LA QUEBRADA DE HUMAHUACA

Aquest antic camí de carros, ruta dels inques, i via comercial, va ser inclosa dintre de la llista de Patrimonis mundials de la Unesco al 2003.

A més de ser una ruta natural d´accés a la Puna, la Quebrada, te valor d´itinerari cultural. Aquesta vall Andina, ha sigut durant els últims 10.000 anys, via de comunicació entre territoris i cultures distants.

La Quebrada, un conjunt de colorejades muntanyes i els pobles d´adob que es troben en el seu camí, en algun moment de l´any, deuen ser poblets tranquils, on la gent es dedica a viure del cultiu de la terra i de cuidar els ramats. En aquesta època de l´any, però, coincidir amb les vacances en massa dels Argentins, es converteix en preus passats de voltes, i pobles saturats de gent, d´operadors turístics, i de parades de Souvenirs portats de Bolívia.

Per posar un exemple, el que ells anomenen “villa indígena de Tilcara”, vindria a ser una Salou d´adob, amb happy hours incloses!!! i un turisme que la última cosa que vénen a fer, és conèixer la Quebrada.

En el Nord d´Argentina no hi ha persona que surti de vacances sense un instrument sota el braç, fins aquí perfecte, la cosa es complica quan són un grup d´amics, cadascú amb un instrument diferent, siguin flautes, violins, acordions, tambors o harmòniques, tot plegat acompanyat amb caixes de cervesa fresca.

Els dies transcorren amb tranquil-litat, però quan arriba la nit s´ajunten, als patis dels Hostels, o a les places d´aquests pobles diminuts i comencen els concerts de música tradicional, fins a les tantes de la matinada. Tot s´ha de dir, la majoria toquen i canten,  com si fossin músics professionals, i els primers dies pot resultar fins hi tot divertit, però al cap de tres dies sortiries als carrers i els mataries a tots!!!

Recordarem el Nord d´Argentina, perquè la nostra màxima, no era trobar un lloc acceptable i barat on allotjar-nos, després d´una setmana aguantant concerts fins a les tantes de la nit, el que més desitjàvem era poder dormir.

A Purmamarca, per fi, vàrem poder trobar un lloc tranquil, on descansar de nit i al-lucinar de dia amb el “Cerro de los 7 colores”, situat quasi dintre el poble, que pertany a la Quebrada de Purmamarca i que deixa visibles una vistosa paleta de colors, que formen les capes de diferents sediments de colors, que han anat deixant el pas dels anys.

Des d´aquí també, es poden visitar les desconegudes “Salinas Grandes”, direcció la frontera Xilena pel pas de Jama, un mar de sal, amb muntanyes nevades de teló de fons. No només son espectaculars les salines, sinó els camí que et porta fins a elles.

I fins aquí arriba el nostre viatge per Argentina, país que ens ha encantat no tant per la varietat de paisatges, tots espectaculars, sinó per la seva gent, amb la qual hem compartit moments memorables, en part perquè no hi ha barrera idiomàtica i en part perquè son enormement sociables.

Sobretot al Nord, on hi ha molta gent jove fent turisme pel seu país, qualsevol moment del dia és propici per a compartir un mate, i arreglar el país…

SALTA I ELS "VALLES CALCHAQUÍES"

El nom de Salta, es creu que deriva de Sagta, que en Aymara, vol dir “la muy hermosa”. Quan es passeja pel seu casc històric i colonial, un dels més conservats del país, aquest nom cobra sentit.

 

En aquesta ciutat cal destacar, la corprenedora visita, al Museu d´arqueologia d´Alta muntanya. Aquí hi ha exposats els nens de Llullaillaco (mai tots de cop, els canvien cada X temps), juntament amb una serie d´escrits i audiovisuals, que brinden una gran oportunitat, per apreciar i entendre la cultura Inca. Aquests tres cossos,van ser trobats el 1999, en un santuari Inca, en el volcà Llullaillaco (6.739 m), en plena serralada dels Andes, juntament amb un aixovar de més de 100 objectes, estàtues d´or i plata.

Les temperatures d´alta muntanya, va mantenir els cossos dels nens de 6, 7 i 15 anys, que van ser deixats vius, com a ofrena en un sacrifici ritual, i tots les objectes sagrats que hi havia al seu voltant, en perfecte estat de conservació. El dia de la nostra visita hi havia exposada “la niña de rayo”, al observar-la fixament durant uns segons, sembla que en qualsevol moment hagi d´obrir els seus ullets, per explicar-te el sofriment patit abans de morir.

Salta constitueix una base d´operacions perfecte, per a recórrer els “Valles Calchaquíes”. Més que els pobles que hi ha en el seu recorregut, les atraccions d´aquesta zona, recauen en el paisatge. Tot i els nostres esforços per trobar algú per a compartir un cotxe de lloguer per recorrer la vall fins a Cafayate i després anar fins a Cachi, la cosa no va funcionar. Entre això, i que ja fa molt temps que vàrem decidir que som anti-tours, ens vàrem veure obligats  a triar un poble. És així com a través del Parc Nacional de “Los Cardones” vàrem arribar a Cachi, un poble tranquil de carrers estrets i empedrats als peus del Cachi (6720m).

 

PUERTO IGUAZÚ

18 hores de bus, des de Buenos Aires, son les que ens varen acostar fins a Puerto Iguazú, al Nord-est d´Argentina, a la frontera amb Brasil. El motiu que ens va portar fins aquí, va ser la visita del Parc Nacional Iguazú, i les seves espectaculars catarates.

Aquí vàrem començar a notar el que és coincidir amb les vacances dels Argentins, l´afluència de turistes nacionals, fa que en aquesta época de l´any, el parc estigui totalment col-lapsat. Sota un sol insuportable varem aguantar cues inacabables, i no hi van faltar patètiques escenes amb personatges donant menjar a la fauna salvatge del parc, i “personajillos” llençant papers i ampolles de plàstic per tot arreu.

Tots els “agobius” desapareixen, quan et trobes davant els salts d´aigüa que composen  una de les cascades més impressionants del planeta. El parc és un paradís natural de selva subtropical, amb més de dos mil especies de plantes identificades, innumerables insectes, 400 especies d´aus i molts mamífers i rèptils.

El riu Paranà abans d´arribar a Iguazú, es divideix en molts Canals, per formar les diferents cascades, de diferents alçades i intensitats. El parc està molt ben pensat amb tot un sistema de passarel-les, que ofereixen vistes des de diferents angles, i que fan que et puguis acostar als salts d´aigua, de manera espectacular. Pel nostre gust un pèl massa, a l´estil Port Aventura, però s´ha de reconèixer que la infrastructura del parc està pensat per acostar a aquesta meravella natural, a tots els membres de la família.

Acostar-se fins a la ensordidora “Garganta del diablo”, constitueix el moment culminant de la visita, tot s´ha de dir, quan aconsegueixes (a cops de colze) apropar-te fins a la barana del mirador que t´apropa a aquest salt d´aigua. Malgrat les aglomeracions, és un moment impressionant.

BUENOS AIRES, I BUENA ONDA

Aquesta enorme i cosmopolita ciutat, amb arquitectura clarament Europea, i grans contrastos,  on  segons els carrers per on passeges et traslladen en qüestió de minuts de Barcelona, a Madrid i fins i tot a Àsia, te un encant melancòlic especial, i una vida cultural molt activa. Barrejats entre racons bruts i destartalats, amb voreres destrossades, i grafitis per tot arreu, pots trobar-hi bars i restaurants a la última, una activa vida nocturna, interessants museus, precioses terrassetes a la fresca, i grans i petits teatres repartits per tota la ciutat.

El nostre fort, com ja sabeu no són les ciutats, Buenos Aires ens ha fet bàsicament de trampolí per arribar al Nord d´Argentina, i per a descansar uns dies tot fent el turista.

Tot i ser una ciutat immensa, el transport públic està molt ben organitzat, i és molt barat. De tota manera la majoria d´atraccions es troben en el que ells anomenen el microcentro, i ens els barris propers, com San Telmo, La Boca, Puerto Madero, Recoleta o Palermo, per tant amb petits trajectes en “colectivo”, resulta una ciutat molt còmode de conèixer.

No hi han faltat visites de rigor, com L´Avinguda 9 de Julio i l´obelisc…

La Plaza de Mayo i la casa Rosada…

Caminito, al barri de la boca…

Llargues passejades, pels animats carrers…

Parades Tècniques als cafès, com el Tortoni….

Visites a les llegendes mortes, com la tomba de Eva Duarte (Evita), i a les vives!!!…

I com no…disfrutar d´un bon “asado” i acabar farts com vacons tirats al primer tros de gespa que trobes!!!! Visitar Argentina, i no passar per aquest tràngol, atempta contra les lleis de la naturalesa.

A REVEURE PATAGÒNIA

Ara que ja pugem i baixem muntanyes a ritme de Heidi i Pedro, I ara que ja dividim els timings dels tríptics dels trekkings dels Parcs Nacionals quasi per dos, marxem de la Patagònia, després de 1 mes i mig, amb la gratificant sensació d´haver-la recorregut a peu.

Deixem enrere el fred, els tàbacs, les llargues carreteres per l´estepa Patagònica, els jocs de blancs i blaus dels seus glaciars, les seves fantàstiques muntanyes i llacs, les colònies de fauna salvatge, les “estancias”, els horitzons inacabables, els cels immensos, i aquesta extensa terra plana, i desèrtica amb 1 habitant per Km2. Deixem la seva gent, oberta, generosa, autèntica i amb un costat subtilment salvatge, i clarament “macarrilla” que ens encanta. La Patagònia no es pot descriure amb paraules, ni amb imatges, en alguns moments ni tan sols la teva pròpia vista, pot abarcar tot el que veu. La Patagònia s´ha de viure!!!

Marxem amb la incògnita de la intrigant història que corre per aquestes terres, digne de turisme d´investigació, i que no sabem fins a quin punt és llegenda urbana. És un fet que la Patagònia es plena d´Israelites, que després de 3 anys d´entrenament militar, reben uns diners del Govern, que els permet recórrer-la durant llargues temporades, i és un fet que aquesta terra és riquíssima en recursos naturals, que amb prous feines ha sigut explotada, i que és una de les regions menys poblades de la terra.

Alguns habitants estan convençuts de que hi ha alguna cosa fosca en aquestes coincidències, que tindria veure amb el suposat Pla Andinia, i amb el convenciment per part del món jueu de que la Patagònia, és la seva terra Promesa.

Tal hi com va dir un dels nostres interlocutors, no se sap què hi ha de cert en aquesta història, el que si és cert, és que la Patagònia és tant meravellosa i rica, que qui és que no la voldria??, no se sap ni com ni quan, però el que està clar, és que més d´algun poderós país hi deu haver posat els seus interessos.

Nosaltres quan marxem d´un país o zona, tenim la costum de fer valoracions dels llocs, amb dues preguntes; Una és, “hi tornaríem?” I l´altre és, “hi viuríem?”. A la Patagònia les dues preguntes són afirmatives, i des d´aquí us fem saber que si mai per mai desapareixem, busqueu-nos a qualsevol punt de la màgica Patagònia!!!, un racó de món amb el que de ben segur, tornarem a coincidir.

Ara ja som a Buenos Aires, fent una mica de vida urbanita, passejant pels carrers, gaudint de les terrassetes, descansant una miqueta i morts de calor!!!

Deixem enrere aquestes terres que ens tenen el cor robat, però no pas aquests dos països (Xile i Argentina). Fem parada i fonda a Capital Federal, i després el Nord ens espera, esperem, amb més belleses naturals i de ben segur amb emocionants històries.

Actualitzem fotos Xile i Argentina.

UNA PERSONA, UN MÓN

Molts dels llargs trajectes per la Patagònia, els hem realitzat a dit, o bé per falta de transport, per estalviar uns calerons, o a vegades per divertiment. Durant els viatges, t´apropes a diferents tipus de gent, les seves històries i la cultura del propi país, o dels seus països de procedència. A la Patagònia el costum està molt estès, resultant una experiència totalment recomanable. Aquí volem recordar les grans estones que hem passat en companyia de desconeguts.

SANDRO, de St. Carlos de Bariloche. A l´endemà de portar-nos ens va enviar un mail per convidar-nos a casa seva, on hi vàrem passar 2 dies, a cos de rei.

VERO I BENI, de Catalunya i de vacances. Poder parlar una estone en Català també és molt agraït.

SENSE NOM, tornava de festa, fumant-se un peta, i portava un gat que no s´aguantava (li vam dir que no calia, gràcies)

MARIANO, per falta de feina, va estar 6 mesos treballant a Mallorca amb la seva xicota

DERLIS, És de Paraguai i treballa en la construcció del nou telefèric de les pistes d´esquí Cerro Bayo

JUAN, Transportista

AMÀLIA, Te una empresa de transport turístic i ens va recollir quan anava a buscar uns clients. a_winklerc@hotmail.com. Ella ens va donar informació de com anar de Purerto Montt a Chaitén, que no tenien ni idea les oficines de turisme.

SIMON I HESEL, De Londres i de vacances per Xile i Argentina

KATIA, És nascuda a Alemanya, fa 10 anys que va venir de vacances a la Illa de Chiloé i s´hi va quedar a viure

CARLOS, anava a treballar a l´ obra

DANIELA I MARTIN, Argentins de vacances a la Patagònia. Ens van portar a PN Terra de foc, i vàrem coincidir pujant al cerro Guanaco. Ells van acabar abans i ens vàren esperar una bona estona per tornar-nos a Ushuaia.

SUSANA, Directora de l´escola del Chaltén. Te 4 fills, un d´ell és un noi, i quan era petit va estar molt malalt. Els metges no els hi varen donar gaires esperances, els hi varen dir que el noi segurament moriria, i el van deixar tornar a casa. Els pares per tal de que les hores que passava al llit, li passessin més ràpid, li varen comprar una tele. El nen quan va veure, El Chaltén per la tele, li va fer prometre a la seva mare que anirien a viure allà, i una mare que sabia que el seu fill no viuria, li va dir que si.

Aquell nen va sobreviure, ara mateix és un home sa, pare de família, i juntament amb la Susana, el seu marit i tota la resta dels seus fills, fa uns 15 anys que viuen a el Chaltén. Ho va prometre!!!

MARCELO, ens va carregar a Chile Chico, després varem coincidir a la frontera direcció a Perito Moreno, i ens va acabar fent un “asado” a casa seva en companyia de la seva família.

SERGIO, Es mou per tot el país, amb el seu camió, buscant feina. Ara treballa portant un dels camions que trasllada la cendre de Villa la Angostura cap a una cantera propera, on en va portar perquè la veiéssim.

JAIME I ISABEL, Son de Santiago de Xile, i ens varen recollir a Pisco Elqui, quan anaven a visitar als seus pares. Abans d´arribar a Horcón ja ens estaven convidant a compartir el dinar amb la família, i nosaltres varem acceptar.

USHUAIA

Ushuaia, és una carismàtica ciutat, coneguda amb el sobrenom de la fi del món, i situada a Terra de foc.

Terra de foc, la varen batejar els primers navegants, per les fogueres que es veien a terra ferma, quan resseguien les seves costes. Els Yámanas, els habitants tradicionals d´aquestes terres, es comunicaven entre les diferents comunitats, amb fogueres, i les encenien per advertir-se els uns als altres, de diferents perills, entre ells, que arribaven aquells intrusos amb els seus vaixells. Existeixen fotos d´aquests habitants de la Illa, del 1.930, tot plegat fa quatre dies, vestits només amb pells d´animals i vivint en coves o zones protegides del vent i el fred.

Encara avui dia, viu una Senyora, a Puerto Williams (Xile), de la qual no en recordem el nom, que és l´última persona viva de descendència directa Yàmana. Ens va fer molta gràcia, perquè la seva persona, és Patrimoni de la Humanitat.

Ushuaia, si hem de ser francs, no és ni molt menys, el lloc que més ens ha agradat del Sud d´Argentina. És cert que està situada, en un entorn preciós, però com tants n´hi ha a la Patagònia. El que està clar, es que l´eslògan “la fi del món” ven d´allò més.

Tampoc volem ser injustos, però és que la Patagònia, ens ha brindat moments inoblidables. La navegació pel Canal Beagle és molt recomanable, les vistes són precioses,

 i s´hi pot veure fauna variada, com colònies de Cormorans roquers, i lleons marins.

Això si, fa un fred que pela.

Tot hi ser a l´estiu Austral, i que els aparadors de les botigues són plens de roba d´estiu i roba de bany, per a nosaltres el clima és fred, i no només quan surts al mar.

Recórrer els senders del turístic Parc Nacional de Terra de foc, tampoc ha sigut de les sortides més boniques que hem fet. Es que al sector Lapataia, hi havia senyores amb bossa de mà i sabates de carrer!!!, no és precisament el que esperes trobar en un Parc Nacional.

El que sí que va ser un dels “momentassus” del viatge, va ser pujar al Cerro Guanaco, dintre del mateix parc nacional. Les vistes a 360º del Parc, les seves muntanyes nevades, llacs color blau turquesa, glaciars i el Canal Beagle, són impressionants (adjuntem arxiu a l´apartat vídeos).

I per cert, de fi del món res de res, només has de mirar els mapes, per veure que a l´altre banda del Canal Beagle, a poca distància d´Ushuaia, hi ha una illa Xilena habitada, de la qual el poble més gran és Puerto Williams, i que està més al Sud de Ushuaia. Els Argentins s´excusen dient que sempre s´ha dit que Ushuaia és la “ciutat” més meridional del món, no pas el lloc!!! Si és que ningú se sap vendre millor que els Argentins!!!

Definitivament, la fi del món, és l´Antàrtida. A Ushuaia, te´n adones que la tens a tocar, quasi cada dia es veuen salpar els vaixells direcció a la terra de gel, sents que seria tant fàcil i fins hi tot t´il-lusiones amb la idea de trobar un “lastminute” i anar al continent blanc…Quan comences a mirar preus, encara que siguin d´última hora, les il-lusions es desdibuixen automàticament. (4.000 US$ per persona, el viatge de 15 dies).

Marxem amb el convenciment, de que és un lloc que s´hi ha d´anar com a mínim una vegada a la vida, encara que els preus siguin prohibitius. L´Antàrtida, ens queda molt pendent i deixem Ushuaia, amb la idea de que quan tornem a casa, com a mínim ja tenim un motiu pel qual començar a treballar.

De moment sortim direcció Puerto Natales (Xile), per anar al Parc Nacional Torres del Paine.

PROPERA PARADA: LA FI DEL MÓN

El viatge per terra fins a qualsevol punt de la Illa de Terra de foc, és un feixug trajecte, que inclou combinacions de busos, ferrys, i creuaments de fronteres, tot plegat en un ordre i organitzat de tal manera, que fa que sigui impossible dormir més de 4 hores seguides, i que un viatge que es podria realitzar en la meitat de temps, duri unes 20 hores.

A més s´hi ha d´afegir, que com que a la frontera Xilena son una mica tiquis miquis amb l´entrada de productes de fora del país i el trajecte ja dura prou com perquè es facin parades per fer pipí o menjar alguna cosa, et passes el viatge menjant patates i galetes i fent esforços per aguantar-te les ganes d´anar al bany. Quan finalment arribes a Ushuaia, entens perquè l´anomenen la fi del món.

Per arribar-hi des de El Calafate, el bus surt a les 3 del matí, aproximadament al cap de 4 hores, arribes a Rio Gallegos, allà esperes 1 hora a que surti el bus direcció a Ushuaia, al cap de dues horetes, arribes a la frontera Xilena, ja que si vas per terra a Terra de foc no tens més remei que passar per territori Xilè.

Fer els tràmits d´aduana, i que et facin la inspecció d´equipatge a la frontera Xilena, és desesperant. El govern Xilè te unes normes molt estrictes, pel que fa a l´entrada de productes naturals al país (encara que sigui en trànsit), per tant quan s´ajunten, busos, cotxes, motos, camions, bicicletes, nacionals i estrangers a la frontera, per fer papers i revisar l´equipatge un per un!!! no hi ha manera de que avancin les cues. Cues, que per cert fas a fora el carrer, i amb un fred que pela!!! Sort que estem a “l´estiu”… Austral és clar…

Al cap de dues hores més has d´agafar un ferry per travessar l´estret de Magallanes, en territori Xilè. Mig adormit, et trobes travessant aquell estret que has sentit tantes vegades a les clàsses de geografía i història, situat en terra inhòspita i que sembla que només existeixi en els llibres. Tot i que estàs fins els collons, de tants canvis i esperes, i estas mort de fred, son i gana, encara et queden ànims, per emocionar-te i sentir que és un gran moment.

Quan surts del ferry ja ets a Terra de foc!!! Illa meitat Xilena, meitat Argentina

4 hores més de bus et porten a la frontera Xileno-Argentina, i la seva corresponent tramitació de papers. Quan per fi tornes a ser en territori Argentí, el bus segueix fins a Rio Grande on para a deixar i recollir gent.

Finalment a les 11 de la nit del dia següent  arribes a Ushuaia, tot trobant a faltar el rètol on posa, Benvinguts al  putu cul del món!!!

PERITO MORENO

El Calafate, és un poble turístic amb gran quantitat de serveis, dirigits al turisme en massa. Situat a només 80Km de distància, del que és, potser, és el glaciar més famós del món; El Perito Moreno, aquest poble esdevé la base d´operacions perfecte, per a visitar aquesta enorme massa d´aigua congelada, que és l´atracció principal, del sector Sud, del Parc Nacional dels Glaciars.

Durant L´edat de gel, quasi una tercera part del planeta, era un glaciar. Actualment només cobreixen el 10% de la seva superfície, i els més accessibles es troben a la Patagònia, en el que suposa la tercera reserva d´aigua més gran del món, després de l´Antàrtida, i Groenlàndia: El Campo de Hielo Sur.

Des de 1980, l´escalfament de la terra, ha contribuït a augmentar el retrocés dels glaciars. El Perito Moreno però, te la peculiaritat de ser l´únic glaciar que avança. La resta glaciars, la majora dels que es troben al Nord d´aquesta zona, estan retrocedint a ritme de fins a 2m l´any.

Els glaciars, tindran un paper crucial en el futur. La seva desfeta, provocarà canvis significatius en el nivell del mar, i per altre banda, no hem d´oblidar, que suposen el 75% de reserves d´aigua d´un planeta, que ja comença a tenir-ne mancança.

La màgia del Perito Moreno torna creient a l´ateu, romàntic a l´asceta, i poeta al més pragmàtic!!! Plantar-se davant d´aquesta mole de glaç, de 30Km de llargada, 5Km d´amplada i 60m d´alçada, a escoltar i contemplar, com es desprenen enormes icebergs de la seva façana, converteixen l´experiència en un espectacle visual i auditiu, que no es pot explicar amb paraules. És probablement una de les imatges més boniques, que ens quedaran gravades a la retina... i a la cartera. Aquí tot està pensat per a escurar de valent les butxaques dels turistes, però és una experiència inoblidable.

La majoria d´activitats que s´organitzen en aquesta zona, giren al voltant del Perito Moreno. Navegacions per acostar-se al seu frontal, caminades per tota una xarxa de passareles, intal-lades per veure´l des de diferents punts de vista, i caminades per sobre el glaciar.

La caminada l´anomenen mini-trekking, però de trekking no en te res. Que ningú es pensi, que sigui res semblant a una expedició amb equip tècnic per sobre el gel. L´excursió és d´allò més turística (amb copa de Whisky amb gel de glaciar inclosa!!!), però caminar per sobre d´aquest riu de gel, i passejar-se entre mig de capricioses formacions, crestes, esquerdes i cavernes que s´han anat formant durant milers d´anys, és una experiència, gens barata, però més que excitant!!!

EL CHALTÉN

El Chaltén, un poble de 600 habitants a l´hivern, que es converteixen en 1800 a l´estiu, és un poble proper a la frontera Xilena, creat a corre-cuita al 1985, per a guanyar uns terrenys, que aleshores reclamava Xile.

En un dels pobles més turístics d´Argentina, l´internet és via satèl-lit, no tenen telèfons mòbils, només hi ha un caixer automàtic. La cosa però, avança ràpid, en una visita anterior, només fa 8 anys, els carrers no estaven asfaltats, la carretera que connecta aquesta població amb El Calafate, era tota de “rípio” (ara està asfaltada), les construccions eren senzilles i improvisades, i no hi havia caixers, ni terminal d´autobusos. Ara els carrers principals, són plens d´hotels nous i ben condicionats, restaurants, i botigues de Souvenirs. Que ningú s´espanti, abans no sembli Lloret de Mar, hauran de passar uns anys més. El Chaltén continua sent un poblet petit, i encantador, rodejat d´uns dels paisatges més espectaculars de la Patagònia Argentina, amb permís del vent la pluja i el fred, és clar.

El Fitz Roy (3.441), i les glaceres, llacs, i muntanyes punxegudes que l´envolten, és el paradís del muntanyisme i l´escalada. Ocupa la mitat Nord del Parc Nacional dels Glaciars, en un sector amb zones d´acampada, i senders molt ben senyalitzats que comencen pràcticament des del mateix poble, i no massa exigents, que amb poc esforç et porten per preciosos paisatges, i vistes que tallen l´alè. També hi ha tota mena d´activitats relacionades amb la natura, com escalada en roca, en gel, passejar a cavall, o sortides amb Kayak.

Com hem dit abans, cal tenir molta sort amb el temps, un dia d´estiu pot acabar nevant, i a l´invers, aquesta amics, és la màgia de la Patagònia!!!. De tota manera venir-hi a l´estiu, augmenta les possibilitats de que el temps sigui bo, i sinó si tens una mica de temps i paciència, quan el cel es destapa, els paisatges són, senzillament preciosos.

Una de les excursions més populars, és la caminada fins a la laguna Torre. El Chaltén no ens va rebre amb una de les seves millors cares, això que quan vàrem arribar la gent ens comentava, que justament fins aquell dia, portaven 2 setmanes, de dies espectaculars…

Dos dies vàrem haver d´esperar, perquè el temps millores, que vàrem passar fent petites excursions, fins al lago del desierto, o fins al salto del Chorrillo, aprofitant les petites estones de bonança que el temps ens deixava, entre ruixats i fortes ràfegues de vent.

Finalment, el primer d´any i encara amb mitja ressaca, en mirar per la finestra de l´habitació, el dia estava completament destapat, tot un regal!!! Perquè els dies bons al final arriben, però a la Patagònia els cels nets de núvols no són gents habituals. No vàrem tenir més remei, mig adormits, ens vàrem posar les botes, i a la muntanya hi falta gent.

Ja de camí a la laguna de los tres, una altre de les rutes més transitades, les vistes de l´imponent tros de pedra del Fitz Roy t´acompanyen quasi en tot moment, el paisatge era tant bonic que semblava de mentida (o era la son…).

El moment àlgid, però, va ser arribar a la base de les torres, i el petit llac color plata…sobren les paraules, us en deixem unes imatges.

RUTA 40, DIRECCIÓ EL CHALTÉN

La carretera més llarga d´Argentina, la RN 40, recorre 5.000 Km a través del país; Arranca a Cabo Vírgenes (Sta. Cruz), fins a la Quiaca (Jujuy). Aquesta carretera, a trossos de “rípio”, i a trossos asfaltada, es va crear al 1.935, i uneix de Sud a Nord, 11 de les províncies d´Argentina: Sta. Cruz, Chubut, Río Negro, Neuquén, Mendoza, San Juan, la Rioja, Catamarca, Tucumán, Salta y Jujuy.

Nosaltres en varem fer un trosset per anar de Perito Moreno a Chaltén, en un viatge de 10 hores, amb el bus de 60 places completament buid!!! Bé, hi anàvem nosaltres 2 i els dos conductors.

El trajecte, que travessa paisatges típics de l´estepa Patagònica, i on la vista no dona prou, per abarcar la immensitat de l´horitzó,  es va convertir quasi en una ruta turística a mida, on ens deixaven triar les pel-lícules que volíem veure, i fèiem parades en mig del no res, o en punts panoràmics, perquè tiréssim fotos.

El conductor, ens avisava si un grup de nyandús s´interposaven en el seu camí…

Parava per fotografiar un “guanaco” albí, que feia dies que tenia divisat…(o això és el que diu ell, nosaltres diríem que no és una llama)…

O per contemplar, les espectacular vistes del Fitz Roy, i les punxegudes muntanyes que l´envolten, a pocs kilòmetres abans d´arribar al Chaltén.