EL PRINCIPI DEL FINAL

Sortint de Cabo de la Vela, varem tornar a Sta. Marta, des d´on teníem el vol cap a Bogotà, ciutat on prendríem camins diferents, en Joan cap a casa i jo direcció Guatemala.

Deixàvem així Colòmbia, de la qual només hem pogut recórrer la costa Caribenya durant 24 dies, i que tot i tenir uns paisatges impressionants, i gent acollidora (a estones…) sabem que no és la millor cara que pot oferir aquest país, que ens queda molt!!! Pendent.

Amb aquest últim trajecte tanquem la gran etapa del viatge, aquell viatge que ens va fer sortir de casa, carregats d´il-lusió, però sempre pensant amb la possibilitat de tornar abans d´hora, per por de no resistir la durada del viatge (quina ximpleria…). Durant els últims dies a Bogotà, no vam deixar de fer-nos la mateixa pregunta constantment; “Com han pogut passar ja, els 12 mesos?” I vam ser incapaços de respondre-la, sembla ahir, quan la gent ens preguntava quants mesos ens quedaven de viatge i nosaltres podíem respondre quasi sense creure-ho, 10 mesos, 6 mesos, 4 mesos…

La cosa va ser alarmant quan varem començar a comptar per setmanes, depriment quan comptàvem per dies, i nefasta el dia del comiat. En Joan, gran company, i el millor dels viatgers que he conegut durant aquest any, ja és a casa, allà on alguns ho anomenen la vida “real”…Aquells que ja s´han resignat a viure com representa que ha de viure un ciutadà exemplar per a ser feliç, i sense incomplir les normes imaginàries que estan pre-establertes, (perdoneu però algú ho havia de dir).

Així doncs amb la certesa de que el meu fatídic dia ja s´acosta, m´estreno viatjant en solitàri (experiència que tenia molt pendent), amb una barreja d´il-lusió, de nervis, i de jinye!!! 37 dies, que després d´haver parlat amb tots aquells que ja han tornat a casa com la Mar, el Nuno, l´Anna en Cèsar i en Joan, tinc l´obligació d´aprofitar tant com pugui.

Amb tot plegat tinc una gran avantatge, ja serán els segons 37 díes que aprofito!!!

Ens veiem a Guatemala.

LA GUAJIRA: CABO DE LA VELA I EL FAR WEST

La petita i remota població de El Cabo de la Vela, es troba a la península  Caribenya de la Guajira, situada al Nord del país, limitant a l´est amb Veneçuela, al Nord amb el Mar del Carib i al Sud, amb la pròpia Colòmbia.

Per arribar fins aquí, cal una combinació de transports, amanida amb fortes dosis de regateig, que parlant clar i Català, és una matada de collons, que culmina amb dues hores mitja a la caixa d´un 4x4, menjant pols pel desert de la Guajira. (ja que per arribar al Cabo no hi ha transport públic i el 4x4 col-lectiu és la única opció).

A mida que vas fent kilòmetres, el canvi és total, surts de Colòmbia per entrar a la oblidada Guajira. Aquesta terra on plou dos dies l´any, és un altre món. Perquè us en feu una idea ràpida, aquesta comunitat Wayruu (amb idioma pròpi, el Wayuunaiky), vindria a ser el far West, amb habitants amb cara de pocs amics inclosos, però amb cabanes de canya i el Mar Carib…

Estranya combinació oi?? Doncs segons com, sembla que siguis a Àfrica, tant pel desert, la calor sofocant, els poblats…

Com pels vestits de les seves dones...

Aquesta remota terra, fins fa pocs anys era el paradís dels narcotraficants, i la humil comunitat Wayruu, perfectes coneixedors del desert, els seus millors aliats. A base de policies untats amb diners, i viatges amb 4x4 per aquestes inhòspites terres, de Puerto Bolívar sortien els grans carregaments dels amos de la droga, direcció Miami, per a ser distribuïda als Estats Units.

A part de seure a l´ombra, a escoltar sucoses històries com aquesta, quan als esquerps habitants de Cabo els hi ve de gust, al mateix poble no hi ha res a fer, però als seus voltants hi ha algunes platges, com la del Pilón de azúcar, o el Ojo del Agua, que et porten a través del desert, a indrets espectaculars, si sobrevius a la sofocant calor, es clar…

A la platja del Pilón de Azúcar, vàrem conèixer una família Wayruu, que venia de Veneçuela, i ens varen explicar orgullosament, les seves tradicions i la seva història. Per aquesta societat matriarcal (encara avui dia), no hi ha divisions internacionals, i per ells el territori Wayruu s´estén des de la Guajira (Colòmbia) fins al Llac Maracaibo (Veneçuela).

Estaven allà per una exhumació, ja que el cementiri familiar, els queda en territori Colombià. Segons la tradició Wayruu, al cap de 10 anys de la mort d´un ancià, desenterren el seu cos, renten els seus óssos, i fan una gran festa amb molt de menjar, alcohol a dojo (la qual cosa vàrem notar ràpidament) i sacrificis animals, perquè l´esperit del difunt estigui molt content. Finalment dipositen els ossos en un ossari.

Ens van explicar que estan encantats amb Hugo Chávez, el qual ha atorgat als Wayruus, històricament poble d´esclaus i de classe inferior, els mateixos privilegis que la resta de la societat Veneçolana, i fins hi tot els hi ha respectat tradicions, i els hi reconeix en certa manera les divisions territorials. Això vol dir que els Wayruus poden campar “a sus anxes” per la Guajira, travessant fronteres tranquil-lament, mentre la policia d´aduanes fa els ulls grossos, situació que ells aprofiten per dedicar-se al contraban de cervesa i gasolina.

En aquest poble, on els ajustos de comptes entre famílies no son estranys,  sobren les històries dignes d´una peli de Tarantino. No hi ha policia permanent, i preval la llei Wayruu. Com diuen ells, al Cabo no hi ha “maleantes”, ni robatoris, ni violència, i quan hi ha algú que trenca aquesta harmonia, el poble mateix s´encarrega d´ell.

Entre història i història, i caminada i caminada, el dies s´acaben amb una posta de sol espectacular, i  un plat de llagosta a preu regalat, en una terrasseta a dos metres del l´aigua, sota la llum d´una bombeta i amb música de fons de generador. Perquè al Cabo de la Vela hi ha cablejat el-lèctric, que des de fa 25 anys els espatlla el paisatge, però no ha funcionat mai!!!...

PARC NACIONAL TAYRONA

Aquest parc, situat a 50 minuts de Sta. Marta, i amb una extensió de 15.000 ha, és ideal per a passar uns dies en plena natura, caminant de platja en platja, cada una millor que l´anterior, per una sèrie de senders ben senyalitzats, que es poden recórrer de manera independent.

Tayrona i els seus escenaris 100% Carib, amb extensos boscos de palmeres i platges de sorra blanca, és el típic destí de sol i platja caribeny, però escapant de les aglomeracions (tot i ser el Parc Nacional més visitat de Colòmbia), resorts, grans àrees residencials, restaurants i bars amb música a tope. Del que no s´escapa és dels preus alts, tant per l´entrada, l´allotjament com pel menjar, tot i que tenint en compte que no tens masses opcions, es podrien passar molt més.

Menys per algunes cabanes de semi-luxe anomenades Eco-habs (que nosaltres no varem ni veure), la majoria de d´opcions d´allotjament que hi ha, és en tenda o en hamaques, en càmpings situats en plena natura, on no et desperta el cant d´un gall, sinó els crits de les manades de monos “aulladores”. El càmping que vàrem escollir nosaltres, la Finca Don Pedro, per si sol, ja és una mena paradís, que per l´únic que t´has de preocupar és perquè no t´obri el cap, algun dels cocos que cauen de les palmeres (i no és broma!!!…).

Dintre del parc, també s´hi troben unes restes arqueològiques, que denoten l´existència d´assentaments humans de la tribu Tayrona (que dona nom al parc), i que varen ocupar la regió des d´èpoques precolombines fins ben entrada la colonització.

Nosaltres ens les vàrem passar directament pel forro, i ens vàrem dedicar a recórrer les platges, i a jeure plàcidament sota l´ombra de la primera palmera que trobàvem.

TAGANGA

El petit poble pesquer de Taganga, situat al costat de Sta. Marta, ens va decebre tant punt vàrem baixar de la buseta. Aquest poble on tant sols fa uns 10 anys que va començar a arribar el turisme, ha crescut a corre-cuita de manera desorganitzada, i ha agriat ràpidament el caràcter caribeny dels seus habitants, abans dedicats únicament a la pesca, i que ara han descobert en el turisme, una manera ràpida de fer diners, omplint els carrers de busca-vides amb l´ únic objectiu de treure els calers als visitants, i amb preus desmesurats, a canvi de pocs somriures i mal servei.

Haguéssim marxat de seguida, si no fos perquè Taganga, és un dels llocs més barats del món per a obtenir un certificat PADI (amb el permís de Koh Tao, és clar…) i després d´estar 8 mesos sentint en a en Joan lamentar-se, perquè no s´havia tret el PADI a Tailàndia, aquesta era una segona oportunitat que costava desaprofitar.

A més Taganga està situat just al límit Oest del Parc Nacional Tayrona, sector difícil d´arribar sinó és per mar, i els seus voltants són plens de bonics jardins de corall, on es practiquen les immersions, i que estan situats dintre dels límits del Parc.

Així doncs, després d´unes classes teòriques, i unes quantes immersions, ja tenim un “Padista” entre nosaltres, amb un certificat que l´habilita per a submergirse fins a 18m a qualsevol part del món.

Entre classe i classe, no es pot fer res més que no sigui invertir les hores, a fer-te passar la sufocant calor, a la mateixa platja de Taganga (amb música a tot volum, i un anar i venir incansable de venedors ambulants, massatgistes i comissionistes oferint Tours…) o a Playa Grande, una mica més tranquil-la, i separada del poble per una curta caminada de 20 minuts.

Actualitzem fotos Colòmbia.

CARTAGENA D' ÍNDIES

En plena “VI Cumbre de las Américas”, amb Barack Obama i Shakira inclosos, i amb cordons policials més llargs que les seves muralles començades al s. XVI, arribàvem a Cartagena.

El ben conservat casc antic d´aquesta ciutat, és de compte de fades; Els carrers adoquinats, enormes balcons de fusta plens de flors, places, antigues esglésies i cases colonials, conviden a fer llargues passejades, on sovint costa captar tal “despilfarru” de bellesa i romanticisme, fins al punt que tornes a passar, i passar, per carrers que ja havies vist, sense quasi adonar-te´n.

Cartagena es va fundar al 1533, i es va convertir en el port Espanyol més important de la costa Caribenya. La seva riquesa atreia als pirates, i és per això que els Espanyols varen convertir la ciutat en un port inexpugnable, amb una sèrie de muralles i forts (com el Castell de St. Felipe), que rodejaven la ciutat. Aquestes fortificacions la varen salvar dels atacs, i van fer possible, que molts racons de la ciutat antiga, pràcticament no hagin canviat des del s. XVII.

Fora de la ciutat antiga, hi ha el barri de Getsemaní, on ens allotjàvem, menys Disney World que els casc antic, i amb una arquitectura colonial menys (o gens) conservada, però no menys bonica. El carrer principal és bastant insuportable, però explorant una mica els carrerons, encara hi pots trobar l´autèntic espectacle Colombià, la seva gent; Els veïns passant les tardes xerrant a la fresca, des dels portals de casa, partits de futbol improvizats al carrer, venedors ambulants, vallenato a tot drap (com no!!!), i cervesa fresca per tothom!!!

A 35 Km de Cartagena, hi ha un arxipèlag, protegit pel Parc Nacional de las Islas del Rosario, que nosaltres no vàrem visitar. La única manera d´arribar-hi és en un Tour organitzat des de Cartagena, des d´on cada dia, surten un munt de barques, carregades fins als topes, de turistes…No venia de gust.

A 20 Km de la ciutat, a la Illa de Barú, hi ha Playa Blanca, que es visita si fas el Tour de les Illes del Rosario, però que també s´hi pot arribar en transport públic. És una bonica franja de sorra blanca, amb aigües càl-lides color turquesa, i com que estar més de dos dies sense anar a la platja seria pecat, que per alguna cosa estem al Carib!!! Hi vàrem anar a passar un parell de dies.

En aquesta turística platja, sense electricitat i plena de barraquetes de fusta a mig caure, hi ha poca cosa a fer que no sigui: Prendre banys…

Cervesetes…

El sol…

Menjar gamba fresca tirada de preu, en un “xiringu” cutre…

Gaudir de la posta de sol…

I estrenar-se en una nova modalitat (per nosaltres), barata, i molt extèsa a la Costa Caribenya; Dormir en una hamaca…

BENVINGUDA CARIBENYA

La nostra entrada al Carib Colombià, va ser per la porta gran, concretament a Capurganá, prop de la fontera Panamenya. Aquest poble, és tal i com un imagina que serà el Carib, platges impecables rodejades de selva, aigües color turquesa, sol, població negre, cases de fusta pintades de colors vius, carrers sense asfaltar, i ritme relentit. Capurganá a més, s´hi ha d´afegir l´absència absoluta de vehicles (només s´hi pot arribar amb llanxa), i turisme no massificat (encara), per tant l´ambient és extremadament relaxat.

Venint de la Serra d´Equador, el canvi és considerable; La gent és amable, oberta, simpàtica, despreocupada, alegre, i com a mínim una vegada al dia, et deixaran anar un “mi amoul” o un “linda” o un “mija”, acompanyat d´un somriure tant gran i tant blanc, que t´alegrarà durant una setmana seguida.

El ritme pausat i relaxat, transcorre paradoxalment, a ritme de música (quan hi ha electricitat) i cerveses per esmorzar. Aquí vàrem aprendre a distingir entre la rumba, la cumbia, la salsa, i el vallenato!!!. Ja ens ho va dir la noia que te una paredeta de pizzes, a la plaça de Turbo: “Es que aquí nos gusta muuuuuucho la ruuuuuumba!!!”, i és que verdaderament, sembla que no treballi ni déu.

A Capurganá, si aconsegueixes no quedar atrapat pel vaivé d´una hamaca, o per la sorra blanca de la platja a l´ombra d´una palmera, hi ha fantàstiques oportunitats de sortir a passejar a través de la jungla, per anar a descobrir més platgetes, totes elles precioses, i aptes pel bany.

A una hora a peu, aproximadament, hi ha Sapzurro, un poble més petit, més tranquil, més bonic, i amb millors platges que Capurganá. Si ho haguéssim sabut, probablement ens haguéssim allotjat aquí.

A més, Sapzurro queda més aprop de La Miel (20 minuts a peu), una platja situada ja en territori Panameny (amb control de passaports inclòs), i la més bonica de totes la de la zona.

Si hem de ser sincers, la presència de militars equipats fins a les celles a cada racó, desllueixen l´ambient paradisíac, tot i que tots ells passen el dies jeien plàcidament sota les ombres, avorrits com òlibes.

PROPERA PARADA: CARIB

Després d´una breu parada per visitar la tradicional Otavalo (Equador), on els seus habitants vesteixen espectaculars vestits tradicionals, famós pel seu mercat dominical i d´on la pluja i el mal temps ens va fer fora, vàrem sortir direcció Colòmbia.

Aquest país, del qual hem sentit tota mena d´adjectius superlatius durant tot el viatge, intuïm que ha de tenir racons espectaculars, però després d´onze mesos de viatge, donat que ja només ens en quedaven 24 per estar junts i que Colòmbia és un país gran, per intentar visitar-lo amb 24 dies viatjant per terra, ho teníem clar; Vàrem enfilar directe cap al Carib.

En plena jornada de dijous Sant, ens varem “xupar” 3 hores i mitja de cua, per a fer els tràmits a la frontera Tulcan (Equador) – Ipiales (Colòmbia). Temps suficient per a conèixer 3 viatgers més, 3 grans persones, fent 3 grans trajectes, i que també s´havien conegut pel camí: En Jimmy que venia de Lima, la Karen de Cartagena (Colòmbia) i que venia d´Arequipa i en Fernando, que optava al títol d´home kilòmetre ;) i que venia de Salta (Argentina) i portava 4 dies de viatge!!! nosaltres varem ser el últims en unir-nos a aquest gran grup, que ja no es desfaria fins a Medellín.

               

Després d´agafar un bus cap a Medellín, que duraria 21 hores, haver-nos de quedar a dormir perquè era divendres Sant i no sortien busos, i agafar un bus de 9 hores més, finalment érem a Turbo. Una ciutat portuària, horrorosa, bruta, no gaire segura i antic centre dels paramilitars, però porta d´entrada a dues suposades meravelles Caribenyes: Capurganá i Sapzurro.