Per arribar a Chile Chico, ciutat frontanera amb Argentina, des de Coyhaique, hi ha dues opcions: o bé anar-hi amb bus rodejant el llac General Carrera, o bé el camí que vàrem triar nosaltres, que és anar amb bus fins a l´embarcador de Puerto Ibáñez, i allà agafar un ferry que et porta fins al mateix Chile Chico.
El llac General Carrera, el comparteixen Xile, i Argentina, on s´anomena Buenos Aires. Aquest llac, el segon més gran de Sud-amèrica, és una massa enorme de 224.000 Ha, d´aigües de color blau turquesa, on pel que es veu les onades et poden fer pensar que estàs navegant pel mar. A nosaltres, el bon temps encara ens va acompanyar, i la nostra travessa va ser tranquil-la, cosa que no poden explicar altres viatgers.
Navegar per aquest llac (en un dia tranquil), és fascinant, no només pel color de les seves aigües, sino pels paisatges que ofereix; Des d´aquí es pot veure alhora les altes muntanyes nevades de la Patagònia Xilena, a un costat, i a l´altre, la planícia de l´estepa Patagònica Argentina.
Molt a prop de Chile Chico, i hi ha la Reserva Nacional Jeinimeni, que era un dels motius principals que ens havía portat fins aquí. Aquí es repeteix el patró, que hem anat trobant al llarg de tota la Carretera Austral (un desfet de temps), però més exagerat.
Per arribar a la reserva, a uns 60 Km de la ciutat, no hi ha cap mena de transport públic, i la única opció és tenir cotxe propi, o un taxi privat que et cobra uns preus abusius.
Per altre banda, nosaltres havíem arribat a Chile Chico plantejant-nos si seguíem per la Carretera Austral o anàvem direcció a Argentina, però al preguntar quan era el proper bus direcció Cochrane, la resposta va ser que no ho sabien, que normalment era a l´endemà, però que just aquella setmana el bus no sortia…encara ens quedava la opció de fer dit, però quan vàrem sortir al matí per anar a caminar pels voltants del llac, el carrer estava ple de gent fent dit per arribar a la següent destinació, i quan vàrem tornar a la tarda, la majoria d´ells eren encara allà recollint els trastets, per buscar allotjament per aquella nit.
Entre una cosa i altre, el fet de tenir Argentina a 17 Km va ser massa temptador, vàrem sortir corre-cuita cap al país veí, o això era el que ens pensàvem perquè el bus, que ens havia reservat la noia de la oficina d´informació es va oblidar de nosaltres!!! Allò ja era el No-va-más...
O no!! Perquè la sol-lució va ser de pel-lícula. La noia es va veure tant apurada, que va acabar trucant als “Carabineros” (la policia Xilena), perquè ens portes!!! Nosaltres intentant dissimular l´estat d´estupefacció, vàrem posar la nostra millor cara de pena, davant del típic Carabinero, amb olleres Ray ban de mirall (només li faltava el llumí a la boca), mentre ens deia que allò no els estava permès en absolut, però que per una vegada, farien una excepció, i ens acostarien fins a la frontera, però que a partir d´allà ens hauríem d´espavilar.
I així deixàvem Xile, escoltats per la policia, vam estar temptats de demanar-los per tirar una foto, però ens va semblar massa agosarat. Aquell dia però, les sorpreses encara no havien acabat….
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada