SELAMAT DATANG DI INDONESIA (kalimantán-Borneo)

Indonèsia, esta formada per més de 17.000 illes, de les quals unes 8000 son habitades, i s´hi parlen unes 739 llengües diferents, així doncs aquest país és impossible de homogeneïtzar.  S´exten per 5000 Km al llarg de l´equador, des de Sumatra fins a Papua, en una terra amb tantes, cultures, pobles, animals, costums i menjars, que és com si parléssim de 100 països en un. Dit això, a cada post indicarem de la zona de Indonèsia de la que estem parlant.

Després de sortir de Semporna (Malàisia), agafar un bus fins a Tawau, un ferry fins a Tarakan (Indonèsia), una llanxa ràpida fins a Tanjung Selor i un taxi compartit fins a Beraw, per fi vàrem arribar al nostre primer destí a Indonèsia.

La primera impressió va ser que allò era un altre món, molt diferent a Malàisia, tot i estar dintre de Borneo. Ningú parlava Anglès i tothom ens saludava amb un Hi Mister!! (això ho sap dir tothom).

La primera odissea la vàrem viure per trobar un lloc per dormir, a tots els hotels ens deien que estava ple, la qual cosa no hem acabat d´entendre, perquè allà poques vegades veuen un occidental. La gent ens feia fotos amb el mòbil, i si intentàvem parlar amb algú tot el carrer es reia d´ell, i es formaven rotllanes de petits i grans, al nostre voltant.

La segona odissea, no té desperdici. A Beraw, només hi érem de passada, el nostre destí real era Samarinda, i vàrem estar tota una tarda per trobar un bitllet de bus en una ciutat de 60.000 habitants. Ningú sabia res del cert, i tothom ens deia terminals, horaris, i durades diferents.

El premí als papers molls, se l´emporta un senyor, que amb 10% Anglès, 90% Bahasa Indonesia, ens va dir que ell sabia, d´on sortia el bus. El vàrem seguir, i ens va fer entrar en una barraqueta de fusta (a Kalimatan quasi tots els edificis i cases són de fusta), on hi havia una sala, amb unes cadires per seure (a esperar el suposat bus...), i una taula buida, amb una llibreta i  un llistat de noms. Ens va dir que havíem d´escriure els nostres noms a la llibreta, per a reservar plaça pel bus de l´endemà... De cop i volta vam adonar-nos que les parets, eren plenes de fotografies de noies embarassades, i que en una porta hi ha havia una placa que posava Docktor “Nosequè”!!! Érem a la consulta del metge?!!! (al vespre vàrem podem comprovar que sí, efectivament la gent apuntava el seu nom a la llibreta, però no per agafar el bus, sinó per agafar tanda a cal metge). A favor del Senyor, hem de dir que a fora hi havia un rètol, amb un bus dibuixat i la paraula Samarinda. No sabrem mai, si el rètol era antic, o si resulta que el metge, també venia bitllets de bus, que veient com van anar els dies següents, també podria ser...

Quan ja érem al límit de la desesperació, i passejàvem pels carrers sense un rumb concret, començant a pensar que quedaríem atrapats a Beraw per sempre més, vàrem sentir alguna cosa que sonava a música celestial: “Can I help you, Mister?”, era el nostre àngel de la guarda, amb forma de repartidor del gas.

Era un noi, que havia viscut durant 10 anys, com a immigrant a EEUU, i ara havia tornat a Indonèsia, perquè allà la vida era molt difícil, i els seus pares estaven malalts. Ens va carregar al camió, ens va acompanyar a l´estació de busos (que resultava estar a les afores de la ciutat) i ens va ajudar a comprar el bitllet per l´endemà mateix; El Nusa Nipa, ens portaria fins a Samarinda. Així doncs, aquell dia vàrem aprendre la nostre primera paraula en Bahasa Indonesia, TERIMA KASIH (gràcies).

Perdó pel retard, però trobar connexions a Kalimatán ens ha estat molt difícil, encara més Wi-fi, i encara més un lloc tranquil i agradable, on asseure´s a escriure.

Actualitzem secció fotos.

MABUL, DIES DE FESTA MAJOR!!!

La illa de Mabul forma part del Parc Marí de Tun Sarakan (o de les Illes de Semporna), el qual compta 325 Km2 d´aigües tropicals, i zones d´immersió, que figuren entre les 10 millors de tot el planeta.

La joia de la corona és la illa de Sipadan, on tan sols amb unes ulleres i un tub, s´hi poden veure manades de taurons i tortugues, entre d´altres espècies i jardins de corall. Nosaltres ens vàrem haver de conformar amb les germanes petites, Mabul i Kapalai. A Sipadan des del 2005, no s´hi pot pernoctar, aquí el govern (per fi!!!) va decidir demolir totes les instal.lacions, ja que els danys ecològics, que havien provocat anys de turisme incontrolat, i la pesca amb dinamita havien deixat el fràgil ecosistema de la illa en greu perill. Això fa que la illa, només es pugi visitar, en una visita d´un dia, i que les places siguin limitades (120 persones al dia), i que per tant, el preus siguis astronòmics; Tot no es pot tenir…

Els 4 díes que hem passat a la illa de Mabul, es pot dir, que els hem dedicat íntegrament a nedar, i flipar!! No ens estendrem en explicacions, el millor que podeu fer és mirar les fotos, i ho valoreu vosaltres mateixos. Et poses les olleres, el tub, et llences a l´aigua, i allà sota, cada dia es festa major!! Les extensions de corall es perden en les profunditats del mar, i la fauna marina, fa la seva, com tu fossis un més. El moment culminant, va ser nedar durant mitja hora llarga amb una tortuga, gran com la taula des d´on escric aquest post.

Les estones que no nedàvem, aprofitàvem per anar a visitar el poble, on hi passàvem estones molt agradables. Molts dels seus habitants són immigrants Filipins, i viuen en barraques, en pilars de fusta sobre l´aigua (si no ocupen terra, el govern no el té controlats). Són gent molt amable, i com que són Filipins, saben alguna paraula amb Espanyol, i tenen moltes ganes de jugar i comunicar-se. Quan la gent et parla de Mabul, obvia el fet, de que mentre es gasta una petita fortuna, en les seves immersions, i en allotjar-se a Resorts de luxe, la gent del seu voltant es pot dir, que viu en l´absoluta misèria.

I així, amb aquesta traca final d´espectacle submarí permanent, ens acomiadem de Malàisia, que tantes vegades ens ha desesperat (els Malais són "patxurrons", com el déu que els va parir), però no de Borneo. En el restaurant Indi des d´on us escric, a ritme de películes de Bollywood, espero a en Joan, que està tornant de Kota Kinabalu amb els nostres passaports!!!, Demà mateix esperem creuar la frontera, direcció Indonèsia, que d´entrada es presenta molt enigmàtica.

Sovint busquem informació a la xarxa, a través dels diaris d´altres viatgers. Sobre Borneo, a la part d´ Indonèsia, no n´hem trobat ni un, perquè serà?...Ben aviat us ho expliquem.

Com a cada canvi de país, no sabem com estarà el tema connexions, així doncs si desapareixem durant uns dies, no patiu, no s´ens haurà menjat cap cocodril, entre tots dos, no sumem prou proteïna.

Acabem secció fotos Malàisia, afegim un vídeo i estrenem Malàisia submarina (ens hem passat, ho sabem, però es que estem al.lucinats!!)

SUNGAI KINABANGATAN

El riu Kinabangatan, amb 560 Km de llargada i més antic que l´Amazones, és el riu més llarg de Sabah. Les riberes d´aquest riu, alberguen una fascinant riquesa de fauna i flora salvatges.

La indústria de la fusta, exerceix una enorme pressió sobre aquesta selva de 100 milions d´anys d´antiguitat, i es calcula que un 20% de la seva superfície ha sigut talada, des del 2001, i bona part de manera il.legal. Recórrer el riu, amb barca, suposa anar esquivant els troncs, que baixen de la part alta del riu.

El motiu pel qual es concentra tantíssima fauna als voltants del Kinabangatan, és que les plantacions d´oli de palma, s´estenen fins quasi les riberes del riu, deixant una estreta franja de selva tropical (a vegades ridícula), per tal de protegir les plantacions, dels esllavissaments que podrien provocar les crescudes del riu.

Aquests estrets corredors d´arbres, que connecten zones de selva protegides, són utilitzats, com a autopistes naturals, pels animals, per a desplaçar-se de selva a selva. Hi ha qui es conforma, pensant, que aquest fet provoca que la població d´Orangutans augmenti, ja que travessant aquests corredors, els és molt més fàcil, trobar una parella amb qui reproduir-se. Però als elefants i altres animals grans per exemple, els dificulta la supervivència, ja que les manades, es desfan amb freqüència per travessar, les plantacions de palmeres.

Tot i que al 1996, es varen protegir 26 ha. de selva a la part baixa del riu, si no es deté ràpidament la tala riu a munt (cosa molt difícil, per la dependència econòmica de Sabah, de la tala i les plantacions d´oli de Palma), al Riu Kinabangatan li queda poc temps de vida.

Ja ens estem acostumant que la trista realitat de Borneo ens deixi un regust agre-dolç. Tot i així

els 3 dies que vàrem passar, recorrent el riu amb barca, i caminant per la selva, on vàrem poder veure finalment, orangutans en llibertat, macacos, infinitat de ocells, i tota mena d´animals, que no en podem dir els noms, perquè ens els deien en Anglès, van ser fantàstics.

Tot això, amb la companyia de la Núria i en Marc, dos trempats, de la Bisbal, que vàrem conèixer a Sepilok i que des d´aquí aprofitem, per saludar-los i desitjar-los una bona tornada a casa. Bon viatge guapos!!

L´HOME DE LA SELVA (Orang-utan)

L´Orangutan és l´únic gran simi que viu fora de l´Àfrica. Un mascle adult pot arribar als 2,25m de mà a mà i pesar fins a 140 Kg. Antigament es deia que un Orangutn podia creuar tot Borneo, saltant de branca a branca dels arbres, sense tocar el terra, actualment degut a la destrucció del seu hàbitat, es calcula de n´hi ha al voltant de 11.300 a les selves de Sabah i Sarawak, i el seu futur és incert. En els últims 20 anys la població ha disminuït en un 40%.

El Centre de rehabilitació d´Orangutans de Sepilok, és un dels 4 santuaris d´Orangutans que hi ha en el món. S´estén per una aresta de la reserva de selva tropical de Kabili-Sepilok,  ocupa uns 40 km2, i ofereix una gran oportunitat per a veure aquest gran primat de mirada intel.ligent, de ben aprop. Tenen un 96% dels gens igual que els humans, i veure´ls actuar; Com juguen els petits, com mengen, com caminen, com reaccionen quan apareix el mascle dominant, o com una mare cuida a la seva cria, és realment increïble.

Els orangutans orfes i ferits arriben a Sepilok, per poder-los tractar i ser reintroduïts a la selva. Viuen en llibertat, però dues vegades al dia, se´ls deixa aliment en unes plataformes situades a la selva, perquè ells hi acudeixin a menjar, voluntàriament. L´èxit del centre però, també té la seva part negativa, el contacte amb els humans ha exposat als orangutans a malalties, que impossibiliten la seva reinserció al medi natural.

La visita al centre, és suficient per a saciar les nostres ànsies de veure aquest animal, però res a veure, amb trobar-te´l a la selva en llibertat…

“CADA DÍA ME VEO, EN UN MUNDO TAN FEO…”

En recórrer les carreteres de Malàisia i Borneo, són dues, les coses que s´adverteixen al primer cop d´ull:

En primer lloc, és veu com les plantacions de palmeres s´estenen fins a l´horitzó, substituint a la selva original que hi hauria d´haver. Tot i que no es va introduir a Malàisia fins la dècada de 1860, la palmera oleaginosa, originària d´Àfrica occidental, avui dia és probablement l´arbre més comú de Malàisia Peninsular, i Borneo en la part Malaia. Des de la segona guerra mundial, Malàisia ha sigut el principal productor d´oli de palma. La producció anual actual ronda els 7,2 milions de tones, i és una de les principals industries d´exportació del país, (si us fixeu la majoria de productes de neteja, drogueria, estètica, perruqueria i molts d´alimentàris, contenen oli de palma).

En segon lloc, des de qualsevol punt alçat, es poden veure queixalades de terra, en mig de les extensions de selva, amb carreteres que les connecten. El gran negoci de la tala d´arbres s´estima que genera com a mínim 4.500 milions de dòlars, i proporciona cents de milers de llocs de treball, però causa també grans problemes ecològics, destruint indiscriminadament els hàbitats naturals dels animals, i provocant el desplaçament de moltes poblacions tribals.

La província de Sarawak (Borneo), és la principal exportadora de fusta tropical del món. Encara que el 63% de Malàisia estigui coberta de selva, només un 18% és selva tropical primària, i el ritme de desforestació és d´un 0,65% de selva anual, el doble que la mitja de tot el sud-est Asiàtic.

Al 1990, un estudi va establir la quantitat màxima sostenible, en 6,3 milions de metres cúbics de fusta a l´any. La industria de la fusta de Sarawak, segueix produint entre 9 i 12 milions de metres cúbics de fusta a l´any. Un problema que agreuja la ineficiència de la tala indiscriminada, ja que els camions fan malbé 5 arbres, per cada 1 de venut, és a dir, multipliquen per 5 els seus desperfectes.

Hi ha grans diferències, entre les dades dels grups ecologistes (la rainforestweb.org assegura, que des de mitjans de 1990, la tassa de desforestació a Malàisia, ha superat el 2,4% anual) i les del govern, però el més probable, es que s´hagin talat més del 60% de les selves tropicals de la Malàisia peninsular, amb xifres similars Borneo, carregant-se així un dels últims grans pulmons de la terra.

Tot i les iniciatives governamentals, per a parar la tala indiscriminada, la sobreexplotació de la terra per a usos comercials o residencials, està sortint cara, no només pel medi ambient, sinó per la població indígena, que veu com destrueixen la seva llar i el seu mitjà de supervivència.

Segons el departament dels assumptes dels Orang Asli (“poble original”), a Malàisia Peninsular, n´hi ha poc més de 150.000. A les províncies de Borneo, (Sarawak i Sabah), tot i que la població majoritària és indígena, i s´han dictat els Drets Tradicionals dels Nadius, la falta de representació política, posa en greu perill els seus drets sobre la terra. La tala de la pluviselva, i les immenses plantacions de palmeres per a la fabricació d´oli, han reduït el seu territori considerablement. Els drets dels Asli sobre el territori no estan reconeguts, i quan es requereix utilitzar els seus territoris per a la tala, l´agricultura, o projectes d´infraestructura, les seves reclamacions es consideren il-legals.

Si a tot això, hi afegim la destrucció d´hàbitats naturals, derivats del desenvolupament turístic, sigui amb la construcció de ports, aeroports, i complexes turístics (a sobre mateix dels coralls!!!), ens trobem davant la situació de que varis animals de la regió, estiguin en greu perill d´extinció, entre ells:

-Elefant Asiàtic: Amb la pèrdua d´hàbitat, es veuen obligats, a buscar menjar a les immediacions de la selva, arrasant els sembrats. Degut a aquest fet, els grangers els disparen, o simplement moren de gana.

- Dugón: Aquest mamífer marí, necessita consumir 30 Kg d´algues marines diàriament. La seva supervivència està amenaçada, per la destrucció dels llits marins, perquè queda atrapat a les xarxes, o perquè el cacen.

-Tortuga Laúd gegant: A Malàisia, totes les espècies de tortugues estan amenaçades, i s´estima que des de la dècada de 1950, el nombre de tortugues ha disminuït en un 98%. Es suposa que aquest descens, es degut a decades de captures accidentals, amb les xarxes dels pescadors, a la recol.lecció dels ous per al consum humà i a la contaminació marina.

-Tigre de Malàisia: No va ser fins al 1976, que es va instaurar la protecció legal d´aquest felí. En aquell moment, es va estimar que probablement només en quedaven 300 exemplars, i actualment, ningú sap amb certesa quants n´hi ha.

-La pantera nebulosa: Encara és més escassa que el Tigre de Malàisia.

-Rinoceront de Sumatra: Viu principalment,a zones aïllades de Sabah y el PN Endau-Rompin (a la Península). Una investigació de la WWF realitzada al 2005, va trobar rastres de tan sols 14 exemplars. Com que els fa falta un mínim de 10 Km2 de selva per a sobreviure, les possibilitats són escasses, si es tenen en compte a la velocitat que disminueixen les jungles.