dies de viatge

398 dies de viatge

divendres, 29 de juliol del 2011

VENIR O NO VENIR?

L´Antiga Birmània, està controlada pel SPCD (consell Estatal per la pau i el Desenvolupament), la junta militar que dirigeix el país des de 1962. Després de les manifestacions pacifiques del 1987-88, i la pressió de la comunitat internacional, els militars varen cedir a celebrar unes eleccions al 1990. Aung San Suu Kyi, secretària general de la LND, en arrest domiciliari desde 1989 fins el passat mes de Novembre, va guanyar els comicis amb el 82% dels vots. La junta, mai va realitzar el traspàs de poders. Des d´aleshores més de 100 diputats electes, han sigut inhabilitats, tancats a les presons, desterrats o assassinats.

Hi ha varis punts de vista, sobre si la visita a Myanmar beneficia o no directament a la junta. Depèn de un mateix prendre la decisió, i trobar la manera de que en surti més beneficiada la gent del poble. Al 1995 la mateixa Aung San Suu Kyi, va demanar  que no vingués turisme al país, i que fer-ho era equivalent a tolerar el règim. Més tard va reconèixer, que l´entrada de turisme podia ser positiva, depenent de com s´abordés el viatge.
El turisme és una de les poques indústries a la que poden accedir els ciutadans, els proporciona ingressos, informació exterior, i amb l´entrada de turistes potser disminueixi la opressió del poble per part del govern.
Per altre banda els defensors del turisme, diuen que la majoria de la població agraeix la visita de viatgers independents, i que la possibilitat de que s´efectuïn violacions dels drets humans, es redueixen, en les zones visitades pels turistes.
Així doncs, si bé és inevitable contribuir a engreixar els ingressos de la junta: Tramitació del visat, tassa de sortida, impostos en les compres, 7% en restaurants i 10% en hotels, entrades de atraccions turístiques com Shwedagon Pagoda, Bagan, Mandalay o Llac Inle (Llac Inle i Mandalay es poden esquivar fàcilment), si que es pot minimitzar l´aportació financera al govern, i fer que gran part dels diners que deixis a Myanmar, vagin a parar a mans de particulars:
-Evitar el viatge organitzat des de dintre o fora del país (els beneficis d´un viatge organitzat van directament a mans del govern, en un viatge independent tens més control, sobre on van a parar els teus diners).
-Evitar els hotels del govern, encara que això suposi renunciar als hotels de més categoria (per això la Lonely planet és de gran ajuda, ja que només anomena els hotels particulars, i sinó ho especifica).
-Evitar agencies governamentals i anar directament als particulars, per a reservar busos, guies, vaixells etc…
-No limitar la teva estada a visitar els llocs turístics, i tirar les fotos de rigor, parlar amb els habitants i explicar-los coses del teu país, els ajudarà a tenir informació de l´exterior, sobretot en zones rurals.
-Reduir despeses en negocis d´explotació extrangera, és millor donar els beneficis a la gent del país.
-Intentar menjar en restaurants familiars (aquí la Lonely torna a ser de gran ajuda).
-No agafar ni vaixells ni trens (son propietat del govern).

Al 2003 el president d´estats units George Bush, va promulgar un embarg total, que incloïa la prohibició, de totes les transaccions oficials amb Myanmar; Fet que va fer que les companyies de targetes de crèdit i els bancs estrangers fugissin del país. Així doncs per a viatjar a Myanmar has de portar tots els diners (dollars o Euros) a sobre, perquè no hi ha caixers automàtics en tot el país (bé, n´hi ha en alguns hotels governamentals al 10 o 25% de comissió). Per altre banda el canvi oficial que ofereixen les agències oficials controlades per l´estat és irrisori, això t´obliga a canviar diners en el mercat negre, i amb els ulls ben oberts!!!. Hem sentit tota mena d´estafes realitzades per hàbils timadors. A nosaltres, per sort, no ens va tocar el rebre.

Dit això, la decisió és molt personal, però si és un “sí”, segur que no us decebrà. Pel que fa a nosaltres, aquest país, ha passat a ser dels primers, de la nostra llista de favorits; D´aquest viatge, i dels viatges anteriors.

dijous, 28 de juliol del 2011

MINGALABA

Hola a tothom!!! Ja tornem a estar per aquí!!!
Fa dos dies que vàrem sortir de Myanmar, on actualitzar el blog ens ha sigut impossible, per les males i lentes coneccions d´internet, perquè el wi-fi és pràcticament inexistent, penjar fotos missió impossible, i moltíssimes planes web estan vetades, entre elles blogspot.
Bé, gran part de la culpa, la té el govern d´aquest país, que està sota una forta dictadura, i la junta s´ocupa estrictament, de que hi hagi el mínim de filtració d´informació d´allà cap a l´exterior i viceversa.
L´altre part la tenen aquests dos “elementus” …


Són la Mar i el Nuno,  ens vàrem conèixer durant el Trekking de Kalaw fins al Llac Inle, i coses del destí…. Ens vàrem convertir en inseparables.
Ells ja porten mig any fora de casa, i sense intenció de tornar, i també estan fent un blog (http://viagemasia.wordpress.com).
Moltes gràcies nois, per haver arrodonit els nostres dies, en un país tant increïble com Myanmar, amb una companyia immillorable. Saúde!!!!
En els propers dies, actualitzarem el blog, a mida que anem paint tota la informació, dels intensíssims últims dies.
D´entrada us podem dir, que Myanamar, no deixa indiferent, no només per la duríssima situació política, per la calidesa d´una gent que no sembla estar visquen un infern, on la violació dels drets humans, és el pa de cada dia, sinó per la quantitat de pagodes, temples i paisatges que treuen la respiració.
De moment per anar fent boca, pengem les fotos. Aprofitem per desitjar-vos un bon estiu, i per donar-vos les gràcies, als qui esteu seguint el blog, 4.500 visites!!! Nosaltres que ens pensàvem que no ens escoltava ningú!!!

divendres, 8 de juliol del 2011

OBJECTIU BIRMÀNIA

Després d'un entretingut viatge amb bus, Chiang Rai-Bangkok, per fi vàrem arribar a Yangon (Myanmar). Viatge entretingut, s'entén per un trajecte el qual comença amb 3 tios que es miren el motor del bus, amb cara d'interrogant. Comença el trajecte a les 19:00, i al cap de 4 hores, com era d'esperar, ens quedem tirats a la cuneta. Comencem a sentir soroll d'eines i claus angleses, i mig adormits quasi no li donem ni importància, com si fos la cosa més normal del món...seguim clapant. Quan ens tornem a despertar ja havien passat 2 hores!!! I el bus no arrancava..., teníem una gana que ens moríem, però com a mínim no havíem d'anar al WC del bus (1/2 metre quadrat, per 50 persones, i sense ventilació). Entre cigarrets i orins, passen dues hores més. El conductor mentrestant va trobar la sol.lució, sabia que el bus ja no arrancaria.
Dos busos provinents de Bangkok, s'havien de parar on érem nosaltres, i la idea era ajuntar tots els passatgers en un, i així l'altre ens podia portar a nosaltres a Bangkok, tot un crack aquest conductor...abans no van arribar ja havia passat una hora més. Des de la cuneta contrària vèiem com intentaven recol.locar a la gent, anant a munt i avall mig adormits, aquell desfet de temps semblava el camarot dels Germans Marx. Finalment alguns d'ells es van adonar que no hi cabien assentats, i no van accedir a canviar de bus (cabrons...quin companyarisme, la majoria eren turistes!!!), fet i fotut ja havia passat una hora més, i el bus... no arrancava, i el pitjor de tot era que ningú venia a buscar-nos... i si havia de venir de Chiang mai com a mínim estava a 4 hores. El nostre conductor ja havia tret un estor, l'havia estès a la cuneta i jeia com un carcamal, la cosa anava per llarg... Com que el vèiem tant tranquil, vam començar a fer-li preguntes, no us penseu pas, un parell de preguntes a tall informatiu, estàvem perduts en mig del no res, hi havia gent que perdia avions (com nosaltres), o busos, com a mínim volíem saber que passaria....el tio es va sentir tant agobiat, que es va aixecar, i va començar a remenar el motor una altre vegada, impulsivament quasi posseït!!! I al cap de mitja hora, sorpresa!! El bus arranca!!!
La pregunta és, i perquè no ho va fer abans?? No ho sabrem mai, la nostra mentalitat quadrada, ordenada, de país desenvolupat, de llibre de reclamacions no ens ho permetria, per entendre-ho, hauríem de ser Asiàtics. Finalment al cap de 17 hores ja érem a Bangkok, amb el temps just d'anar pitan a l'aeroport i agafar l'avió. Bé, encara ens va sobrar una hora, si es que ell ho tenia tot controlat, els occidentals som uns exagerats.
Tant punt vàrem baixar de l'avió a Yangon, vàrem tenir la sensació d'haver retrocedit 200 anys en el temps, no només perquè la majoria d'homes vesteixen longyis (faldilla tradicional en forma tubular fins als peus, i lligada amb un nus a la cintura) o perquè les dones, nens i alguns homes porten les cares pintades, de manera molt peculiar amb Thanakha (escorça de l'arbre de Thanakha en pols, que sembla fang, i els fa de maquillatge i protector solar) sinó perquè absolutament tot, és està en estat ruïnós.
Cotxes, carreteres, busos, edificis, carrers, restaurants, taxis, botigues hotels, sembla que els hagi passat una "apisonadora" per sobre. En un país, manat per militars, l'exèrcit no te uniformes propis, els compren de segona mà a països com, Xina, Índia, o Corea del Nord.
Vam passar un parell de dies a Yangon, explorant alguns racons, com el Bagyoke Aung San Market, la Chaukhtatgyi Paya, el Kandawyi Lake, El Nagahtatyi Paya, i el principal complex Budista i el més sagrat de tota Myanmar, la Shwedagon Paya on la seva estupa principal està tota recoberta d´or i plata, i la coronen 1100 diamants que sumen 278 quierats, 1383 pedres precioses, 4351 diamants de 1800 quirats en total i un sol diamant de 76 quirats (quan mires el que hi ha al seu voltant, penses que l’home deu estar boig).
D’entrada els que ens va cridar més l’atenció, va ser la rebuda de la gent, aquí més que a cap lloc, la gent ens saluda i ens somriu pel carrer, ens pregunta de on venim, com ens diem i a què ens dediquem. Tot i que és un país que rep turisme, no es pot comparar amb la resta de països del Sud-est asiàtic, i encara hi ha gent que els sorprèn veure un occidental, i encara més si per exemple agafes un bus públic, on tots reien, ens miraven, i ens ajudaven a trobar on havíem de baixar.
Ahir vam agafar un bus, direcció Kalaw. D’entrada quan veus l’estació de busos i els busos, penses que aquelles andròmines, no podran ni tant sols engegar el motor, però ens consolava el fet, de que després de l’experiència Tailandesa, era matemàticament impossible que s’avariés el motor. Tan bon punt surt de Yangon, el paisatge canvia totalment, quasi no trobem vehicles per la carretera, i tot està envoltat de verd, cases de bambú, i gent treballant els camps. El canvi és brusc, just on s’acaba la decrèpita Yangon, comença un escenari totalment rural.
Al cap dunes hores, mentre dormíem com dos angelets, ens desperta un malson, sorolls d’eines i claus angleses altre vegada?!!... No estem somiant… estem desperts, i tornem a estar amb el motor avariat, parats a la cuneta de la carretera.
Aquesta vegada per sort havíem sopat, i la parada només va durar una hora, on vam aprofitar per xerrar amb un noi, que sabia on era Catalunya, coneixia el jugadors Catalans del Barça i sabia que parlaven un idioma diferent a l’Espanyol, i havia sentit a parlar den Ferran Adrià, i que pensava que s’ha d’estar boig per gastar-se 600€ en un sopar, probablement te raó…
Finalment vàrem arribar a Kalaw, amb un petit inconvenient; com que ells ja compten que el bus s’espatllarà vàries vegades durant el camí (la qual cosa ens havia explicat el noi que vàrem conèixer al bus), ens vam dir que el trajecte duraria unes 15 hores, però com que portàvem un mecànic de primera, vàrem arribar amb 3 hores d´antel.lació, o sigui, a les 3 de la matinada... Per sort una nena molt trempada, estava a l’aguait, esperant qui arribava de Yangon per ajudar-lo a trobar un hotel….BENVINGUTS A MYANMAR.

diumenge, 3 de juliol del 2011

WELCOME TO THE JUNGLE

Ja fa temps que vàrem descobrir, que passar una dies a la selva és una de les coses que més ens agrada d´un viatge. Estant a Chiang Mai, una vegada més vàrem sentir la “crida de la jungla”.
Hem passat 3 dies, caminant per les muntanyes i hem tingut la nostra ració tant esperada, de minories ètniques. No us les imagineu amb “taparrabus” i fumant pipes de la pau, ni tant sols vestits amb el seus bestits regionals, tal i com els ensenyen en els tríptics turístics.
De tota manera, tot i ser rutes preparades pel turisme, el que sí que es veritat, es que són gent que viuen en mig de la selva, en poblats amb cases molt rudimentàries, amb mitjans molt bàsics, menjant pràcticament del l´arròs que cultiven, dels 4 durets que els deixem, i tractant d´aferrar-se desesperadament a les costums que el boom del turisme està dinamitant.
No hi ha faltat de res, taràntules, escorpins, escarbats, vespers, mosquits com elefants, "waterfalls", rius amb aigües de color de gos com fuig “to take a shower”, dormir a la cabana “del tio Tom”, mosquiteres esparracades, serps prenent el sol a la voreta del riu, i una cansadissa humitat constant. Aquí el que resulta difícil, és tenir aquest petit paradís per tu sol, només s´ha de tenir en compte que només a Chiang Mai, hi ha més de 50 agencies que organitzen sortides per la selva. La nostra sort va ser, que tantes emocions van fer abandonar a la parella d´Anglesos que ens acompanyaven, així doncs, a partir del segon dia el paradís va ser per nosaltres dos sols. Bé i el nostre guia anomenat “running”, que sabia parlar Anglès en el passat, però que ara casualment l´havia “forgot” i que es fumava uns “lenyus” (de only tobacco…que deia ell), que encara no sabem perquè, després de la tercera calada, es posava molt i molt content…

La resta de dies els hem passat a la ciutat de Chiang Mai, que tot i ser molt més petita de Bangkok, posseeix quasi la mateixa quantitat de temples, però molt més antics. N´hi al voltant de 300, dels quals nosaltres només hem vist els principals, com són el Wat Phra Sing o el Wat Chedi Luang, perquè com diria la tieta Rosa “vista una, vistes totes….” Segurament tan sols els temples, justifiquen una visita a Chiang Mai, però després de dos mesos, havent passat per Nepal i Xina, estem uns mica saturats.
Avui marxem cap a Myanmar, via Bangkok, en plena jornada d´eleccions generals. Esperem que els resultats finals tardin uns dies es saber-se, i nosaltres poguem passar desapercebuts. En un dia com avui no venen alcohol en tot el país, ja que es preveuen gentades buscant brega pels carrers,i “partits” de camisetes grogues (conservadors i monàrquics) contra els camisetes vermelles (anti-monàrquics, pobres, i a favor de la democràcia).
De moment els país de l´etern somriure ens deixa bon sabor de boca, l´excessiva massificació turística (pel nostre gust), es veu recompensat per una gent de temperament suau i somriure fàcil. Només has d´esbossar un petit somriure a qualsevol persona que et creuïs caminant pel carrer, i ell et pagarà el gest, amb una immensa rialla. El concepte del Sanuk (sentir-se bé, divertit), envolta tota la vida d´un Tailandès, inclús quan estan treballant. Qualsevol activitat que realitzin, està impregnada amb una bona dosis de Sanuk. Diem de moment, perquè no us penseu pas que passem les illes del Sud per alt!!!, però hauran d´esperar…

Aprofitem per acomiadar-nos per uns quants dies. Myanmar està sota una fortíssima dictadura militar. Als habitants d´aquest país, ni tant sols s´els permet tenir un ordenador personal, el wifi no existeix, la xarxa és desesperadament lenta, i una trucada de telèfon pot costar 4$ el minut…o això diuen, ja us ho explicarem.
Nosaltres per si de cas, us diem adéu, i salut!!!

Actualitzem secció fotos (3/7/2011)