La petita i remota població de El Cabo de la Vela, es troba a la península Caribenya de la Guajira, situada al Nord del
país, limitant a l´est amb Veneçuela, al Nord amb el Mar del Carib i al Sud,
amb la pròpia Colòmbia.
Per arribar fins aquí, cal una combinació de transports, amanida amb fortes
dosis de regateig, que parlant clar i Català, és una matada de collons, que
culmina amb dues hores mitja a la caixa d´un 4x4, menjant pols pel desert de la
Guajira. (ja que per arribar al Cabo no hi ha transport públic i el 4x4 col-lectiu
és la única opció).
A mida que vas fent kilòmetres, el canvi és total, surts de Colòmbia per
entrar a la oblidada Guajira. Aquesta terra on plou dos dies l´any, és un altre
món. Perquè us en feu una idea ràpida, aquesta comunitat Wayruu (amb idioma pròpi, el Wayuunaiky), vindria a ser el
far West, amb habitants amb cara de pocs amics inclosos, però amb cabanes de
canya i el Mar Carib…
Estranya combinació oi?? Doncs segons com, sembla que siguis a Àfrica, tant
pel desert, la calor sofocant, els poblats…
Com pels vestits de les seves dones...
Aquesta remota terra, fins fa pocs anys era el paradís dels narcotraficants,
i la humil comunitat Wayruu, perfectes coneixedors del desert, els seus millors
aliats. A base de policies untats amb diners, i viatges amb 4x4 per aquestes inhòspites
terres, de Puerto Bolívar sortien els grans carregaments dels amos de la droga,
direcció Miami, per a ser distribuïda als Estats Units.
A part de seure a l´ombra, a escoltar sucoses històries com aquesta, quan
als esquerps habitants de Cabo els hi ve de gust, al mateix poble no hi ha res
a fer, però als seus voltants hi ha algunes platges, com la del Pilón de
azúcar, o el Ojo del Agua, que et porten a través del desert, a indrets espectaculars,
si sobrevius a la sofocant calor, es clar…
A la platja del Pilón de Azúcar, vàrem conèixer una família Wayruu, que
venia de Veneçuela, i ens varen explicar orgullosament, les seves tradicions i
la seva història. Per aquesta societat matriarcal (encara avui dia), no hi ha
divisions internacionals, i per ells el territori Wayruu s´estén des de la
Guajira (Colòmbia) fins al Llac Maracaibo (Veneçuela).
Estaven allà per una exhumació, ja que el cementiri familiar, els queda en
territori Colombià. Segons la tradició Wayruu, al cap de 10 anys de la mort
d´un ancià, desenterren el seu cos, renten els seus óssos, i fan una gran festa
amb molt de menjar, alcohol a dojo (la qual cosa vàrem notar ràpidament) i
sacrificis animals, perquè l´esperit del difunt estigui molt content. Finalment
dipositen els ossos en un ossari.
Ens van explicar que estan encantats amb Hugo Chávez, el qual ha atorgat
als Wayruus, històricament poble d´esclaus i de classe inferior, els mateixos
privilegis que la resta de la societat Veneçolana, i fins hi tot els hi ha
respectat tradicions, i els hi reconeix en certa manera les divisions territorials.
Això vol dir que els Wayruus poden campar “a sus anxes” per la Guajira, travessant
fronteres tranquil-lament, mentre la policia d´aduanes fa els ulls grossos, situació
que ells aprofiten per dedicar-se al contraban de cervesa i gasolina.
En aquest poble, on els ajustos de comptes entre famílies no son estranys, sobren les històries dignes d´una peli de Tarantino. No hi ha policia permanent, i preval la llei Wayruu. Com diuen ells, al
Cabo no hi ha “maleantes”, ni robatoris, ni violència, i quan hi ha algú que
trenca aquesta harmonia, el poble mateix s´encarrega d´ell.
Entre història i història, i caminada i caminada, el dies s´acaben amb una
posta de sol espectacular, i un plat de
llagosta a preu regalat, en una terrasseta a dos metres del l´aigua, sota la
llum d´una bombeta i amb música de fons de generador. Perquè al Cabo de la Vela
hi ha cablejat el-lèctric, que des de fa 25 anys els espatlla el paisatge, però
no ha funcionat mai!!!...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada