UN PAÍS AMABLE

DE KALAW FINS LLAC INLE (Trekking 3 dies), Kalaw, antiga estació de muntanaya en la època colonial Anglesa, està situada a 1320m d´altitud, està habitada per Shan, Musulmans, Bamar i Nepalesos, destaca per seu clima més fred i pels seus paisatges muntanyosos. Per les carreteres que porten fins a aquesta població, els camps de sorra vermella, estan farcits de gent treballant al camp amb barrets d´ala ample, carros estirats per bous, pastors vigilant els seus ramats, i petites poblacions habitades per les minories ètniques Pa-o y Danu.

Aquí vàrem conèixer un grup de Madrid, 3 nois i dues noies (lo sentimos pero no nos acordamos de los nombres). Eren els primers occidentals que trobàvem des de que érem a Myanmar, i vàrem anar a sopar plegats. Es van solidaritzar amb la nostra causa, i ens varen convidar a sopar. (desde aquí un saludo, y un recordatorio para vosotros chicos, el encuentro fue fugaz pero intenso, suerte y buen viaje).

La principal raó per a viatjar a Kalaw, és per a realitzar un trekking fins al Llac Inle. En aquest espectacular trajecte entre muntanyes verdes, terra vermella i extensos arrossars, vàrem tenir la possibilitat d´entrar de ple en contacte, amb les ètnies que viuen repartides per les muntanyes (Palaung, Pa-o, Intha, Shan, Taungthu, Taung-yo, Danu, Kayah, Danaw, Bamar). Durant tres dies vàrem caminar per inacabables prats, poblats on sembla que no hagin vist cap occidental, zones totalment rurals on la gent et saluda contínuament amb immensos Mingalaba!!!, els nens et regalen flors (sense demanar-te diners, malauradament poc habitual a Àsia), vàrem dormir en cases locals molt bàsiques, sense aigua corrent ni llum, i en un monestir budista (la sensació de desperta-te a les 5 del matí amb els cants dels monjos novícis, costa de descriure).

Aquí va ser on es va formar l´equip, que sense voler es tornà indivisible, format per la Mar i el Nuno (que ja els coneixeu), i el kevin i la Meghan (del Canadà).

Després de 6 hores diàries de caminades, i 3 dies sense dutxa, vàrem arribar al Llac Inle, on al seu voltant hi ha un espectacle continu de pagodes, pobles flotants, pescadors, monestirs budistes i de barques motoritzades, anant a munt i avall. Aquí, sens dubte: “lo llac és vida!!

MANDALAY, El motiu de desplaçar-se fins aquí, no és per la pròpia ciutat, que no és especialment bonica, sinó pels pobles que hi ha en els seus voltants.

Amarapura, amb el pont de vianants de U Bein, que travessa el llac Taungthaman. Aquest pont de de 1.2 Km, és el pont de teca més llarg del món. Inwa, rodejada de monuments antics, i Sagaing amb pagodes repartides per les seves muntanyes, i vistes espectaculars del riu Ayeyarwady. Una manera molt divertida d´explorar la zona, es pujant al darrere d´un taxi blau, i a fer kilòmetres, i quan s´acaba la gasolina…cap problema, omplim el bidó de plàstic de gasolina, hi “enxufem” el tub i a córrer!!!

En els dies que érem a Mandalay, hi havia una exhibició-campeonat (no ho vàrem arribar a aclarir) de Chinlone. On autèntics malabaristes de la pilota (de canya) o caneball, despleguen el seus encants a la pista, en tongades de mitja hora, i fan que Messi, Cristiano Ronaldo i Xavi, semblin uns pobres aficionats (o no…però és espectacular).

HSIPAW, antigament centre d´un petit estat Shan independent, avui dia un petit poble de muntanya mig destartalat. De d´aquí, es poden fer excursions a peu per pagodes i més pagodes (coma a tot Myanmar) o petits poblats com, Nou Kat Village, Tain Chi Village i Pan Kam Village. Aquesta última suposa una dura caminada de 8 hores, anar i tornar, però es pot convertir en una de les millors excursions per a fer en tot el país. La pots fer per lliure, sense necessitat d´un guia, travessant valls que treuen l´alè, i la recompensa; és un tranquil poblet de muntanya, que sembla aïllat de la resta del món, on quan arribes et reben els nens jugant i cridant, i on no pots pensar res més que: Què hi fan aquesta gent aquí?

Hsipaw també posseeix un mercat matinal, on els Shan i altres grups tribals, hi van a vendre els seus productes. Aquí la presencia de turistes és mínim i això converteix a Hsipaw, en un dels nostres destins preferits dintre de Myanmar.

Aquí es respira de primera mà, la tibantor amb el govern. D´aquí prové molta gent que viu en camps de refugiats a la frontera Tailandesa, i fins hi tot hi ha tocs de queda pels turistes, a les 22:00 cap a l´hotel (a la nostra Guesthouse no ens en van advertir i no va passar res), i alguns dies prohibició de trekkings per lliure (el dia que vàrem anar a Pan Kam Village, tampoc ens ho van dir, i tampoc va passar res).

BAGAN, Una visita a Bagan, per sí sola, justificaria un viatge a Myanmar. Tanmateix, aquí es nota la gran afluència de turistes, i és l´únic lloc de tot el país, on et miren com un dollar amb cames, els preus són lleugerament més alts, i els venedors són especialment persistents, això sí, sempre tenen un somriure, i un Cezubéh.

Per fer-se una idea de com és Bagan, només t´has d´imaginar, totes les catedrals de l´Edat mitjana de tot Europa, i col.locar-les a la illa de Manhattan. Dispersos en 42 Km2, els 4.400 temples de Bagan, vistos des de qualsevol lloc alçat, són un regal per a la vista, y un dels escenaris més espectaculars, que hagis vist mai.

Com ja és costum, el nostre de mitjà de transport per a explorar la zona, va ser la bicicleta.

I fins aquí Myanmar, no ens cansaríem d´escriure sobre les grandeses d´aquest país, modest en el camp material,  i riquíssim en cultura i autenticitat.

VENIR O NO VENIR?

L´Antiga Birmània, està controlada pel SPCD (consell Estatal per la pau i el Desenvolupament), la junta militar que dirigeix el país des de 1962. Després de les manifestacions pacifiques del 1987-88, i la pressió de la comunitat internacional, els militars varen cedir a celebrar unes eleccions al 1990. Aung San Suu Kyi, secretària general de la LND, en arrest domiciliari desde 1989 fins el passat mes de Novembre, va guanyar els comicis amb el 82% dels vots. La junta, mai va realitzar el traspàs de poders. Des d´aleshores més de 100 diputats electes, han sigut inhabilitats, tancats a les presons, desterrats o assassinats.

Hi ha varis punts de vista, sobre si la visita a Myanmar beneficia o no directament a la junta. Depèn de un mateix prendre la decisió, i trobar la manera de que en surti més beneficiada la gent del poble. Al 1995 la mateixa Aung San Suu Kyi, va demanar  que no vingués turisme al país, i que fer-ho era equivalent a tolerar el règim. Més tard va reconèixer, que l´entrada de turisme podia ser positiva, depenent de com s´abordés el viatge.

El turisme és una de les poques indústries a la que poden accedir els ciutadans, els proporciona ingressos, informació exterior, i amb l´entrada de turistes potser disminueixi la opressió del poble per part del govern.

Per altre banda els defensors del turisme, diuen que la majoria de la població agraeix la visita de viatgers independents, i que la possibilitat de que s´efectuïn violacions dels drets humans, es redueixen, en les zones visitades pels turistes.

Així doncs, si bé és inevitable contribuir a engreixar els ingressos de la junta: Tramitació del visat, tassa de sortida, impostos en les compres, 7% en restaurants i 10% en hotels, entrades de atraccions turístiques com Shwedagon Pagoda, Bagan, Mandalay o Llac Inle (Llac Inle i Mandalay es poden esquivar fàcilment), si que es pot minimitzar l´aportació financera al govern, i fer que gran part dels diners que deixis a Myanmar, vagin a parar a mans de particulars:

-Evitar el viatge organitzat des de dintre o fora del país (els beneficis d´un viatge organitzat van directament a mans del govern, en un viatge independent tens més control, sobre on van a parar els teus diners).

-Evitar els hotels del govern, encara que això suposi renunciar als hotels de més categoria (per això la Lonely planet és de gran ajuda, ja que només anomena els hotels particulars, i sinó ho especifica).

-Evitar agencies governamentals i anar directament als particulars, per a reservar busos, guies, vaixells etc…

-No limitar la teva estada a visitar els llocs turístics, i tirar les fotos de rigor, parlar amb els habitants i explicar-los coses del teu país, els ajudarà a tenir informació de l´exterior, sobretot en zones rurals.

-Reduir despeses en negocis d´explotació extrangera, és millor donar els beneficis a la gent del país.

-Intentar menjar en restaurants familiars (aquí la Lonely torna a ser de gran ajuda).

-No agafar ni vaixells ni trens (son propietat del govern).

Al 2003 el president d´estats units George Bush, va promulgar un embarg total, que incloïa la prohibició, de totes les transaccions oficials amb Myanmar; Fet que va fer que les companyies de targetes de crèdit i els bancs estrangers fugissin del país. Així doncs per a viatjar a Myanmar has de portar tots els diners (dollars o Euros) a sobre, perquè no hi ha caixers automàtics en tot el país (bé, n´hi ha en alguns hotels governamentals al 10 o 25% de comissió). Per altre banda el canvi oficial que ofereixen les agències oficials controlades per l´estat és irrisori, això t´obliga a canviar diners en el mercat negre, i amb els ulls ben oberts!!!. Hem sentit tota mena d´estafes realitzades per hàbils timadors. A nosaltres, per sort, no ens va tocar el rebre.

Dit això, la decisió és molt personal, però si és un “sí”, segur que no us decebrà. Pel que fa a nosaltres, aquest país, ha passat a ser dels primers, de la nostra llista de favorits; D´aquest viatge, i dels viatges anteriors.

MINGALABA

Hola a tothom!!! Ja tornem a estar per aquí!!!

Fa dos dies que vàrem sortir de Myanmar, on actualitzar el blog ens ha sigut impossible, per les males i lentes coneccions d´internet, perquè el wi-fi és pràcticament inexistent, penjar fotos missió impossible, i moltíssimes planes web estan vetades, entre elles blogspot.

Bé, gran part de la culpa, la té el govern d´aquest país, que està sota una forta dictadura, i la junta s´ocupa estrictament, de que hi hagi el mínim de filtració d´informació d´allà cap a l´exterior i viceversa.

L´altre part la tenen aquests dos “elementus” …

Són la Mar i el Nuno,  ens vàrem conèixer durant el Trekking de Kalaw fins al Llac Inle, i coses del destí…. Ens vàrem convertir en inseparables.

Ells ja porten mig any fora de casa, i sense intenció de tornar, i també estan fent un blog (http://viagemasia.wordpress.com).

Moltes gràcies nois, per haver arrodonit els nostres dies, en un país tant increïble com Myanmar, amb una companyia immillorable. Saúde!!!!

En els propers dies, actualitzarem el blog, a mida que anem paint tota la informació, dels intensíssims últims dies.

D´entrada us podem dir, que Myanamar, no deixa indiferent, no només per la duríssima situació política, per la calidesa d´una gent que no sembla estar visquen un infern, on la violació dels drets humans, és el pa de cada dia, sinó per la quantitat de pagodes, temples i paisatges que treuen la respiració.

De moment per anar fent boca, pengem les fotos. Aprofitem per desitjar-vos un bon estiu, i per donar-vos les gràcies, als qui esteu seguint el blog, 4.500 visites!!! Nosaltres que ens pensàvem que no ens escoltava ningú!!!

OBJECTIU BIRMÀNIA

Després d'un entretingut viatge amb bus, Chiang Rai-Bangkok, per fi vàrem arribar a Yangon (Myanmar). Viatge entretingut, s'entén per un trajecte el qual comença amb 3 tios que es miren el motor del bus, amb cara d'interrogant. Comença el trajecte a les 19:00, i al cap de 4 hores, com era d'esperar, ens quedem tirats a la cuneta. Comencem a sentir soroll d'eines i claus angleses, i mig adormits quasi no li donem ni importància, com si fos la cosa més normal del món...seguim clapant. Quan ens tornem a despertar ja havien passat 2 hores!!! I el bus no arrancava..., teníem una gana que ens moríem, però com a mínim no havíem d'anar al WC del bus (1/2 metre quadrat, per 50 persones, i sense ventilació). Entre cigarrets i orins, passen dues hores més. El conductor mentrestant va trobar la sol.lució, sabia que el bus ja no arrancaria.
Dos busos provinents de Bangkok, s'havien de parar on érem nosaltres, i la idea era ajuntar tots els passatgers en un, i així l'altre ens podia portar a nosaltres a Bangkok, tot un crack aquest conductor...abans no van arribar ja havia passat una hora més. Des de la cuneta contrària vèiem com intentaven recol.locar a la gent, anant a munt i avall mig adormits, aquell desfet de temps semblava el camarot dels Germans Marx. Finalment alguns d'ells es van adonar que no hi cabien assentats, i no van accedir a canviar de bus (cabrons...quin companyarisme, la majoria eren turistes!!!), fet i fotut ja havia passat una hora més, i el bus... no arrancava, i el pitjor de tot era que ningú venia a buscar-nos... i si havia de venir de Chiang mai com a mínim estava a 4 hores. El nostre conductor ja havia tret un estor, l'havia estès a la cuneta i jeia com un carcamal, la cosa anava per llarg... Com que el vèiem tant tranquil, vam començar a fer-li preguntes, no us penseu pas, un parell de preguntes a tall informatiu, estàvem perduts en mig del no res, hi havia gent que perdia avions (com nosaltres), o busos, com a mínim volíem saber que passaria....el tio es va sentir tant agobiat, que es va aixecar, i va començar a remenar el motor una altre vegada, impulsivament quasi posseït!!! I al cap de mitja hora, sorpresa!! El bus arranca!!!
La pregunta és, i perquè no ho va fer abans?? No ho sabrem mai, la nostra mentalitat quadrada, ordenada, de país desenvolupat, de llibre de reclamacions no ens ho permetria, per entendre-ho, hauríem de ser Asiàtics. Finalment al cap de 17 hores ja érem a Bangkok, amb el temps just d'anar pitan a l'aeroport i agafar l'avió. Bé, encara ens va sobrar una hora, si es que ell ho tenia tot controlat, els occidentals som uns exagerats.
Tant punt vàrem baixar de l'avió a Yangon, vàrem tenir la sensació d'haver retrocedit 200 anys en el temps, no només perquè la majoria d'homes vesteixen longyis (faldilla tradicional en forma tubular fins als peus, i lligada amb un nus a la cintura) o perquè les dones, nens i alguns homes porten les cares pintades, de manera molt peculiar amb Thanakha (escorça de l'arbre de Thanakha en pols, que sembla fang, i els fa de maquillatge i protector solar) sinó perquè absolutament tot, és està en estat ruïnós.
Cotxes, carreteres, busos, edificis, carrers, restaurants, taxis, botigues hotels, sembla que els hagi passat una "apisonadora" per sobre. En un país, manat per militars, l'exèrcit no te uniformes propis, els compren de segona mà a països com, Xina, Índia, o Corea del Nord.

Vam passar un parell de dies a Yangon, explorant alguns racons, com el Bagyoke Aung San Market, la Chaukhtatgyi Paya, el Kandawyi Lake, El Nagahtatyi Paya, i el principal complex Budista i el més sagrat de tota Myanmar, la Shwedagon Paya on la seva estupa principal està tota recoberta d´or i plata, i la coronen 1100 diamants que sumen 278 quierats, 1383 pedres precioses, 4351 diamants de 1800 quirats en total i un sol diamant de 76 quirats (quan mires el que hi ha al seu voltant, penses que l’home deu estar boig).

D’entrada els que ens va cridar més l’atenció, va ser la rebuda de la gent, aquí més que a cap lloc, la gent ens saluda i ens somriu pel carrer, ens pregunta de on venim, com ens diem i a què ens dediquem. Tot i que és un país que rep turisme, no es pot comparar amb la resta de països del Sud-est asiàtic, i encara hi ha gent que els sorprèn veure un occidental, i encara més si per exemple agafes un bus públic, on tots reien, ens miraven, i ens ajudaven a trobar on havíem de baixar.

Ahir vam agafar un bus, direcció Kalaw. D’entrada quan veus l’estació de busos i els busos, penses que aquelles andròmines, no podran ni tant sols engegar el motor, però ens consolava el fet, de que després de l’experiència Tailandesa, era matemàticament impossible que s’avariés el motor. Tan bon punt surt de Yangon, el paisatge canvia totalment, quasi no trobem vehicles per la carretera, i tot està envoltat de verd, cases de bambú, i gent treballant els camps. El canvi és brusc, just on s’acaba la decrèpita Yangon, comença un escenari totalment rural.

Al cap dunes hores, mentre dormíem com dos angelets, ens desperta un malson, sorolls d’eines i claus angleses altre vegada?!!... No estem somiant… estem desperts, i tornem a estar amb el motor avariat, parats a la cuneta de la carretera.

Aquesta vegada per sort havíem sopat, i la parada només va durar una hora, on vam aprofitar per xerrar amb un noi, que sabia on era Catalunya, coneixia el jugadors Catalans del Barça i sabia que parlaven un idioma diferent a l’Espanyol, i havia sentit a parlar den Ferran Adrià, i que pensava que s’ha d’estar boig per gastar-se 600€ en un sopar, probablement te raó…

Finalment vàrem arribar a Kalaw, amb un petit inconvenient; com que ells ja compten que el bus s’espatllarà vàries vegades durant el camí (la qual cosa ens havia explicat el noi que vàrem conèixer al bus), ens vam dir que el trajecte duraria unes 15 hores, però com que portàvem un mecànic de primera, vàrem arribar amb 3 hores d´antel.lació, o sigui, a les 3 de la matinada... Per sort una nena molt trempada, estava a l’aguait, esperant qui arribava de Yangon per ajudar-lo a trobar un hotel….BENVINGUTS A MYANMAR.