dies de viatge

398 dies de viatge

divendres, 8 de juliol de 2011

OBJECTIU BIRMÀNIA

Després d'un entretingut viatge amb bus, Chiang Rai-Bangkok, per fi vàrem arribar a Yangon (Myanmar). Viatge entretingut, s'entén per un trajecte el qual comença amb 3 tios que es miren el motor del bus, amb cara d'interrogant. Comença el trajecte a les 19:00, i al cap de 4 hores, com era d'esperar, ens quedem tirats a la cuneta. Comencem a sentir soroll d'eines i claus angleses, i mig adormits quasi no li donem ni importància, com si fos la cosa més normal del món...seguim clapant. Quan ens tornem a despertar ja havien passat 2 hores!!! I el bus no arrancava..., teníem una gana que ens moríem, però com a mínim no havíem d'anar al WC del bus (1/2 metre quadrat, per 50 persones, i sense ventilació). Entre cigarrets i orins, passen dues hores més. El conductor mentrestant va trobar la sol.lució, sabia que el bus ja no arrancaria.
Dos busos provinents de Bangkok, s'havien de parar on érem nosaltres, i la idea era ajuntar tots els passatgers en un, i així l'altre ens podia portar a nosaltres a Bangkok, tot un crack aquest conductor...abans no van arribar ja havia passat una hora més. Des de la cuneta contrària vèiem com intentaven recol.locar a la gent, anant a munt i avall mig adormits, aquell desfet de temps semblava el camarot dels Germans Marx. Finalment alguns d'ells es van adonar que no hi cabien assentats, i no van accedir a canviar de bus (cabrons...quin companyarisme, la majoria eren turistes!!!), fet i fotut ja havia passat una hora més, i el bus... no arrancava, i el pitjor de tot era que ningú venia a buscar-nos... i si havia de venir de Chiang mai com a mínim estava a 4 hores. El nostre conductor ja havia tret un estor, l'havia estès a la cuneta i jeia com un carcamal, la cosa anava per llarg... Com que el vèiem tant tranquil, vam començar a fer-li preguntes, no us penseu pas, un parell de preguntes a tall informatiu, estàvem perduts en mig del no res, hi havia gent que perdia avions (com nosaltres), o busos, com a mínim volíem saber que passaria....el tio es va sentir tant agobiat, que es va aixecar, i va començar a remenar el motor una altre vegada, impulsivament quasi posseït!!! I al cap de mitja hora, sorpresa!! El bus arranca!!!
La pregunta és, i perquè no ho va fer abans?? No ho sabrem mai, la nostra mentalitat quadrada, ordenada, de país desenvolupat, de llibre de reclamacions no ens ho permetria, per entendre-ho, hauríem de ser Asiàtics. Finalment al cap de 17 hores ja érem a Bangkok, amb el temps just d'anar pitan a l'aeroport i agafar l'avió. Bé, encara ens va sobrar una hora, si es que ell ho tenia tot controlat, els occidentals som uns exagerats.
Tant punt vàrem baixar de l'avió a Yangon, vàrem tenir la sensació d'haver retrocedit 200 anys en el temps, no només perquè la majoria d'homes vesteixen longyis (faldilla tradicional en forma tubular fins als peus, i lligada amb un nus a la cintura) o perquè les dones, nens i alguns homes porten les cares pintades, de manera molt peculiar amb Thanakha (escorça de l'arbre de Thanakha en pols, que sembla fang, i els fa de maquillatge i protector solar) sinó perquè absolutament tot, és està en estat ruïnós.
Cotxes, carreteres, busos, edificis, carrers, restaurants, taxis, botigues hotels, sembla que els hagi passat una "apisonadora" per sobre. En un país, manat per militars, l'exèrcit no te uniformes propis, els compren de segona mà a països com, Xina, Índia, o Corea del Nord.
Vam passar un parell de dies a Yangon, explorant alguns racons, com el Bagyoke Aung San Market, la Chaukhtatgyi Paya, el Kandawyi Lake, El Nagahtatyi Paya, i el principal complex Budista i el més sagrat de tota Myanmar, la Shwedagon Paya on la seva estupa principal està tota recoberta d´or i plata, i la coronen 1100 diamants que sumen 278 quierats, 1383 pedres precioses, 4351 diamants de 1800 quirats en total i un sol diamant de 76 quirats (quan mires el que hi ha al seu voltant, penses que l’home deu estar boig).
D’entrada els que ens va cridar més l’atenció, va ser la rebuda de la gent, aquí més que a cap lloc, la gent ens saluda i ens somriu pel carrer, ens pregunta de on venim, com ens diem i a què ens dediquem. Tot i que és un país que rep turisme, no es pot comparar amb la resta de països del Sud-est asiàtic, i encara hi ha gent que els sorprèn veure un occidental, i encara més si per exemple agafes un bus públic, on tots reien, ens miraven, i ens ajudaven a trobar on havíem de baixar.
Ahir vam agafar un bus, direcció Kalaw. D’entrada quan veus l’estació de busos i els busos, penses que aquelles andròmines, no podran ni tant sols engegar el motor, però ens consolava el fet, de que després de l’experiència Tailandesa, era matemàticament impossible que s’avariés el motor. Tan bon punt surt de Yangon, el paisatge canvia totalment, quasi no trobem vehicles per la carretera, i tot està envoltat de verd, cases de bambú, i gent treballant els camps. El canvi és brusc, just on s’acaba la decrèpita Yangon, comença un escenari totalment rural.
Al cap dunes hores, mentre dormíem com dos angelets, ens desperta un malson, sorolls d’eines i claus angleses altre vegada?!!... No estem somiant… estem desperts, i tornem a estar amb el motor avariat, parats a la cuneta de la carretera.
Aquesta vegada per sort havíem sopat, i la parada només va durar una hora, on vam aprofitar per xerrar amb un noi, que sabia on era Catalunya, coneixia el jugadors Catalans del Barça i sabia que parlaven un idioma diferent a l’Espanyol, i havia sentit a parlar den Ferran Adrià, i que pensava que s’ha d’estar boig per gastar-se 600€ en un sopar, probablement te raó…
Finalment vàrem arribar a Kalaw, amb un petit inconvenient; com que ells ja compten que el bus s’espatllarà vàries vegades durant el camí (la qual cosa ens havia explicat el noi que vàrem conèixer al bus), ens vam dir que el trajecte duraria unes 15 hores, però com que portàvem un mecànic de primera, vàrem arribar amb 3 hores d´antel.lació, o sigui, a les 3 de la matinada... Per sort una nena molt trempada, estava a l’aguait, esperant qui arribava de Yangon per ajudar-lo a trobar un hotel….BENVINGUTS A MYANMAR.

5 comentaris:

  1. Hola pareja!!! No vegis quines paripècies que heu de passar! Això dels busos ja comença a assemblar-se a la RENFE d'aquí! Us deveu sentir com a casa nooo??
    Que us vagi molt bé per aquests paratges aturats en el temps i, sobretot, aneu a peu tant com us sigui possible!!!
    Un ptunituuuuuu

    ResponElimina
  2. Uala!!!!! quines peripecies!!!!! Però endevant que m'agrada molt seguir-vos. Anna

    ResponElimina
  3. Que guais aquests trajectes amb bus!!! Deu ser com els de San Fernando no???
    El que no se es que estem a dia 15 de juliol i com que no escriviu res des del dia 8, penso que potser heu agafat un bus i us heu quedat tirats!!!
    Espero que no o ....
    Seria divertit no????
    Aneu amb compte i x cert, que tal van els troleis??? Encara no els heu canviat per lse bosses del Mercadona???

    ResponElimina
  4. Xupiiis!!!! Lo deles bosses del mercadona q diu en quim es bona idea ara q coneixent en joan us veig en plan naturista pel mon jijiji!!!! Ai us tobo molt a faltar de veritat... Hem de kedar amb la xurx i la marta i fer un skipe!!! Digueu un dia i hora i creuem els dits pq no se a kina hora esteu ni on esteu clar... Per aki tot be una abra cada molt forta no tinc c trencada aquest mobil no en te muaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

    ResponElimina
  5. cagumcollons nena viam si escribiu!!!!!!!!!!!!!!

    ResponElimina