BANDA SONORA DE SUD-AMÈRICA

Després de tants "tostons", un enviem un regalet.
Us pengem les cançons que ens estan acompanyant en aquesta etapa Sud-Americana, i quan diem acompanyar, volem dir que sonen per tot arreu, a tot racó, per remot que sigui.
La veritat es que enganxen, apa!!! a ballar!!!

I també aquesta més autòctona, és el que te ser per aquestes contrades per Carnaval....

No us perdeu la versió de King Africa!!! No te desperdici...

ELS ÚLTIMS DIES DEL CHÉ

Des de Sucre un bus nocturn ens portaria fins a l´agradable poble de Samaipata, rodejat de naturalesa salvatge, i amb un jaciment arqueològic preinca “El fuerte”, ubicat a 9Km d´aquesta població, que va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco al 1998, pel seu valor únic i excepcional, per ser el monument de pedra tallat per l´home més gran del món.

El principal motiu que ens portava fins a aquest racó de Bolívia però, era seguir les últimes passes, de l´idealista i revolucionari Ernesto Guevara de la Serna, “El Ché”. Als pobles de Samaipata, Valle Grande, Pucara i la Higuera, hi ha encara en l´actualitat tots aquells indrets, on el Ché passaria els últims dies de la seva vida.

Aquest personatge altruista, va lliurar la seva vida, a l´alliberació dels pobles oprimits, i es va considerar soldat de la revolució, sense preocupar-se en absolut si sobreviuria a ella.

El Ché, jove metge Argentí, després de conèixer a Mèxic als germans Castro, ajudar-los a alliberar a Cuba d´una forta dictadura, i passar uns quants anys en aquest país, amb càrrecs importants, decideix abandonar, una còmode vida plena de càrrecs ministerials, responsabilitats i la família. Seguint els seus ideals revolucionaris, va emprendre un viatge, que el va portar fins a Bolívia, amb la epopèica idea d´alliberar primerament aquest país, que serviria com a punt estratègic, del començament de l´alliberació de tot Sud-Amèrica. Amb aquesta idea, passaria els últims 11 mesos de la seva vida, malvivint a les selves de Bolívia, fins que va ser atrapat, i assassinat a la població de La Higuera.

El 7 de Novembre de 1966, El Ché va entrar disfressat a Bolívia (perseguit per la CIA).

Va arribar a Cochabamba, on va organitzar una guerrilla formada per 50 homes escassos, amb la idea d´enderrocar l´exèrcit Bolivià dirigit pel general Barriendos, cap de la dictadura finançada per EEUU.

Durant els primers mesos, la seva intenció era fer-se fort en aquesta zona, muntant campaments, pous secrets on guardar municions i medicaments, etc… i esperant l´ajuda del partit comunista Bolivià i que el món rural Bolivià se li unís, fets que mai es van produir, no rebent ajuda ni tan sols de Manila.

Després d´onze mesos de combats, baixes, gana, fred, i atacs d´asma continuats; El Ché i 6 homes més, varen quedar atrapats a la Quebrada del Yuro prop de La Higuera, després de ser delatats per un pagès.

El 9 d´Octubre de 1967 a les 13:00, a la Quebrada, es va lliurar la última batalla. El reduït nombre d´homes va combatre heroicament, fins a la tarda, des de posicions individuals, contra un gran nombre de soldats de l´exèrcit Bolivià, fins que varen ferir al Ché, darrere unes pedres, situades encara avui dia, en el mateix lloc.

El Ché, juntament amb dos companys, El Chino i el Willy, van ser traslladats a l´escola de la Higuera, on va ser identificat per un Cubà, espia de la CIA.

Després de sentir com assassinaven als seus companys a l´habitació del costat, els superiors Major Miguel Aroa i el Coronel Andres Selrich, varen donar la ordre al Suboficial  Manu Terant d´assassinar al Ché. Volent fingir que havia mort en combat, el Suboficial va metrallar al Ché de cintura cap avall, amb la intenció de que moris desagnat. Finalment un sergent, el rematava amb un tret mortal al costat esquerre.

Allà mateix, li varen tallar les mans i varen fer un motlle de la seva cara, per a ser enviats a la Paz i realitzar la seva identificació definitiva.

Hores més tard va ser traslladat a l´hospital de Valle Grande, on després de ser rentat a “el lavadero”, li van injectar formol per a conservar el cos, mentre esperaven l´arribada dels periodistes, encarregats de divulgar la seva mort.

Finalment els militars varen enterrar al Ché i 6 companys més, en una fosa comú secreta, on hi varen reposar les seves restes durant 30 anys, fins que durant una entrevista, un militar Bolivià va revelar on era situada. A partir d´aquí, va començar la búsqueda de la fosa, i després de trobar-la i identificar les seves restes, varen ser traslladades i enterrades finalment a Cuba.

El Ché tenia costum, d´anotar cuidadosament en un diari personal, les seves observacions dia a dia. És per això, que es té informació rigorosament exacta, d´aquells mesos finals de la seva vida a Bolívia.

SUCRE

Ciutat menys caòtica que la resta de Bolívia, ordenada, neta, i agradable per passejar; Sucre declarada Patrimoni Cultural per la Uneso al 1991, te un ric patrimoni colonial, visible en el seu urbanisme, edificis i esglésies, quasi totes elles de color blanc, i és per això que se l´anomena la ciutat blanca.

Passejant per aquesta ciutat, és fàcil transportar-te en l´espai, i trobar-te en qualsevol racó del Sud d´Espanya.

Tot i que Sucre no ens resultes gents exòtic, amb menys afluència indígena i dones amb bombi i pollera que a la resta de Bolívia, posseeix un centre amb carrers animats, i colorits mercats. Cal destacar La casa de la Lliberat, un interessant museu per a conèixer l´historia de Bolívia estretament lligada a Sucre, ja que aquí es va declarar la independència el 6 d´Agost de 1825, i es va crear la nova República de Bolívia, batejada així en Honor a Simon Bolívar.

Sucre i La Paz mantenen una mena de rivalitat, ja que La Paz li va treure l´estatus de Capital, per convertir-se en seu del Govern, tot i que Sucre segueix sent la capital judicial i de la Cort Suprema.

Quan pensàvem que aquesta ciutat no tenia res massa interessant per oferir-nos, rebem la gran noticia; “El clàssic” The Strongest de la Paz contra Universitario de Sucre, primer graderia seient numerat per 4€, no varem poder dir que no.

La cosa va començar com sempre, molta gent a l´entrada, tambors, trompetes, camisetes d´ambdós equips, bocata guarru de salchipapa, i entrevista a la ràdio inclosa!!! Només alguna diferència, els rivals poden ser amics, i fins hi tot prendre una copa junts abans del partit.

Dintre el camp, la cosa seguia igual, la gespa impecable, gran marcador, tots el mitjans a punt, nervis, i crispetes…

La cosa va acabar com un bon clàssic, després de la remontada de l´equip local, l´ambient s´anava caldejant, entrades a tort i a dret, records per la mare de l´arbitre, que podem recordar que va treure aproximadament unes 15 targes, 2 d´elles vermelles, una per l´entrenador local, més de 15 minuts de joc parat, ball de bastons general, pluja d´objectes (pesats) pels jugadors i sortida dels àrbitres escoltats per l´exèrcit.
Sucre no deixava de fer-nos sentir prop de casa…

ELS TÚNELS DEL TERROR

El plat fort d´una visita a la ciutat de Potosí, és la visita de una de les cooperatives del Cerro Rico, per a veure com funcionen les mines, i les condicions amb que treballen els miners.

 

Actualment, les mines de Potosí, es segueixen explotant (tot i que la plata ja no abunda com segles enrere), per treure´n plata i altres minerals, i els treballadors segueixen treballant en condicions, que atempten contra els drets de les persones. La major part del treball es fa amb eines molt bàsiques, amb instal-lacions amb prou feines adequades, i amb unes temperatures sota terra que oscil-len, entre graus negatius i els 45ºC.

Una visita a les cooperatives, no és un circuit turístic, són mines en ple funcionament, fosques, humides, a trossos claustrofòbiques, i amb túnels apuntalats amb fustes a mig caure, que t´obliguen a caminar ajupit en la majoria del recorregut.

Entrar a la mina i conèixer les condicions laborals dels miners, és com entrar al túnel del terror:

-Els miners treballen jornades infinites, en condicions infrahumanes, dintre de túnels sense ventilar, on les normatives de seguretat brillen per la seva absència. L´índex de mortalitat, és d´un miner al mes.

-A la mina hi treballen uns 800 nens, de famílies pobres, que estan obligats a treballar a la mina, per guanyar diners i poder-se pagar els estudis.

-El sou d´un miner, oscil-la entre 60 Bob al dia per un aprenent (6€) i 120 Bob per un oficial (12€), però no és fixe, tot depèn dels minerals que extreguin.

-Ser oficial, vol dir que passes de transportar el material en vagonetes i fer feines de suport, a estar picant i empassant pols de les parets de les mines. L´implacable pols de Sílice, impregna la pell del miner, li talla la cara i les mans, li aniquila el sentit de l´olfacte i el sabor, i acaba amb els seus pulmons. La majoria de miners, que treballen de manera continuada a la mina des de que són joves, moren abans dels 50 anys de Silicosis.

-Els miners no mengen en tota la jornada laboral. Per poder suportar les dures condicions de treball, passen la jornada mastegant fulles de coca i bevent alcohol pur de 96º.

-El seu equipament és nul, amb prou feines un casc de plàstic amb una llum, ni botes protegides amb puntera de ferro, ni màscara, roba adequada, taps per les orelles, ni guants.

-Les mines són propietat del govern i els miners formen cooperatives per explotar-les, no treballen per una empresa directa, això vol dir que: Si es posen malalts no cobren, no tenen un sou fixe i el seu sou depèn únicament de la sort.

Fins hi tot a la casa dels horrors, hi ha un déu. Ja en època de la colònia, als indígenes els aterrava treballar a les mines, i molts intentaven fugir-ne. Els colonitzadors varen inventar una figura, per atemorir-los, i així és com va néixer la figura de: El Tio.

En idioma Quítxua, no existeix la vocal “d”, per tant el dios, va quedar en tios, i finalment Tio. A cada mina hi ha un Tio, al qual rendeixen culte els miners, i li fan ofrenes cada setmana, perquè els porti sort, noves vetes de minerals, i els protegeixi dintre de la mina.

Per nosaltres la visita a la mina va ser un xic més especial, vàrem tenir la sort, de poder descobrir tot aquest submón, de la mà de Basilio Vargas. Ell i els seus dos germans varen quedar orfes quan eren petits, i això va obligar a ell i al seu germà petit, a treballar a la mina des de que eren nens, per pagar-se els estudis, i mantenir a la família.

En Basilio, quan tenia 14 anys va ser el protagonista del multigalardonat documental, La mina del diablo (2005). En ell explica, en primera persona com és la vida a la mina dia a dia, explica les seves pors i els seus propòsits, i ens ensenya com n´és de dura la vida del miner. En Basilio, que ara té 21 anys, és un noi encara senzill i encantador, i com el seu paper a la pel-lícula, tenir-lo al davant, no deixa indiferent. Poder compartir la mina amb en Basilio, i poder parlar amb ell cara a cara, ha sigut un dels moments més emotius del viatge.

Quan tingueu temps, perdeu una estoneta de no res, busqueu el documental i mireu-lo, no us en penedireu.

Encetem apartat fotos Bolívia, i actualitzem apartat 5 estrelles.

POTOSÍ

La ciutat de Potosí, declarada patrimoni de la humanitat per la Uneso, ostenta el títol de ciutat a més alçada del món (4.070m), la qual cosa notes ràpidament tant punt et poses a passejar pels seus empinats carrers. Mastegar fulles de coca barrejades amb “lejía” (que fa que surti el suc de les fulles amb més facilitat), és molt habitual, i és el millor sistema per apaivagar els efectes del mal d´alçada, o “Soroche” com en diuen ells. Així doncs ràpidament ens varem aplicar el “donde fueres, haz lo que vieres”…

Aquesta ciutat es va fundar al 1545, després del descobriment de jaciments de plata, a la imponent muntanya que li fa de teló de fons, el Cerro Rico, símbol de l´esplendor del passat i dels horrors passats i presents.

La plata trobada en aquesta muntanya va convertir Potosí en la ciutat més gran i rica d´Amèrica llatina, a costa de milions d´indígenes i esclaus portats d´Àfrica, que varen treballar i morir, en condicions infrahumanes en les seves mines, per extreure les vísceres de la muntanya, que alimentarien substancialment el desenvolupament de tot Europa.

Diuen que per la celebració de Corpus Cristi, al 1658, alguns carrers de la ciutat varen ser desempedrades i coberts totalment amb barres de plata. A Potosí la plata, va aixecar temples, palaus, monestirs i esglésies que encara ara decoren els carrers d´aquesta ciutat colonial.

Segons els cens de 1573, Potosí comptava amb 120.000 habitants. Tan sols 28 anys després, la ciutat tenia la mateixa població que Londres, i més habitants que Sevilla, Madrid, Roma o París. Cap a 1650, ja tenia 160.000 habitants, i era una de les ciutats més grans i més riques del món, deu vegades més habitada que Boston, en els dies en que Nova York, ni tant sols s´havía començat a anomenar així.

Alguns escriptors Bolivians, afirmaven que amb 3 segles, Espanya va rebre suficient metall de Potosí, com per construir un pont de plata des del cim de Cerro Rico, fins a la porta del palau reial, a l´altre costat de l´oceà. La imatge és pura fantasia, però el flux de la plata, va arribar a dimensions gegantines. Entre 1503 i 1660, varen arribar al port de Sevilla 16 milions de Kilos de plata. La plata transportada a Espanya, en poc més d´un segle i mig, excedia 3 vegades el total de les reserves Europees, i a aquestes xifres, no hi ha incloses, el contraban.

La plata extreta de Potosí, va estimular el desenvolupament econòmic Europeu, i fins hi tot es podria dir, que el va fer possible.

A dia d´avui, poca cosa queda de l´època “platejada” de Potosí. Actualment la seva població, majoritàriament indígena, malviuen dels pocs fruits que els dona conrear els camps, la qual cosa arrossega a la majoria dels seus habitants a treballar a les mines, que son explotades en l´actualitat, amb no gaires més mitjans que segles enrere, com si allà dins el temps s´hagués aturat.

El centre de Potosí, i els seus carrerons estrets i empedrats, contenen una gran mostra d´arquitectura colonial, esglésies, convents, mansions, i edificis civils, i cases de vius colors amb balconades de fusta.

Un d´aquests edificis, és la casa nacional de la moneda, construïda entre 1753 i 1773, per a utilitzar-la com a centre per fondre la plata, i per la posterior fabricació de monedes colonials. Una visita guiada molt interessant, t´explica tot el procés de la plata, des de que s´extreia de les mines, fins que es convertia en moneda, la maquinaria “d´última generació” utilitzada, i les atrocitats comeses en aquella època, per l´afany d´obtenir, el preciat metall.

Un altre exemple, d´arquitectura colonial, és el convent de St. Francisco, que brinda unes vistes fantàstiques des de la seva teulada.

Un dels grans moments que vàrem viure a Potosí, va ser coincidir amb un carnaval força especial. El miners, sumen mitja jornada extra, cada dia, durant una setmana sencera per a fer 3 dies de festa i poder celebrar el Carnaval miner. Tots els miners, les seves vídues, i família, es disfressen, i surten a omplir de color, balls i música els carrers de Potosí. Un dia el celebren al barri miner, i a l´endemà baixen al centre de la ciutat. Aquesta és la manera, com celebren, que han sobreviscut un any més a la mina.

La resta de la ciutat ho celebra al seu voltant, llençant-se globus d´aigua i espuma, ocasió que nosaltres no vàrem deixar perdre. El balanç, va ser, una bona remullada, i que ens varen pispar, una càmera de fotos petita que portàvem per emergències. Tenint en compte que és la tercera baixa en càmeres, des de que vàrem sortir de casa, es podria dir que estem fets uns cracks. L´altre dada destacable, és que és que la primera cosa que ens roben des de que varem sortir de casa…

SALAR D´UYUNI

El salar més gran del món, de 12.106 Km2 i a 3.653m d´alçada, formava part d´un llac salat prehistòric, que cobria la major part del sur-oest de Bolívia. Quan es va assecar va deixar varis salars, entre ells, el d´Uyuni.

Durant l´estació de pluges, gran part del salar queda inundat, amb una alçada d´aigua, que tant sols permet entrar als voltants de la seva perifèria, i és per això que la segona nit la vàrem passar a Uyuni, en vers de dormir dintre el salar i visitar la Illa Incahuasi, com es fa habitualment durant l´estació seca.

Per contrapartida, els salar cobert d´aigua, es converteix en un mirall gegant, en un indret irreal i fantasmagòric, que projecta una perfecta imatge de núvols, cel i horitzó, oferint infinitat de surrealistes reflexos, en una extensió de sal completament plana.

Es diu que el salar d´Uyuni, constitueix la reserva de liti sense explotar, més gran del món. Es suposa que el govern d´Evo, encara no ha començat la seva explotació per manca de recursos, i no se sap del cert el que passarà quan els aconsegueixi. Així doncs, per si de cas, cal afanyar-se a visitar aquesta meravella natural de futur incert.

De tots els grans records que ens deixen aquests últims dies, un d´ells restarà a les nostres memòries, d´una manera molt especial. A ritme de paisatges d´infart i sotracs, anem coneixent a un gran viatger i millor persona, en Dani (www.daguab.blogspot.com), del que ja us n´hem parlat, i amb el que mica en mica ens anem agafant més confiança (que per cert fa fàstic…)

Bromes a part, a partir de Sant Pedro, en Dani es convertirà en un company de viatge excepcional.

4X4 = VIATGE 100%

Al Sud-oest de Bolívia, des de la frontera Xilena fins a Uyuni, s´amaguen alguns punts d´interès i de gran bellesa que no ens volíem perdre de cap manera.

En aquest extens territori, on quasi no hi ha vegetació, ni carreteres, ni pobles i encara menys transport públic, l´única opció que tens per a fer la travessa, és contractar un tour en 4x4 per a grups de 5 o 6 persones, amb una agència.

Recorrent mig St.Pedro d´Atacama, per aconseguir el millor preu i serveis possibles per anar a Uyuni, va ser com vàrem anar a parar a l´agència estrella del Sur. Ells van posar de la seva part bon servei, tracte agradable, menjar més que acceptable (tenint en compte els mitjans), i per altre banda, la natura es va encarregar de regalar-nos, un temps excepcional, llacs de colors blau, blanc, verd, vermell i turquesa, guèisers, volcans, deserts, i variada fauna autòctona, com flamencs (de tres classes diferents), llames i vicunyes.

Aquesta combinació va convertir, aquest viatge al-lucinant i extrem de 3 dies, des de St. Pedro d´Atacama (Xile) fins a Uyuni (Bolívia), en una experiència inoblidable, i probablement una de les millors, de tota la nostra vida viatgera.

L´únic aspecte que podia espatllar-nos les jornades era l´alçada. Gran part del viatge transcorre a alçades elevades, i cal tenir en compte una serie de  recomanacions; Com veure molta aigua, evitar l´alcohol i el tabac, portar algun medicament pel mal de cap, i aclimatar-se abans de començar. Nosaltres no ens vàrem aplicar, però portàvem unes pastilles de la farmàcia del tot efectives!!!

Dit això, qualsevol descripció del recorregut, quedaria curta, de ben segur, per tant us farem un petit resum en imatges, dels dos primers dies:

Al cap de dues hores de sortir de St. Pedro, la caseta de migració Boliviana, ja ens deixava endevinar, que el nivell de desenvolupament de Bolívia, era molt diferent al que havíem vist a Sud-Amèrica, fins a aquell moment.

La primera destinació seria la Laguna blanca…

A partir d´aquí, La Laguna Verde (5.000) i el Volcà Licancabur (5.930)…

El Desert Jarama Pampa...

les aigües termals de Polques, els Guéisers Sol de Mañana (4.959)…

La Laguna Colorada…

L´arbre de pedra, Desert de Siloli, i els tres llacs altiplànics: Laguna Onda…

Laguna Edionda…

 I la Laguna Cañapa…

Totes elles farcides flamencs…

I per últim, El valle de las rocas, i el primer bri de civilització en dos dies, la població minera de St. Cristóbal.

Allà va ser on vàrem coincidir per casualitat amb la celebració de la Candelaria, i on la realitat de Bolívia ens donava la benvinguda. Dones amb pollera, trenes, bombi i nens penjats a l´esquena, parades de venta ambulant per tot arreu, carrers empedrats i tirant a bruts, cotxes destartalats, una gran església i cases a mig caure.

 

Actualitzem fotos Argentina i Xile

EL DESERT MÉS SEC DEL MÓN

Sortint de Purmamarca i d´Argentina, després de 10 hores de bus direcció Xile, pel paso de Jama, i després de passar un coll de prop de 5.000m i patir els efectes de  l´alçada, arribàvem a la nostra propera destinació; San Pedro de Atacama, a Xile.

San Pedro, un oasis a 2.440m d´alçada, és una mena de parc d´atraccions d´adob, amb preus elevats, i poca tranquilitat però els voltants d´aquest poble estan plens de paisatges desèrtics preciosos.

El desert d´Atacama, el més àrid del món, situat al Nord de Xile i anomenat el desert més sec del món, on s´han registrat períodes de fins a 4 anys sense ploure, ens va rebre amb pluja, i tot i deixar-nos gaudir de la visita, va ser present durant els tres dies que vàrem ser allà, en forma de petits ruixats.

El desert d´Atacama, deu ser probablement un dels deserts més accessibles del món, fins al punt de que una colla de “domingueros” com nosaltres, pugui agafar una bicicleta i aventurar-se a explorar-lo.

A St. Pedro vàrem conèixer a en Jeroen d´Holanda i a en Dani de Barcelona, que com no?!!!, te un blog (www.daguab.blogspot.com), i va deixar Catalunya al Setembre per a recórrer Sud-Amèrica i encara no sap quan tornarà. Amb ells vàrem compartir habitació, àpats, i passejades amb bici, per anar fins al Valle de la Luna i el Valle de la muerte, i gaudir dels seus paisatges llunàtics inacabables, dunes, canons, capricioses formes i àrides muntanyes vetejades amb colors, que van dels ocres als vermells.

Aquestes terres desèrtiques, suposaven també, la fi del nostre periple per Xile.

Fins a San Pedro no ens hi va portar tan sols el desert, sinó la idea d´arribar fins a Bolívia, travessant una de les terres més inhòspites del planeta, farcides de belleses naturals.
Ens varem acomiadar d´en Jeroen, i juntament amb el Dani agafaríem un 4x4, que en un viatge de 3 dies, ens portaria fins a Uyuni.

LA QUEBRADA DE HUMAHUACA

Aquest antic camí de carros, ruta dels inques, i via comercial, va ser inclosa dintre de la llista de Patrimonis mundials de la Unesco al 2003.

A més de ser una ruta natural d´accés a la Puna, la Quebrada, te valor d´itinerari cultural. Aquesta vall Andina, ha sigut durant els últims 10.000 anys, via de comunicació entre territoris i cultures distants.

La Quebrada, un conjunt de colorejades muntanyes i els pobles d´adob que es troben en el seu camí, en algun moment de l´any, deuen ser poblets tranquils, on la gent es dedica a viure del cultiu de la terra i de cuidar els ramats. En aquesta època de l´any, però, coincidir amb les vacances en massa dels Argentins, es converteix en preus passats de voltes, i pobles saturats de gent, d´operadors turístics, i de parades de Souvenirs portats de Bolívia.

Per posar un exemple, el que ells anomenen “villa indígena de Tilcara”, vindria a ser una Salou d´adob, amb happy hours incloses!!! i un turisme que la última cosa que vénen a fer, és conèixer la Quebrada.

En el Nord d´Argentina no hi ha persona que surti de vacances sense un instrument sota el braç, fins aquí perfecte, la cosa es complica quan són un grup d´amics, cadascú amb un instrument diferent, siguin flautes, violins, acordions, tambors o harmòniques, tot plegat acompanyat amb caixes de cervesa fresca.

Els dies transcorren amb tranquil-litat, però quan arriba la nit s´ajunten, als patis dels Hostels, o a les places d´aquests pobles diminuts i comencen els concerts de música tradicional, fins a les tantes de la matinada. Tot s´ha de dir, la majoria toquen i canten,  com si fossin músics professionals, i els primers dies pot resultar fins hi tot divertit, però al cap de tres dies sortiries als carrers i els mataries a tots!!!

Recordarem el Nord d´Argentina, perquè la nostra màxima, no era trobar un lloc acceptable i barat on allotjar-nos, després d´una setmana aguantant concerts fins a les tantes de la nit, el que més desitjàvem era poder dormir.

A Purmamarca, per fi, vàrem poder trobar un lloc tranquil, on descansar de nit i al-lucinar de dia amb el “Cerro de los 7 colores”, situat quasi dintre el poble, que pertany a la Quebrada de Purmamarca i que deixa visibles una vistosa paleta de colors, que formen les capes de diferents sediments de colors, que han anat deixant el pas dels anys.

Des d´aquí també, es poden visitar les desconegudes “Salinas Grandes”, direcció la frontera Xilena pel pas de Jama, un mar de sal, amb muntanyes nevades de teló de fons. No només son espectaculars les salines, sinó els camí que et porta fins a elles.

I fins aquí arriba el nostre viatge per Argentina, país que ens ha encantat no tant per la varietat de paisatges, tots espectaculars, sinó per la seva gent, amb la qual hem compartit moments memorables, en part perquè no hi ha barrera idiomàtica i en part perquè son enormement sociables.

Sobretot al Nord, on hi ha molta gent jove fent turisme pel seu país, qualsevol moment del dia és propici per a compartir un mate, i arreglar el país…

SALTA I ELS "VALLES CALCHAQUÍES"

El nom de Salta, es creu que deriva de Sagta, que en Aymara, vol dir “la muy hermosa”. Quan es passeja pel seu casc històric i colonial, un dels més conservats del país, aquest nom cobra sentit.

 

En aquesta ciutat cal destacar, la corprenedora visita, al Museu d´arqueologia d´Alta muntanya. Aquí hi ha exposats els nens de Llullaillaco (mai tots de cop, els canvien cada X temps), juntament amb una serie d´escrits i audiovisuals, que brinden una gran oportunitat, per apreciar i entendre la cultura Inca. Aquests tres cossos,van ser trobats el 1999, en un santuari Inca, en el volcà Llullaillaco (6.739 m), en plena serralada dels Andes, juntament amb un aixovar de més de 100 objectes, estàtues d´or i plata.

Les temperatures d´alta muntanya, va mantenir els cossos dels nens de 6, 7 i 15 anys, que van ser deixats vius, com a ofrena en un sacrifici ritual, i tots les objectes sagrats que hi havia al seu voltant, en perfecte estat de conservació. El dia de la nostra visita hi havia exposada “la niña de rayo”, al observar-la fixament durant uns segons, sembla que en qualsevol moment hagi d´obrir els seus ullets, per explicar-te el sofriment patit abans de morir.

Salta constitueix una base d´operacions perfecte, per a recórrer els “Valles Calchaquíes”. Més que els pobles que hi ha en el seu recorregut, les atraccions d´aquesta zona, recauen en el paisatge. Tot i els nostres esforços per trobar algú per a compartir un cotxe de lloguer per recorrer la vall fins a Cafayate i després anar fins a Cachi, la cosa no va funcionar. Entre això, i que ja fa molt temps que vàrem decidir que som anti-tours, ens vàrem veure obligats  a triar un poble. És així com a través del Parc Nacional de “Los Cardones” vàrem arribar a Cachi, un poble tranquil de carrers estrets i empedrats als peus del Cachi (6720m).