SUNGAI MAHAKAM (Kalimantán)

16 hores era el que havia de durar el trajecte Beraw-Samarinda, i eren 20 les que havien passat quan el Nusa Nipa va acabar el seu trajecte, increïblement sense espatllar-se a mig camí. Aviat vam adonar-nos, que normalment les hores de durada dels trajectes a Indonèsia, són de pagès, la qual cosa vol dir, que a les hores que et diguin n´hi has d´afegir entre 2 i 4.

Samarinda, seria la nostra porta d´entrada al espectacular Sungai Mahakam, que amb 920 Km de riqueses culturals, és probablement un dels destins que recordarem de manera més especial.

La part baixa d´aquest riu, es pot visitar per compte propi amb relativa facilitat, i el mitjà de transport més comú és el ces (Ches), piragua motoritzada, que et permet observar a poca velocitat, la vida de les comunitats Dayaks que hi ha assentades a les seves riberes.

Dayak, és el nom col.lectiu, amb el que es designa als habitant indígenes de Kalimantán. Les diferents tribus Dayaks, tenen el seu propi nom, com els Kenyahs, Kayans, Ibans i Punans. L´estil de vida dels Dayaks, està molt vinculada als seus boscos natals, i varia segons les condicions; Alguns són caçadors, d´altres recol-lectors nòmades, cultivadors d´arròs o pastors,  però si una cosa tenen en comú, aquestes comunitats que fins fa poques dècades encara tallaven caps, és que no cal esperar que apaguin el televisor i el mòbil, aparquin les motos i es posin a ballar danses tradicionals, només perquè hagi arribat un visitant.

Kota Bangun, va ser el nostre primer destí a la zona lacustre del Mahakam, i partir d´allà, vàrem començar a remuntar riu a munt a ritme de ces, passant pels poblats de Muara Muntai, Tanjung Issui, Pulau Lantin i Macong.

Durant tots els dies que vàrem passar, en el Sungai Mahakam, no ens vàrem creuar amb cap occidental (bé en realitat, en tot Kalimantán, fins que no vàrem arribar a Tanjung Puting), i en arribar als pobles, érem el centre d´atenció, absolutament tothom ens saludava amb un Hi Mister!, ens tiraven fotos amb els mòbils, els nens no paraven de jugar al nostre voltant, i ens feien passar a les cases, per convidar-nos a prendre alguna cosa, tot en un mar de gestos, mirades i somriures...perquè ni ells parlaven Anglès, ni nosaltres Bahasa Indonèsia.

Muara Muntai, és un poblat Banjar, amb bonics edificis de fusta, on no hi ha carrers, tot el poble es comunica mitjançant passarel-les,  també de fusta, per sobre de terrenys pantanosos.

Tanjung Issui on els seus habitants són Banuak, Dayaks i Banjar, i Macong són els primers poblats del Mahakam, amb cases comunals. Aquestes cases, són robustes construccions de fusta, amb tòtems a les seves entrades,  on hi ha enterrats els avantpassats de les famílies que hi vivien. Actualment les famílies viuen en cases independents, i les cases només són utilitzades per a cerimònies, o per acollir els visitants.

A Tanjung Issui, vàrem conèixer a en Surni, que és l´únic del poble que parla alguna paraula d´Anglès, i amb qui ens vàrem poden entendre per llogar un ojek (moto-taxi) perquè ens portés fins a Macong.

De tornada a Tanjung Issui, on hi volíem fer nit, ens va dir que al poble, no hi havia gran cosa a fer, que ell a la tarda tenia pensat anar a casa la seva mare, que vivia a Pulau Lantin, i que si  volíem, el podíem acompanyar.

Pulau Lantin és una illa que hi ha al llac Jempang, la qual no sabíem ni que existia, perquè no surt ni als mapes ni a la guia.

Allà poquíssimes vegades havien vist un occidental, i la nostra arribada va ser una autèntica revol.lució. La gent sortia de les seves cases per saludar-nos, i somreien i ens miraven, com si fóssim autèntics extraterrestres. Durant les hores que vàrem estar allà, vàrem passejar pel poble, amb una estela de nens, saltant, jugant, i cantant cançons al nostre voltant. Tot i les modernitats de l´entorn, i que alguns Dayaks, s´han convertit, al cristianisme o a l´Islam, en aquests poblats, les creences tradicionals, encara estan fortament arrelades, i les que no són tradicionals, se les inventen. Les dones embarassades demanaven a en Joan, que els toqués les panxes, pensant que això els donaria bona sort, nosaltres contemplàvem les seves reaccions, completament bocabadats, una d´elles, cada vegada que en Joan se la mirava, es posava a plorar, com si veiés a la Verge!!!

L´acollida que vàrem tenir en aquest poble, va suposar tal lliçó de modes, que haguéssim volgut saber parlar Bahasa Indonesia, només per poder-los dir en veu alta, que no érem mereixedors de tantes atencions, i que no tenim absolutament res d´especial.

Ens van fer sentir tant poca cosa al seu costat, que ens avergonyíem per dintre, només de pensar, que probablement si ens els trobéssim passejant per Malgrat, ni tant sols els saludaríem.