dies de viatge

398 dies de viatge

dimecres, 11 d’abril de 2012

QUINA MERDA D´ATRACAMENT

La freda Quito, a una alçada de 2.850m, és repleta de monuments històrics, façanes colonials del s.XVII, places i esglésies, tot concentrat a la ciutat vella, declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco. Tot això, juntament amb una part nova, amb carrers segurs on anar a prendre una copa, fantàstics miradors…



i una petita excursió a les afores de la ciutat, per situar-te a la meitat del món…


Havia fet que passéssim uns dies tranquils, en aquesta ciutat, amb policies a cada cantonada, botigues amb seguretat privada a la porta, i zones anomenades vermelles, que has d´evitar encara que sigui per passar-hi en bus (per recomanació de la policia).
Malauradament, el principal record que ens emportem de la capital d´Equador, va passar caminant pel carrer, a plena llum de dia, quan ja marxàvem, a buscar el bus que ens portaria a Otavalo, i anàvem carregats amb totes les pertinences de valor; Cámara, netbook, iphone, calers, passaports…
De cop i volta, notem que ens cau alguna cosa líquida a sobre i pensem: Típica Maruja que rega les plantes.
A partir d´aquell moment tot va passar molt ràpid: En Joan s´eixuga, i de cop crida, hòstia és merda!!! (si si…merda!!!). Darrera nostre, un noi assenyala el bloc que pisos que tenim al davant, on curiosament no hi havia balcons. Automàticament apareix un altre senyor, que casualment portava un paquet de Cleanex, i ens l´ofereix mentre ens diu que ens aixopluguem en un tancat que hi ha allà al costat. Tot això, mentre en Joan i jo estem histèrics, i al senyor, sembla no importar-li que li caigui una galleda de merda per sobre.
Sense dir-nos res, ens vam mirar, i ens varem arrancar a córrer fins al semàfor més proper, on hi ha havia gent, i el noi i el senyor dels cleanex, es van esfumar…
Tot i que s´han de reconèixer els esforços per part de tots els països d´aquest continent, per millorar la seguretat al carrers, sobretot en les capitals, el fet és que parlar amb viatgers, que han sigut atracats, que els hi han obert les bosses en els busos, i que d´alguna manera o altre, han perdut calers, passaports i objectes de valor, ha sigut una constant en tota l´etapa Sud-Americana.  
Tornant al suposat atracament, i als nervis que portàvem a sobre, el pitjor va ser, pujar al primer troleibús que va passar, per marxar ràpidament de la zona, sense revisar quina era la magnitud del que “portàvem a sobre”.
Quan ja estàvem en marxa, en un troleibús a petar de gent, i en un dia de sol a migdia, les mirades de reüll a les soles de les sabates i els comentaris a cau d´orella varen començar ràpidament. Durant mitja hora i amb una pudor insuportable, vàrem  aguantar estoicament, veure la gent mirant-nos fixament amb el nas tapat, canviant-se de seient per fugir del nostre costat i sortir del bus ventat l´aire, tot fent cara d´ensumar merda…Mai més ben dit!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada