VAL MÉS TARD QUE MAI

En primer lloc, voldria fer un agraïment, a tots aquells que ens heu seguit, i demostrat, tot i el temps i la distància, que tenim molta gent que ens estima i que ens espera.

Fent memòria, em venen al cap els paisatges més impactants de cada país on hem estat, i que si hagués de triar, no sabria amb quin quedar-me.

A Nepal, els impressionants Annapurnes des del camp base. A  Xina, l’sky line de Hong Kong i Shangai, i els guerrers de Xi´an. A Tailàndia, les meravelloses Illes de Kho Tao, Kho Pipi, i Kho Lanta. A Myanmar, els temples de Bagan, i el llac Inle. A Malàisia, les increïbles illes Perhentian, i les Torres Petronas de Kuala Lumpur. A Indonèsia, també les illes del Parc del Komodo, i les no menys paradisíaques Illes Gili. A Austràlia, asseure’s en un penya-segat, i contemplar  les immenses extensions de les terres on vivien els Aborígens al Kakadú, i quedar-se bocabadat amb la roca sagrada de L’Uluru al mig de l´Outback. A Nova Zelanda, els impressionants Milford Sounds, i les balenes a Kaikoura. A Xile, pujar el cràter de l´actiu Volcà Villarrica, i les imponents Torres del Paine. A Argentina, l’impactant Glaciar Perito Moreno, el canal de Beagle a Ushuaia, i les cataractes d’Iguazú. A Bolívia, l’Altiplano amb les llacunes Verda, Vermella i Blanca, plenes de flamencs, per arribar al Salar d’Uyuni, i recórrer els poblets i valls per on va passar els seus últims dies, el Ché. A Perú, la platja solitària de Zorritos, i la tomba del Senyor de Sipàn. A Equador, la platja salvatge de Los Frailes a Puerto López, i la inoblidable experiencia amb el indígenes Huaoranis. I per fi, Colòmbia, on hem recorregut la costa caribenya des-de Sapzurro fins el Cabo de La Vela.

Si a tot això, hi afegim els amics, que ho són des d’ara i per sempre, que hem anat trobant pel camí, només per aquesta raó, el viatge ja ha valgut, i molt, la pena.

La Mar i el Nuno a Myanmar, en Cèsar, l´Anna i en Julien a Indonèsia, el mes que varem passar amb la Miriam i en Betu a Nova Zelanda, en Sandro a Bariloche, en Marcelo i la seva dona Vero, a Perito Moreno (Argentina), el famós Dani, amb el que hem recorregut Bolívia, i part de Perú i d’Equador, i en Jeroen, que també ens va acompanyar al final de Bolívia.

A tots, una forta abraçada, i espero retrobar-los ben aviat!.

I sí, he de dir que el temps i la distància et desarrela, i que tot allò que sempre havia sigut imprescindible, deixa de ser-ho. Deixa de ser important el què he de posar-me cada dia,o no tenir casa fixe, ni horaris de dinar i sopar. El temps i les costums adquireixen altres mesures, i en molts moments, el que veritablement valores es el dia a dia, i tot aquest temps, que en cap moment sents desaprofitat. A cada destí, saps que t’espera un paisatge, una persona, fins i tot un hostel, que et farà sentir com a casa, i tot fa, que les inacabables hores de bus, barques, vaixells, ferris, avions, busetes, etc, passin a ser una anècdota més de l’experiència, i no una càrrega.

Per tot aixó, costarà afrontar el futur amb la conformitat en que ho fèiem abans d’aquesta aventura d’un any. Aquesta manera de viure, t’enganxa igual que les petites costums, com el cafè i el cigarro del matí, o la cervesa després de la feina, i estic del tot convençut que ja res tornarà a ser igual. No hi ha dia, en el que no pensi, en el com i a on anirem en el proper viatge, que de ben segur hi serà. No hi ha altre pensament del que n’estigui tant segur!.

Tant de bo, aquesta experiència la pogués tenir tothom, i a poder ser, quan encara no es tenen lligams i obligacions molt arrelades, als vint anys, i adonar-te de que les imatges i comentaris del telenotícies, diaris, emissores de radio, etc… estan succeint en temps real: Com les desforestacions de les selves per a plantar-hi palmeres per a fer oli de palma, o que hi han nens que treballen com bèsties en una mina per poder mantenir la família, o que hi ha gent meravellosa que et parla amb por i a cau d’orella dels asesinats i expatriacions que està patint la seva família a Myanmar, els aborígens Australians que viuen alcoholitzats pels carrers, de com un continent, ple de petroli, or, plata, com Sud-america, ha venut des-de sempre al paisos rics, les selves, i tots els hàbitats naturals, d´on desapareixen tots els éssers vius, hipotecant el futur i les vides de tots els pobles i de les futures generacions.

Ja se que no estic descobrint res, però veient-ho i parlant amb la gent, te’n adones, encara més, de que tot està lligat des de sempre per acords internacionals, que a canvi de diners ràpids i fàcils, manipulen les nostres vides, els nostres futurs, i els dels nostres fills. En països riquíssims en recursos naturals, on  les condicions de la gent que hi viu, empitjora dia a dia, son encara avui, utilitzats com a esclaus, per explotar les seves pròpies terres.

Aquesta experiència es un aprenentatge de vida, costums, geografia, etc… en directe i real, i que encara que els vint anys, ja en faci trenta que els vaig deixar enrere, penso que: VAL MÉS TARD QUE MAI!.