En Julien de França (www.juliooo.fr), que porta 8 mesos per Àsia, i encara no s´ha ni plantejat tornar a casa.

I l´Emilie i l´Spyros, també de França, que tenen planejat viatjar per Àsia durant un any, i ja porten 6 mesos,(http://www.rizetbamboo.fr/le_off).

MÉS PLATGETES A LOMBOK (Nusa Tenggara)

Des de  Cemoro Lawang, ens vam dirigir directament a les Illes Gili, passant de llarg per Bali, ja que no ens venien de gust visitar les zones més trillades d´Indonèsia. Pel que hem sentit, més endavant, segons les opinions d´altres viatges, no ens penedim d´haver pres aquesta decisió.

Les Illes Gili, són un conjunt de 3 petites illes situades a la punta Nord-Occidental de Lombok.

A mida que la barca es va acostant a les seves costes, descobreixes que no t´has equivocat: Aigües color turquesa, llargues platges de sorra blanca que conviden a passejar i tranquils bungalows a la voreta del mar.

Nosaltres vàrem escollir, la més petita del conjunt, Gili Meno, amb platges excel.lents, on hi campen tranquil.lament, gallines, gats, gossos i cabres, algun warung destartelat, guitarres a dojo, un poblet interior de només 300 habitants, i que encara no han convertit en una Eivissa a l´Asiàtica, com passa moltes vegades en aquest continent.

Les Gili, rodejades d´esculls de corall, accessibles nadant des de la platja, ofereixen zones excel-lents per a l´immersió i l´snorkel, que malauradament, ja no ens varen resultar tant sorprenents com al principi del viatge. Hi ha gran quantitat de tortugues, que ni tant sols fugen quan et veuen, de les quals no en tenim proves gràfiques, perquè la nostra càmera subaquàtica, comprada fa un més escàs a Kuala Lumpur, en va deixar tirats inesperadament… va morir de cop i sense previ avís.

Observant com una tortuga rosegava un corall i ens mirava de reüll amb els ulls petits i rodonets, a menys d´un metre de distància de nosaltres, vam patir la primera baixa en qüestió de càmeres.

Sortint de les Illes Gili, ens vàrem veure obligats, a passar per Mataram, a veure si aconseguíem que algú ens arregles les nostres càmeres. Sorprenentment vàrem trobar servei tècnic de Sony i Panasonic. Pel que fa a la sony subaquàtica, ens van dir que no tenien eines per obrir-la, que ni garanties internacionals ni hòsties, i 1000 excuses més, que venien a dir: Aquí no ens mengem els marrons del altres, i si vols una càmera nova, torna a Kuala Lumpur…

Pel que fa a la Panasonic, un senyor molt atent ens va dir, que el zoom es podía arreglar, però que havíem d´esperar 48 hores.

Va ser així, com mig per casualitat, vàrem descobrir la destartalada Kuta Lombok i l´espectacularitat dels seus paisatges, format per una serie de badies amb aigües turqueses i sorra blanca. És un paradís per el surf, ple de trencants d´aigua aptes per a principiants, i per esportistes de primer nivell. Com que encara no ens ha donat pel surf, nosaltres ens vàrem dedicar a recórrer la carretera, a trossos quasi intransitables, que circula arran de costa passant per platges idíl-liques com la de Tanjung Aan, Selong Blanack o Mawi, i penya-segats espectaculars, amb un onatge que si acollona vist des de la sorra, no volem imaginar quina impressió deu fer sobre una taula de surf.

Passades les 48 hores, va arribar el fatídic dia, en que aquell senyor tant atent de la Panasonic de Mataram, ens va enviar un mail, per dir-nos que ja havia arreglat el zoom de la càmera, peeeeeeeeeeeero, que s´havia carregat no se quin cable, que la pantalla no funcionava, i que no hi havien recanvis a Indonèsia. I així, senyores i senyors, com si es tractés d´una maledicció, acaba la trista història de les nostres càmeres fotogràfiques.

ACUDIT DE LA SETMANA: Que fan en Joan i l´Esther, sense càmera de fotos, fent la volta al món?...Tirar fotos amb l´Iphone…

Actualitzem fotos Indonèsia

GUNUNG BROMO (Java)

Vàrem deixar enrere el verd de les selves, i en unes hores, en trobàvem badant, davant el paisatge llunàtic del volcà Bromo.

El conjunt del Parc Nacional Bromo, amb el propi Bromo de 2.392m d´alçada, i un cràter de 10Km d´amplada, alçat en un mar de cendre i sorra volcànica (Laotian Pasir) , i envoltat pel cims  Kursi (2.581m), i el Batok (2.440m), i el volcà Semeru (3.676m) el sostre de Java i un dels més actius de la illa, forment un paisatge de bellesa sobrenatural.

Probolingo, a 5 hores amb bus de Surabaya, és la porta d´accés al Volcà Bromo, situat concretament de Cemoro Lawang, que fa de balcó, cap a les espectaculars vistes del volcà i els seus voltants.

La visita a aquest Parc Nacional, és pot fer per compte propi, amb tranquil.les passejades. El Gunung Bromo ofereix la seva millor cara a la sortida del sol. L´esforç d´aixecar-se a les 4 de matí i fer una passejada de 2 hores, fins al Gunung Penanjakan, just davant del Bromo, es veu recompensat per l´espectacle, que ofereix el sol a mida que s´aixeca el dia, i projecte la seva llum sobre el paisatge, mentre el Gunung Semeru, fumeja impassible, fent cara de bon minyó.

També és possible pujar fins el cràter del Bromo, creuant el Laotian Pasir (mar de sorra), fins a la base del volcà, i pujant els 253 graons, que et porten fins a les vores, de les entranyes fumejants del volcà.

La cara amarga de la visita al Bromo, és que la tempesta de sorra que ens va enxampar, quan érem al cim del cràter, va ferir de mort el zoom d´una de les nostres càmeres fotogràfiques. Aquest seria el primer d´una successió de fets, que acabaria en una orgía de càmeres per llençar.

TANJUNG PUTING (Kalimantán)

Kalimantán alberga una de les últimes grans selves tropicals del planeta, i és refugi de quasi tota la població mundial de l´últim gran simi asiàtic: L´Orangutan.

Aquest era el nostre objectiu, juntament amb el Proboscis Monckey (“mono narigudo”), amb la panxa grossa i el nas llarg, espècie que es troba únicament a Borneo. En el PN Tanjung Puting, la presencia d´ambdós animals està assegurada. Tot i que els Orangutans ja els havíem vist a Sepilock (Malàisia), aquí els tens a tocar, però en el sentit literal de la paraula. Sovint has de fer un pas enrere, perquè et passin pel costat, i aguantar-te les ganes d´acariciar-los l´esquena. La seva mirada és irresistible i el seu desplegament de “moneries” encomiable.

El que diferencia la visita a aquest parc, de qualsevol altre aventura selvàtica, és el sistema de transport, menjar, i allotjament. Vam estar 3 dies, remuntant el riu Sekonyer amb un Klotok, visitant els 3 campaments situats a la selva (Leakey, Pondok Tangui i Tanjung Harapan), navegant de dia a marxa lenta per les aigües tranquil-les del riu, observant fauna, menjant, dormint, menjant, dormint, menjant dormint i tornant a dormir al vespre a la coberta del vaixell, en mig de la selva i els seus sorolls.

Un Klotok, és un vaixell, amb més o menys comoditats (depèn del que paguis, o no…), que per nosaltres va resultar ser un oasis mòbil, i un plaer inesperat a Kalimantán, amb una tripulació excel.lent, sobretot per la cuinera, que es deuria pensar que veníem de passar una guerra, i per l´Arsyad, el nostre guia Dayak, que es coneixia la selva pam a pam.

L´experiència del Klotok, no és barata, pels stàndards Indonesos, però és del tot recomanable, i si tens sort amb el vaixell i la tripulació, es pot convertir en una experiència única.
Aquest va ser el nostre últim destí a Borneo. Des de l´avió que ens portava a Surabaya (Java), poc abans d´aterrar, vèiem les primeres cases d´obra i teulades metà.liques… Allà mateix vàrem començar a enyorar Kalimantán.

BANJARMASIN (Kalimantán)

No ens repetirem amb les penúries passades als busos de Kalimantán, però finalment després de 22 hores, vàrem arribar a Banjarmasin.

Aquesta vegada, el trajecte ens va sorprendre, però positivament. Per anar de Samarinda a Banjarmasin, cal travessar el riu Kariangu. Nosaltres, érem allà asseguts amb cara de cul, primerament perquè ni sabíem que calia agafar un ferry, i després perquè només per entrar el bus dintre d´aquell ferry, va ser una odissea.

De cop i volta veiem que un senyor, vestit per anar a fer la primera comunió, ens feia senyals amb el dit, acompanyat d´uns  pst, pst, pst, perquè el seguíssim. Va resultar ser el capità del ferry, que ens va fer passar a la cabina de comandaments, neta, amb aire condicionat, seients acolxats, ens fa fer un Kopi susu, i ens va donar pastetes!!! Aquest país no deixava de sorprendre´ns!!! Varem passar una estona realment formidable. L´Askap era un tio la mar de trempat, que li encantava la seva feina, que parlava Anglès!!! que ens va ensenyar orgullosament el funcionament de tota la maquinària que feia funcionar aquella ferralla, i ens el va deixar conduir!!!!

Banjarmasin se la coneix com la Venècia Asiàtica, per la seva xarxa de Canals, amb cases de fusta elevades sobre l´aigua. Navegar per les brutes i contaminades aigües marrons dels canals, desllueixen el veritable espectacle: El que ofereixen els seus habitants, mentre es renten, neden o descansen, tot acompanyat dels Hi Mister!!! rialles, crits i jocs habituals.

Un altre dels atractius que ofereix la ciutat, són els mercats flotants, de Pasar Kuin i Pasar Lokbaintan, que si volem dir la veritat, son bastant pobres comparats amb els del Delta del Meckong a Vietnam.

SUNGAI MAHAKAM (Kalimantán)

16 hores era el que havia de durar el trajecte Beraw-Samarinda, i eren 20 les que havien passat quan el Nusa Nipa va acabar el seu trajecte, increïblement sense espatllar-se a mig camí. Aviat vam adonar-nos, que normalment les hores de durada dels trajectes a Indonèsia, són de pagès, la qual cosa vol dir, que a les hores que et diguin n´hi has d´afegir entre 2 i 4.

Samarinda, seria la nostra porta d´entrada al espectacular Sungai Mahakam, que amb 920 Km de riqueses culturals, és probablement un dels destins que recordarem de manera més especial.

La part baixa d´aquest riu, es pot visitar per compte propi amb relativa facilitat, i el mitjà de transport més comú és el ces (Ches), piragua motoritzada, que et permet observar a poca velocitat, la vida de les comunitats Dayaks que hi ha assentades a les seves riberes.

Dayak, és el nom col.lectiu, amb el que es designa als habitant indígenes de Kalimantán. Les diferents tribus Dayaks, tenen el seu propi nom, com els Kenyahs, Kayans, Ibans i Punans. L´estil de vida dels Dayaks, està molt vinculada als seus boscos natals, i varia segons les condicions; Alguns són caçadors, d´altres recol-lectors nòmades, cultivadors d´arròs o pastors,  però si una cosa tenen en comú, aquestes comunitats que fins fa poques dècades encara tallaven caps, és que no cal esperar que apaguin el televisor i el mòbil, aparquin les motos i es posin a ballar danses tradicionals, només perquè hagi arribat un visitant.

Kota Bangun, va ser el nostre primer destí a la zona lacustre del Mahakam, i partir d´allà, vàrem començar a remuntar riu a munt a ritme de ces, passant pels poblats de Muara Muntai, Tanjung Issui, Pulau Lantin i Macong.

Durant tots els dies que vàrem passar, en el Sungai Mahakam, no ens vàrem creuar amb cap occidental (bé en realitat, en tot Kalimantán, fins que no vàrem arribar a Tanjung Puting), i en arribar als pobles, érem el centre d´atenció, absolutament tothom ens saludava amb un Hi Mister!, ens tiraven fotos amb els mòbils, els nens no paraven de jugar al nostre voltant, i ens feien passar a les cases, per convidar-nos a prendre alguna cosa, tot en un mar de gestos, mirades i somriures...perquè ni ells parlaven Anglès, ni nosaltres Bahasa Indonèsia.

Muara Muntai, és un poblat Banjar, amb bonics edificis de fusta, on no hi ha carrers, tot el poble es comunica mitjançant passarel-les,  també de fusta, per sobre de terrenys pantanosos.

Tanjung Issui on els seus habitants són Banuak, Dayaks i Banjar, i Macong són els primers poblats del Mahakam, amb cases comunals. Aquestes cases, són robustes construccions de fusta, amb tòtems a les seves entrades,  on hi ha enterrats els avantpassats de les famílies que hi vivien. Actualment les famílies viuen en cases independents, i les cases només són utilitzades per a cerimònies, o per acollir els visitants.

A Tanjung Issui, vàrem conèixer a en Surni, que és l´únic del poble que parla alguna paraula d´Anglès, i amb qui ens vàrem poden entendre per llogar un ojek (moto-taxi) perquè ens portés fins a Macong.

De tornada a Tanjung Issui, on hi volíem fer nit, ens va dir que al poble, no hi havia gran cosa a fer, que ell a la tarda tenia pensat anar a casa la seva mare, que vivia a Pulau Lantin, i que si  volíem, el podíem acompanyar.

Pulau Lantin és una illa que hi ha al llac Jempang, la qual no sabíem ni que existia, perquè no surt ni als mapes ni a la guia.

Allà poquíssimes vegades havien vist un occidental, i la nostra arribada va ser una autèntica revol.lució. La gent sortia de les seves cases per saludar-nos, i somreien i ens miraven, com si fóssim autèntics extraterrestres. Durant les hores que vàrem estar allà, vàrem passejar pel poble, amb una estela de nens, saltant, jugant, i cantant cançons al nostre voltant. Tot i les modernitats de l´entorn, i que alguns Dayaks, s´han convertit, al cristianisme o a l´Islam, en aquests poblats, les creences tradicionals, encara estan fortament arrelades, i les que no són tradicionals, se les inventen. Les dones embarassades demanaven a en Joan, que els toqués les panxes, pensant que això els donaria bona sort, nosaltres contemplàvem les seves reaccions, completament bocabadats, una d´elles, cada vegada que en Joan se la mirava, es posava a plorar, com si veiés a la Verge!!!

L´acollida que vàrem tenir en aquest poble, va suposar tal lliçó de modes, que haguéssim volgut saber parlar Bahasa Indonesia, només per poder-los dir en veu alta, que no érem mereixedors de tantes atencions, i que no tenim absolutament res d´especial.

Ens van fer sentir tant poca cosa al seu costat, que ens avergonyíem per dintre, només de pensar, que probablement si ens els trobéssim passejant per Malgrat, ni tant sols els saludaríem.

MISSIÓ IMPOSSIBLE II (kalimantán)

MENJAR. Els restaurants tal hi com els entenem nosaltres, no són habituals. Normalment es menja en un Warung, que és una parada al carrer, tapat amb una pancarta, que delimita el local. No hi ha cartes, cuinen tot el menjar al matí i el van servint durant el dia. Això fa que de bon matí tot tingui molt bona pinta, per dinar passable, però al vespre, està tísic. Es demana el menjar que està allà exposat, o si vols que et facin alguna cosa diferent, alguna vegada te la fan. Tot aquest sistema, esta molt bé, si saps Bahasa Indonesia, però sinó en saps, tens un problema. Per demanar el menjar hem hagut d´assenyalar taules vehines, o fins hi tot entrar a dintre les cuines (per anomenar-les d´alguna manera). Al final vàrem creure més oportú aprendre alguns plats en Bahasa Indonesia: Nasi Goreng (arròs fregit), Ayam Goreng (pollastre fregit), Kopi Susu (cafè amb llet), Gado Gado (plat típic amb verduretes i salsa de cacauet picant), Pisang Goreng (plàtan fregit), Mie Goreng (fideus fregits), Ayan Sop (sopa de verdures amb pollastre), Tidak Es (no gel), i en això ha consistit la nostra dieta, durant els dies que hem estat a Kalimantán, a part de paquets de patates i galetes, que només els havíem d´assenyalar a les botigues.

ALLOTJAMENT. Per primera vegada, i això que hem viatjat moltes vegades durant el mes d´Agost, i en països molt turístics, quan arribàvem a les ciutats, la majoria d´hotels estaven plens. No vàrem arribar a esbrinar, si es que no ens volíen allotjar per ser blancs. Haviem d´anar a hotels més cars, i hem arribat a pagar 20€ per dormir en autèntics “cuxitrils”.

Tots els hotels senzills, tenen bany compartit, ells en diuen mandi, i consisteix en una WC a la turca, i un recipient gran (d´obra o bidó de plàstic), ple d´aigua i una galleda per tirar-te l´aigua per sobre. A tots els hotels, hi una sala petita (musholah), encarada a la meca per resar, i als sostres de les habitacions, una fletxa que t´indica la direcció de la meca, per si vols resar a l´habitació.

ANGELETS DE LA GUARDA. Quan estas cansat, mig mort de calor, de gana, ningú t´entén i no hi ha manera de trobar el que busques, sempre apareix el teu angelet de la guarda, no cal que el busquis, ell et trobarà a tu.

El repartidor del gas a Beraw, que ens va portar a l´estació de busos a comprar el bitllet, després d´estar tota una tarda buscant-la. El senyor de la botiga de Pangkalan Bun, que després d´anar a tots els caixers, i que cap ens donés diners, ens va portar amb la moto, a un caixer que hi havia a les afores, que sí que va funcionar. El noi, que es va esperar mitja hora a peu de carretera, a esperar el bus que anava cap a Kumai, mentre nosaltres érem a la comissaria treien els permisos per a visitar el PN Tanjung Puting, i no va voler que un de nosaltres li fes companyia. El desconegut que parlava Anglès, amic d´un barquer de Muara Muntai, amb el qual no ens enteníem per pactar un preu per anar a Tanjung Issui, i ens va fer de traductor per telèfon!!!

A tots ells i molts d´altres, des d´aquí els volem dedicar aquest breu recordatori.

CALERONS. A Kalimantán, hem hagut d´exprimir el nostre instint regatejador, fins a la sacietat. Intenten clavar-te per tot, només perquè ets occidental. Per trajectes de taxis, que sabíem que valien 7000 IDR, ens podien demanar 50.000 IDR, per un dinar de 15.000 en volien 50.000 i per un trajecte amb barca de 150.000 ens en demanaven 300.000, i “suma i sigue”, això era constant. És primordial, anar sense presses, ells mai es posaran nerviosos, ni els veuràs ansiosos per posar-se a treballar. Vam arribar a pactar preus, i en veure que els locals pagaven menys, al final del trajecte nosaltres pagàvem el mateix, i el tio no es matava ni a discutir.

Per travessar Borneo, hem suat la gota gorda, però ho tornaríem a fer 1000 vegades. Aquí hi hem viscut moments inoblidables, tant per bé com per mal. Però qui recorda ja, els malts moments…

MISSIÓ IMPOSSIBLE I (Kalimantán)

Viatjar per Kalimantán, no resulta ni fàcil, i còmode ni barat. Ha posat a prova a cada moment, la nostra resistència física i mental, la nostra experiència viatgera, i la nostra paciència. Sovint ha estat un xic desesperant, però en tot moment altament gratificant.

IDIOMA. Senzillament, ni déu!! parla Anglès, però hi posen molta voluntat. Ens hem hagut d´entendre de totes les maneres possibles, símbols, gestos, mímica, dibuixos, calculadores (pels números), el que fes falta!!!

El 99% de les vegades, la conversa ha consistit en; Indonesi: Hi Mister!!, Nosaltres: Hi, I: Apa Kabar? Siapa Nama Anda? etc…, Nos: Tidak Bahasa Indonesia, I: Oooooh…(perplex), I: Come from (si no ho sabia dir, sabíem que ens estava preguntant d´on érem igualment, perquè seeeeeeeeeeeeempre pregunten el mateix), Nos: Barcelona, I: Ooooh!! Football!!, i a continuació, un recital de jugadors del Barça.

Si no era pel futbol, no ens podíem comunicar pràcticament amb ningú. Aquí més que en cap altre país, em comprovat el poder socialitzador que té, a partir d´aquell moment, ja teníem un ami. Si sabessin Cesc, Xavi, Pique, David Villa i Messi les portes que ens han obert, s´en farien creus. Nosaltres ens hem vist obligats, a aprendre paraules bàsiques en Bahasa Indonesia.

TRANSPORT. El transport per carretera, és desesperant. Les mateixes carreteres, en qualsevol país del primer món les consideraríem impracticables, els busos són més que antics, i sense aire condicionat. S´hi transporta persones als seients, però els passadissos s´aprofiten fins a l´últim centímetre per a transportar productes de tota mena (quan vols baixar del bus, has d´anar saltant per sobre de caixes, sacs i paquets).

Els trajectes per a fer 250 Km poden durar, entre 18 i 20 hores tranquil-lament (encara hem estat de sort, en època de pluges s´allarguen durant dies), amb un únic conductor, suïcida, que condueix a tota hòstia, per carreteres amb uns esborangs, que fan bolcar als camions. En algunes ocasions el conductor, para enmig de la carretera, baixa del bus i el veus anar a munt i avall, movent el cap i fent moviments bruscos, ho fa perquè s´està adormint!!!

Ens els països menys desenvolupats, ja és normal que els conductors tinguin tendències suïcides, però aquí per primera vegada, hem tingut la sensació de que ens perillava l´integritat física. En més d´una ocasió haguéssim baixat del bus, si no fos, perquè travessàvem selves, on durant kilòmetres, i més kilòmetres, no hi havia absolutament res.

La gent fuma durant tota la nit a dintre el bus, i el que no fuma, vomita!!! Quan no és un, és  l´altre i així tot el trajecte. Dels sostres dels busos, hi pengen unes bosses negres, destinades a tal efecte. Durant el trajecte, para constantment per deixar i recollir gent, paren per menjar a hores intempestives, o directament no paren, i tot el que us pugueu imaginar.

Vàrem fer un trajecte de 6 hores, amb el conductor DJ (a part de suïcida, això sempre). El tio portava muntat un altaveu de discoteca, al passadís del bus, amb la música a tot drap, increïble!!!

Per la resta, tot normal:

Una bona revisió abans de sortir…

Les típiques parades per posar gasolina…

I per anar al lavabo…

Tot Kalimantán està molt malt comunicat, per arribar a un destí final, sempre és una combinació de bus, ferry, més bus, speed boat, etc…Vam aguantar 3 trajectes llargs amb bus, 22, 6 i 20 hores respectivament, al quart, digueu-nos figaflors, vàrem agafar un avió…

SELAMAT DATANG DI INDONESIA (kalimantán-Borneo)

Indonèsia, esta formada per més de 17.000 illes, de les quals unes 8000 son habitades, i s´hi parlen unes 739 llengües diferents, així doncs aquest país és impossible de homogeneïtzar.  S´exten per 5000 Km al llarg de l´equador, des de Sumatra fins a Papua, en una terra amb tantes, cultures, pobles, animals, costums i menjars, que és com si parléssim de 100 països en un. Dit això, a cada post indicarem de la zona de Indonèsia de la que estem parlant.

Després de sortir de Semporna (Malàisia), agafar un bus fins a Tawau, un ferry fins a Tarakan (Indonèsia), una llanxa ràpida fins a Tanjung Selor i un taxi compartit fins a Beraw, per fi vàrem arribar al nostre primer destí a Indonèsia.

La primera impressió va ser que allò era un altre món, molt diferent a Malàisia, tot i estar dintre de Borneo. Ningú parlava Anglès i tothom ens saludava amb un Hi Mister!! (això ho sap dir tothom).

La primera odissea la vàrem viure per trobar un lloc per dormir, a tots els hotels ens deien que estava ple, la qual cosa no hem acabat d´entendre, perquè allà poques vegades veuen un occidental. La gent ens feia fotos amb el mòbil, i si intentàvem parlar amb algú tot el carrer es reia d´ell, i es formaven rotllanes de petits i grans, al nostre voltant.

La segona odissea, no té desperdici. A Beraw, només hi érem de passada, el nostre destí real era Samarinda, i vàrem estar tota una tarda per trobar un bitllet de bus en una ciutat de 60.000 habitants. Ningú sabia res del cert, i tothom ens deia terminals, horaris, i durades diferents.

El premí als papers molls, se l´emporta un senyor, que amb 10% Anglès, 90% Bahasa Indonesia, ens va dir que ell sabia, d´on sortia el bus. El vàrem seguir, i ens va fer entrar en una barraqueta de fusta (a Kalimatan quasi tots els edificis i cases són de fusta), on hi havia una sala, amb unes cadires per seure (a esperar el suposat bus...), i una taula buida, amb una llibreta i  un llistat de noms. Ens va dir que havíem d´escriure els nostres noms a la llibreta, per a reservar plaça pel bus de l´endemà... De cop i volta vam adonar-nos que les parets, eren plenes de fotografies de noies embarassades, i que en una porta hi ha havia una placa que posava Docktor “Nosequè”!!! Érem a la consulta del metge?!!! (al vespre vàrem podem comprovar que sí, efectivament la gent apuntava el seu nom a la llibreta, però no per agafar el bus, sinó per agafar tanda a cal metge). A favor del Senyor, hem de dir que a fora hi havia un rètol, amb un bus dibuixat i la paraula Samarinda. No sabrem mai, si el rètol era antic, o si resulta que el metge, també venia bitllets de bus, que veient com van anar els dies següents, també podria ser...

Quan ja érem al límit de la desesperació, i passejàvem pels carrers sense un rumb concret, començant a pensar que quedaríem atrapats a Beraw per sempre més, vàrem sentir alguna cosa que sonava a música celestial: “Can I help you, Mister?”, era el nostre àngel de la guarda, amb forma de repartidor del gas.

Era un noi, que havia viscut durant 10 anys, com a immigrant a EEUU, i ara havia tornat a Indonèsia, perquè allà la vida era molt difícil, i els seus pares estaven malalts. Ens va carregar al camió, ens va acompanyar a l´estació de busos (que resultava estar a les afores de la ciutat) i ens va ajudar a comprar el bitllet per l´endemà mateix; El Nusa Nipa, ens portaria fins a Samarinda. Així doncs, aquell dia vàrem aprendre la nostre primera paraula en Bahasa Indonesia, TERIMA KASIH (gràcies).

Perdó pel retard, però trobar connexions a Kalimatán ens ha estat molt difícil, encara més Wi-fi, i encara més un lloc tranquil i agradable, on asseure´s a escriure.

Actualitzem secció fotos.