MISSIÓ IMPOSSIBLE II (kalimantán)

MENJAR. Els restaurants tal hi com els entenem nosaltres, no són habituals. Normalment es menja en un Warung, que és una parada al carrer, tapat amb una pancarta, que delimita el local. No hi ha cartes, cuinen tot el menjar al matí i el van servint durant el dia. Això fa que de bon matí tot tingui molt bona pinta, per dinar passable, però al vespre, està tísic. Es demana el menjar que està allà exposat, o si vols que et facin alguna cosa diferent, alguna vegada te la fan. Tot aquest sistema, esta molt bé, si saps Bahasa Indonesia, però sinó en saps, tens un problema. Per demanar el menjar hem hagut d´assenyalar taules vehines, o fins hi tot entrar a dintre les cuines (per anomenar-les d´alguna manera). Al final vàrem creure més oportú aprendre alguns plats en Bahasa Indonesia: Nasi Goreng (arròs fregit), Ayam Goreng (pollastre fregit), Kopi Susu (cafè amb llet), Gado Gado (plat típic amb verduretes i salsa de cacauet picant), Pisang Goreng (plàtan fregit), Mie Goreng (fideus fregits), Ayan Sop (sopa de verdures amb pollastre), Tidak Es (no gel), i en això ha consistit la nostra dieta, durant els dies que hem estat a Kalimantán, a part de paquets de patates i galetes, que només els havíem d´assenyalar a les botigues.

ALLOTJAMENT. Per primera vegada, i això que hem viatjat moltes vegades durant el mes d´Agost, i en països molt turístics, quan arribàvem a les ciutats, la majoria d´hotels estaven plens. No vàrem arribar a esbrinar, si es que no ens volíen allotjar per ser blancs. Haviem d´anar a hotels més cars, i hem arribat a pagar 20€ per dormir en autèntics “cuxitrils”.

Tots els hotels senzills, tenen bany compartit, ells en diuen mandi, i consisteix en una WC a la turca, i un recipient gran (d´obra o bidó de plàstic), ple d´aigua i una galleda per tirar-te l´aigua per sobre. A tots els hotels, hi una sala petita (musholah), encarada a la meca per resar, i als sostres de les habitacions, una fletxa que t´indica la direcció de la meca, per si vols resar a l´habitació.

ANGELETS DE LA GUARDA. Quan estas cansat, mig mort de calor, de gana, ningú t´entén i no hi ha manera de trobar el que busques, sempre apareix el teu angelet de la guarda, no cal que el busquis, ell et trobarà a tu.

El repartidor del gas a Beraw, que ens va portar a l´estació de busos a comprar el bitllet, després d´estar tota una tarda buscant-la. El senyor de la botiga de Pangkalan Bun, que després d´anar a tots els caixers, i que cap ens donés diners, ens va portar amb la moto, a un caixer que hi havia a les afores, que sí que va funcionar. El noi, que es va esperar mitja hora a peu de carretera, a esperar el bus que anava cap a Kumai, mentre nosaltres érem a la comissaria treien els permisos per a visitar el PN Tanjung Puting, i no va voler que un de nosaltres li fes companyia. El desconegut que parlava Anglès, amic d´un barquer de Muara Muntai, amb el qual no ens enteníem per pactar un preu per anar a Tanjung Issui, i ens va fer de traductor per telèfon!!!

A tots ells i molts d´altres, des d´aquí els volem dedicar aquest breu recordatori.

CALERONS. A Kalimantán, hem hagut d´exprimir el nostre instint regatejador, fins a la sacietat. Intenten clavar-te per tot, només perquè ets occidental. Per trajectes de taxis, que sabíem que valien 7000 IDR, ens podien demanar 50.000 IDR, per un dinar de 15.000 en volien 50.000 i per un trajecte amb barca de 150.000 ens en demanaven 300.000, i “suma i sigue”, això era constant. És primordial, anar sense presses, ells mai es posaran nerviosos, ni els veuràs ansiosos per posar-se a treballar. Vam arribar a pactar preus, i en veure que els locals pagaven menys, al final del trajecte nosaltres pagàvem el mateix, i el tio no es matava ni a discutir.

Per travessar Borneo, hem suat la gota gorda, però ho tornaríem a fer 1000 vegades. Aquí hi hem viscut moments inoblidables, tant per bé com per mal. Però qui recorda ja, els malts moments…