Indonèsia, esta formada per més de 17.000 illes, de les quals unes 8000 son habitades, i s´hi parlen unes 739 llengües diferents, així doncs aquest país és impossible de homogeneïtzar. S´exten per 5000 Km al llarg de l´equador, des de Sumatra fins a Papua, en una terra amb tantes, cultures, pobles, animals, costums i menjars, que és com si parléssim de 100 països en un. Dit això, a cada post indicarem de la zona de Indonèsia de la que estem parlant.
Després de sortir de Semporna (Malàisia), agafar un bus fins a Tawau, un ferry fins a Tarakan (Indonèsia), una llanxa ràpida fins a Tanjung Selor i un taxi compartit fins a Beraw, per fi vàrem arribar al nostre primer destí a Indonèsia.
La primera impressió va ser que allò era un altre món, molt diferent a Malàisia, tot i estar dintre de Borneo. Ningú parlava Anglès i tothom ens saludava amb un Hi Mister!! (això ho sap dir tothom).
La primera odissea la vàrem viure per trobar un lloc per dormir, a tots els hotels ens deien que estava ple, la qual cosa no hem acabat d´entendre, perquè allà poques vegades veuen un occidental. La gent ens feia fotos amb el mòbil, i si intentàvem parlar amb algú tot el carrer es reia d´ell, i es formaven rotllanes de petits i grans, al nostre voltant.
La segona odissea, no té desperdici. A Beraw, només hi érem de passada, el nostre destí real era Samarinda, i vàrem estar tota una tarda per trobar un bitllet de bus en una ciutat de 60.000 habitants. Ningú sabia res del cert, i tothom ens deia terminals, horaris, i durades diferents.
El premí als papers molls, se l´emporta un senyor, que amb 10% Anglès, 90% Bahasa Indonesia, ens va dir que ell sabia, d´on sortia el bus. El vàrem seguir, i ens va fer entrar en una barraqueta de fusta (a Kalimatan quasi tots els edificis i cases són de fusta), on hi havia una sala, amb unes cadires per seure (a esperar el suposat bus...), i una taula buida, amb una llibreta i un llistat de noms. Ens va dir que havíem d´escriure els nostres noms a la llibreta, per a reservar plaça pel bus de l´endemà... De cop i volta vam adonar-nos que les parets, eren plenes de fotografies de noies embarassades, i que en una porta hi ha havia una placa que posava Docktor “Nosequè”!!! Érem a la consulta del metge?!!! (al vespre vàrem podem comprovar que sí, efectivament la gent apuntava el seu nom a la llibreta, però no per agafar el bus, sinó per agafar tanda a cal metge). A favor del Senyor, hem de dir que a fora hi havia un rètol, amb un bus dibuixat i la paraula Samarinda. No sabrem mai, si el rètol era antic, o si resulta que el metge, també venia bitllets de bus, que veient com van anar els dies següents, també podria ser...
Quan ja érem al límit de la desesperació, i passejàvem pels carrers sense un rumb concret, començant a pensar que quedaríem atrapats a Beraw per sempre més, vàrem sentir alguna cosa que sonava a música celestial: “Can I help you, Mister?”, era el nostre àngel de la guarda, amb forma de repartidor del gas.
Era un noi, que havia viscut durant 10 anys, com a immigrant a EEUU, i ara havia tornat a Indonèsia, perquè allà la vida era molt difícil, i els seus pares estaven malalts. Ens va carregar al camió, ens va acompanyar a l´estació de busos (que resultava estar a les afores de la ciutat) i ens va ajudar a comprar el bitllet per l´endemà mateix; El Nusa Nipa, ens portaria fins a Samarinda. Així doncs, aquell dia vàrem aprendre la nostre primera paraula en Bahasa Indonesia, TERIMA KASIH (gràcies).
Perdó pel retard, però trobar connexions a Kalimatán ens ha estat molt difícil, encara més Wi-fi, i encara més un lloc tranquil i agradable, on asseure´s a escriure.
Actualitzem secció fotos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada