Viatjar per Kalimantán, no resulta ni fàcil, i còmode ni barat. Ha posat a prova a cada moment, la nostra resistència física i mental, la nostra experiència viatgera, i la nostra paciència. Sovint ha estat un xic desesperant, però en tot moment altament gratificant.
IDIOMA. Senzillament, ni déu!! parla Anglès, però hi posen molta voluntat. Ens hem hagut d´entendre de totes les maneres possibles, símbols, gestos, mímica, dibuixos, calculadores (pels números), el que fes falta!!!
El 99% de les vegades, la conversa ha consistit en; Indonesi: Hi Mister!!, Nosaltres: Hi, I: Apa Kabar? Siapa Nama Anda? etc…, Nos: Tidak Bahasa Indonesia, I: Oooooh…(perplex), I: Come from (si no ho sabia dir, sabíem que ens estava preguntant d´on érem igualment, perquè seeeeeeeeeeeeempre pregunten el mateix), Nos: Barcelona, I: Ooooh!! Football!!, i a continuació, un recital de jugadors del Barça.
Si no era pel futbol, no ens podíem comunicar pràcticament amb ningú. Aquí més que en cap altre país, em comprovat el poder socialitzador que té, a partir d´aquell moment, ja teníem un ami. Si sabessin Cesc, Xavi, Pique, David Villa i Messi les portes que ens han obert, s´en farien creus. Nosaltres ens hem vist obligats, a aprendre paraules bàsiques en Bahasa Indonesia.
TRANSPORT. El transport per carretera, és desesperant. Les mateixes carreteres, en qualsevol país del primer món les consideraríem impracticables, els busos són més que antics, i sense aire condicionat. S´hi transporta persones als seients, però els passadissos s´aprofiten fins a l´últim centímetre per a transportar productes de tota mena (quan vols baixar del bus, has d´anar saltant per sobre de caixes, sacs i paquets).
Els trajectes per a fer 250 Km poden durar, entre 18 i 20 hores tranquil-lament (encara hem estat de sort, en època de pluges s´allarguen durant dies), amb un únic conductor, suïcida, que condueix a tota hòstia, per carreteres amb uns esborangs, que fan bolcar als camions. En algunes ocasions el conductor, para enmig de la carretera, baixa del bus i el veus anar a munt i avall, movent el cap i fent moviments bruscos, ho fa perquè s´està adormint!!!
Ens els països menys desenvolupats, ja és normal que els conductors tinguin tendències suïcides, però aquí per primera vegada, hem tingut la sensació de que ens perillava l´integritat física. En més d´una ocasió haguéssim baixat del bus, si no fos, perquè travessàvem selves, on durant kilòmetres, i més kilòmetres, no hi havia absolutament res.
La gent fuma durant tota la nit a dintre el bus, i el que no fuma, vomita!!! Quan no és un, és l´altre i així tot el trajecte. Dels sostres dels busos, hi pengen unes bosses negres, destinades a tal efecte. Durant el trajecte, para constantment per deixar i recollir gent, paren per menjar a hores intempestives, o directament no paren, i tot el que us pugueu imaginar.
Vàrem fer un trajecte de 6 hores, amb el conductor DJ (a part de suïcida, això sempre). El tio portava muntat un altaveu de discoteca, al passadís del bus, amb la música a tot drap, increïble!!!
Per la resta, tot normal:
Una bona revisió abans de sortir…
Les típiques parades per posar gasolina…
I per anar al lavabo…
Tot Kalimantán està molt malt comunicat, per arribar a un destí final, sempre és una combinació de bus, ferry, més bus, speed boat, etc…Vam aguantar 3 trajectes llargs amb bus, 22, 6 i 20 hores respectivament, al quart, digueu-nos figaflors, vàrem agafar un avió…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada