EL PRINCIPI DEL FINAL

Sortint de Cabo de la Vela, varem tornar a Sta. Marta, des d´on teníem el vol cap a Bogotà, ciutat on prendríem camins diferents, en Joan cap a casa i jo direcció Guatemala.

Deixàvem així Colòmbia, de la qual només hem pogut recórrer la costa Caribenya durant 24 dies, i que tot i tenir uns paisatges impressionants, i gent acollidora (a estones…) sabem que no és la millor cara que pot oferir aquest país, que ens queda molt!!! Pendent.

Amb aquest últim trajecte tanquem la gran etapa del viatge, aquell viatge que ens va fer sortir de casa, carregats d´il-lusió, però sempre pensant amb la possibilitat de tornar abans d´hora, per por de no resistir la durada del viatge (quina ximpleria…). Durant els últims dies a Bogotà, no vam deixar de fer-nos la mateixa pregunta constantment; “Com han pogut passar ja, els 12 mesos?” I vam ser incapaços de respondre-la, sembla ahir, quan la gent ens preguntava quants mesos ens quedaven de viatge i nosaltres podíem respondre quasi sense creure-ho, 10 mesos, 6 mesos, 4 mesos…

La cosa va ser alarmant quan varem començar a comptar per setmanes, depriment quan comptàvem per dies, i nefasta el dia del comiat. En Joan, gran company, i el millor dels viatgers que he conegut durant aquest any, ja és a casa, allà on alguns ho anomenen la vida “real”…Aquells que ja s´han resignat a viure com representa que ha de viure un ciutadà exemplar per a ser feliç, i sense incomplir les normes imaginàries que estan pre-establertes, (perdoneu però algú ho havia de dir).

Així doncs amb la certesa de que el meu fatídic dia ja s´acosta, m´estreno viatjant en solitàri (experiència que tenia molt pendent), amb una barreja d´il-lusió, de nervis, i de jinye!!! 37 dies, que després d´haver parlat amb tots aquells que ja han tornat a casa com la Mar, el Nuno, l´Anna en Cèsar i en Joan, tinc l´obligació d´aprofitar tant com pugui.

Amb tot plegat tinc una gran avantatge, ja serán els segons 37 díes que aprofito!!!

Ens veiem a Guatemala.