dies de viatge

398 dies de viatge

diumenge, 19 de febrer de 2012

POTOSÍ

La ciutat de Potosí, declarada patrimoni de la humanitat per la Uneso, ostenta el títol de ciutat a més alçada del món (4.070m), la qual cosa notes ràpidament tant punt et poses a passejar pels seus empinats carrers. Mastegar fulles de coca barrejades amb “lejía” (que fa que surti el suc de les fulles amb més facilitat), és molt habitual, i és el millor sistema per apaivagar els efectes del mal d´alçada, o “Soroche” com en diuen ells. Així doncs ràpidament ens varem aplicar el “donde fueres, haz lo que vieres”…


Aquesta ciutat es va fundar al 1545, després del descobriment de jaciments de plata, a la imponent muntanya que li fa de teló de fons, el Cerro Rico, símbol de l´esplendor del passat i dels horrors passats i presents.


La plata trobada en aquesta muntanya va convertir Potosí en la ciutat més gran i rica d´Amèrica llatina, a costa de milions d´indígenes i esclaus portats d´Àfrica, que varen treballar i morir, en condicions infrahumanes en les seves mines, per extreure les vísceres de la muntanya, que alimentarien substancialment el desenvolupament de tot Europa.
Diuen que per la celebració de Corpus Cristi, al 1658, alguns carrers de la ciutat varen ser desempedrades i coberts totalment amb barres de plata. A Potosí la plata, va aixecar temples, palaus, monestirs i esglésies que encara ara decoren els carrers d´aquesta ciutat colonial.


Segons els cens de 1573, Potosí comptava amb 120.000 habitants. Tan sols 28 anys després, la ciutat tenia la mateixa població que Londres, i més habitants que Sevilla, Madrid, Roma o París. Cap a 1650, ja tenia 160.000 habitants, i era una de les ciutats més grans i més riques del món, deu vegades més habitada que Boston, en els dies en que Nova York, ni tant sols s´havía començat a anomenar així.
Alguns escriptors Bolivians, afirmaven que amb 3 segles, Espanya va rebre suficient metall de Potosí, com per construir un pont de plata des del cim de Cerro Rico, fins a la porta del palau reial, a l´altre costat de l´oceà. La imatge és pura fantasia, però el flux de la plata, va arribar a dimensions gegantines. Entre 1503 i 1660, varen arribar al port de Sevilla 16 milions de Kilos de plata. La plata transportada a Espanya, en poc més d´un segle i mig, excedia 3 vegades el total de les reserves Europees, i a aquestes xifres, no hi ha incloses, el contraban.
La plata extreta de Potosí, va estimular el desenvolupament econòmic Europeu, i fins hi tot es podria dir, que el va fer possible.
A dia d´avui, poca cosa queda de l´època “platejada” de Potosí. Actualment la seva població, majoritàriament indígena, malviuen dels pocs fruits que els dona conrear els camps, la qual cosa arrossega a la majoria dels seus habitants a treballar a les mines, que son explotades en l´actualitat, amb no gaires més mitjans que segles enrere, com si allà dins el temps s´hagués aturat.


El centre de Potosí, i els seus carrerons estrets i empedrats, contenen una gran mostra d´arquitectura colonial, esglésies, convents, mansions, i edificis civils, i cases de vius colors amb balconades de fusta.
Un d´aquests edificis, és la casa nacional de la moneda, construïda entre 1753 i 1773, per a utilitzar-la com a centre per fondre la plata, i per la posterior fabricació de monedes colonials. Una visita guiada molt interessant, t´explica tot el procés de la plata, des de que s´extreia de les mines, fins que es convertia en moneda, la maquinaria “d´última generació” utilitzada, i les atrocitats comeses en aquella època, per l´afany d´obtenir, el preciat metall.
Un altre exemple, d´arquitectura colonial, és el convent de St. Francisco, que brinda unes vistes fantàstiques des de la seva teulada.


Un dels grans moments que vàrem viure a Potosí, va ser coincidir amb un carnaval força especial. El miners, sumen mitja jornada extra, cada dia, durant una setmana sencera per a fer 3 dies de festa i poder celebrar el Carnaval miner. Tots els miners, les seves vídues, i família, es disfressen, i surten a omplir de color, balls i música els carrers de Potosí. Un dia el celebren al barri miner, i a l´endemà baixen al centre de la ciutat. Aquesta és la manera, com celebren, que han sobreviscut un any més a la mina.


La resta de la ciutat ho celebra al seu voltant, llençant-se globus d´aigua i espuma, ocasió que nosaltres no vàrem deixar perdre. El balanç, va ser, una bona remullada, i que ens varen pispar, una càmera de fotos petita que portàvem per emergències. Tenint en compte que és la tercera baixa en càmeres, des de que vàrem sortir de casa, es podria dir que estem fets uns cracks. L´altre dada destacable, és que és que la primera cosa que ens roben des de que varem sortir de casa…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada