BENVINGUDA CARIBENYA

La nostra entrada al Carib Colombià, va ser per la porta gran, concretament a Capurganá, prop de la fontera Panamenya. Aquest poble, és tal i com un imagina que serà el Carib, platges impecables rodejades de selva, aigües color turquesa, sol, població negre, cases de fusta pintades de colors vius, carrers sense asfaltar, i ritme relentit. Capurganá a més, s´hi ha d´afegir l´absència absoluta de vehicles (només s´hi pot arribar amb llanxa), i turisme no massificat (encara), per tant l´ambient és extremadament relaxat.

Venint de la Serra d´Equador, el canvi és considerable; La gent és amable, oberta, simpàtica, despreocupada, alegre, i com a mínim una vegada al dia, et deixaran anar un “mi amoul” o un “linda” o un “mija”, acompanyat d´un somriure tant gran i tant blanc, que t´alegrarà durant una setmana seguida.

El ritme pausat i relaxat, transcorre paradoxalment, a ritme de música (quan hi ha electricitat) i cerveses per esmorzar. Aquí vàrem aprendre a distingir entre la rumba, la cumbia, la salsa, i el vallenato!!!. Ja ens ho va dir la noia que te una paredeta de pizzes, a la plaça de Turbo: “Es que aquí nos gusta muuuuuucho la ruuuuuumba!!!”, i és que verdaderament, sembla que no treballi ni déu.

A Capurganá, si aconsegueixes no quedar atrapat pel vaivé d´una hamaca, o per la sorra blanca de la platja a l´ombra d´una palmera, hi ha fantàstiques oportunitats de sortir a passejar a través de la jungla, per anar a descobrir més platgetes, totes elles precioses, i aptes pel bany.

A una hora a peu, aproximadament, hi ha Sapzurro, un poble més petit, més tranquil, més bonic, i amb millors platges que Capurganá. Si ho haguéssim sabut, probablement ens haguéssim allotjat aquí.

A més, Sapzurro queda més aprop de La Miel (20 minuts a peu), una platja situada ja en territori Panameny (amb control de passaports inclòs), i la més bonica de totes la de la zona.

Si hem de ser sincers, la presència de militars equipats fins a les celles a cada racó, desllueixen l´ambient paradisíac, tot i que tots ells passen el dies jeien plàcidament sota les ombres, avorrits com òlibes.

PROPERA PARADA: CARIB

Després d´una breu parada per visitar la tradicional Otavalo (Equador), on els seus habitants vesteixen espectaculars vestits tradicionals, famós pel seu mercat dominical i d´on la pluja i el mal temps ens va fer fora, vàrem sortir direcció Colòmbia.

Aquest país, del qual hem sentit tota mena d´adjectius superlatius durant tot el viatge, intuïm que ha de tenir racons espectaculars, però després d´onze mesos de viatge, donat que ja només ens en quedaven 24 per estar junts i que Colòmbia és un país gran, per intentar visitar-lo amb 24 dies viatjant per terra, ho teníem clar; Vàrem enfilar directe cap al Carib.

En plena jornada de dijous Sant, ens varem “xupar” 3 hores i mitja de cua, per a fer els tràmits a la frontera Tulcan (Equador) – Ipiales (Colòmbia). Temps suficient per a conèixer 3 viatgers més, 3 grans persones, fent 3 grans trajectes, i que també s´havien conegut pel camí: En Jimmy que venia de Lima, la Karen de Cartagena (Colòmbia) i que venia d´Arequipa i en Fernando, que optava al títol d´home kilòmetre ;) i que venia de Salta (Argentina) i portava 4 dies de viatge!!! nosaltres varem ser el últims en unir-nos a aquest gran grup, que ja no es desfaria fins a Medellín.

               

Després d´agafar un bus cap a Medellín, que duraria 21 hores, haver-nos de quedar a dormir perquè era divendres Sant i no sortien busos, i agafar un bus de 9 hores més, finalment érem a Turbo. Una ciutat portuària, horrorosa, bruta, no gaire segura i antic centre dels paramilitars, però porta d´entrada a dues suposades meravelles Caribenyes: Capurganá i Sapzurro.

QUINA MERDA D´ATRACAMENT

La freda Quito, a una alçada de 2.850m, és repleta de monuments històrics, façanes colonials del s.XVII, places i esglésies, tot concentrat a la ciutat vella, declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco. Tot això, juntament amb una part nova, amb carrers segurs on anar a prendre una copa, fantàstics miradors…

i una petita excursió a les afores de la ciutat, per situar-te a la meitat del món…

Havia fet que passéssim uns dies tranquils, en aquesta ciutat, amb policies a cada cantonada, botigues amb seguretat privada a la porta, i zones anomenades vermelles, que has d´evitar encara que sigui per passar-hi en bus (per recomanació de la policia).

Malauradament, el principal record que ens emportem de la capital d´Equador, va passar caminant pel carrer, a plena llum de dia, quan ja marxàvem, a buscar el bus que ens portaria a Otavalo, i anàvem carregats amb totes les pertinences de valor; Cámara, netbook, iphone, calers, passaports…

De cop i volta, notem que ens cau alguna cosa líquida a sobre i pensem: Típica Maruja que rega les plantes.

A partir d´aquell moment tot va passar molt ràpid: En Joan s´eixuga, i de cop crida, hòstia és merda!!! (si si…merda!!!). Darrera nostre, un noi assenyala el bloc que pisos que tenim al davant, on curiosament no hi havia balcons. Automàticament apareix un altre senyor, que casualment portava un paquet de Cleanex, i ens l´ofereix mentre ens diu que ens aixopluguem en un tancat que hi ha allà al costat. Tot això, mentre en Joan i jo estem histèrics, i al senyor, sembla no importar-li que li caigui una galleda de merda per sobre.

Sense dir-nos res, ens vam mirar, i ens varem arrancar a córrer fins al semàfor més proper, on hi ha havia gent, i el noi i el senyor dels cleanex, es van esfumar…

Tot i que s´han de reconèixer els esforços per part de tots els països d´aquest continent, per millorar la seguretat al carrers, sobretot en les capitals, el fet és que parlar amb viatgers, que han sigut atracats, que els hi han obert les bosses en els busos, i que d´alguna manera o altre, han perdut calers, passaports i objectes de valor, ha sigut una constant en tota l´etapa Sud-Americana.  

Tornant al suposat atracament, i als nervis que portàvem a sobre, el pitjor va ser, pujar al primer troleibús que va passar, per marxar ràpidament de la zona, sense revisar quina era la magnitud del que “portàvem a sobre”.

Quan ja estàvem en marxa, en un troleibús a petar de gent, i en un dia de sol a migdia, les mirades de reüll a les soles de les sabates i els comentaris a cau d´orella varen començar ràpidament. Durant mitja hora i amb una pudor insuportable, vàrem  aguantar estoicament, veure la gent mirant-nos fixament amb el nas tapat, canviant-se de seient per fugir del nostre costat i sortir del bus ventat l´aire, tot fent cara d´ensumar merda…Mai més ben dit!

OME GOMPOTE KIWIGIMONI HUAORANI (part II)

Una visita a la comunitat de Bameno, no és un tour turístic, la comunitat està enmig de la selva, i vius, dorms i menges igual que ells. Bé, tens petites comoditats com una taula i una cadira per menjar (ells mengen drets o asseguts al terra), un matalàs a terra per dormir amb una mosquitera (ells dormen en hamaques), i tres àpats al dia (la majoria d´ells ronden pels voltants de la cuina a veure que ha sobrat).

El menjar és senzill, sempre grans quantitats d´arròs amb patates, potser una truita de farina, i sopa de verdura. Per ells l´arròs és un luxe, i la seva dieta consisteix, en yuca, chicha, peix del riu i carn, el dia que cacen, de mono, de tortuga, de porc senglar, pava o tapir.

Els Huaoranis no tenen el que nosaltres entenem per “educació”, son grans coneixedors del seu medi, es coneixen la selva pam a pam i d´ella n´obtenen quasi tot el que consumeixen. Per qui tingui sed d´aventura serà una experiència altament gratificant, però ells son un pel especials. La gran part del dia, parlen amb Huao i molts d´ells ni tan sols parlen Espanyol, no esperis, un hola, un adéu, un bon dia, com estas?, t´ha agradat el menjar?, has dormit bé? No és que tinguin un problema amb tu, entre ells fan igual.

La organització és nul-la, no tenen noció de les distàncies, les hores, ni les quantitats, tot això juntament amb el fet de que el que parla Espanyol ho fa tipus “indi”, farà que qualsevol dubte que tinguis, que necessiti una resposta concreta, sigui impossible d´aclarir.

T´has de deixar portar, perquè per altre banda ells comprenen perfectament que és el que has vingut a buscar. Et portaran a fer caminades per la selva on veuràs un munt d´animals com tortugues…

Monos…

Caimans…

Serps…

Lloros…

Formigues gegants, que ells es mengen crues…

Papagais…

I t´explicaran orgullosament, tot el que vulguis saber de la seva cultura, costums, i sistema de vida. Aprendràs a encendre foc (sense llumins)…

A fer llances…

Menjaràs carn de mono, formigues amb gust de sal i llimona…

T´explicaran de quines plantes treuen la medicina natural, el sabó, com fan el curare, el verí amb el que unten les fletxes per caçar, i també la seva problemàtica, amb les petrolieres, i com els és de difícil mantenir el seu sistema de vida tradicional.
També coneixeràs al Shaman, en Kemperi, que et farà posar la pell de gallina, quan entra en estat de transit i es comunica amb els jaguars de la selva, que son els encarregats de donar-li la informació, perquè ell faci les seves prediccions.

Kemperi, és un guerrer, i sembla que hagi quedat atrapat en el temps, molts i molts anys enrere, però és que a la selva no li ha fet mai falta el progrés. Te un somriure que contamina, i diu que la única vegada que s´ha posat roba, va ser per anar a Quito, quan el van fer anar a acompanyar en Penti com a representant dels Huaoranis. A través d´un traductor podíem parlar amb ell, i fer-li preguntes on es creaven grans silencis, com quan li vàrem preguntar com va ser per ell, la primera vegada que va veure un home blanc. En Kemperi, amb el seu gran somriure, i sense pestanyejar, ens va contestar, que els blancs portaven destrals i “machetes”, eines que ells no tenien i que els podien ser molt útils, per tant, els van matar.

No hi va faltar el moment National Geographic, que va ser quan en Kemperi va dir, que ens acompanyaria a una de les sortides per la selva, i es va presentar amb la la seva cervatana i la llança, que ell mateix es fabrica.

Només amb la olor pot detectar si per on ell camina ha passat un animal, quin era, quanta estona fa que ha passat, i rastrejar el camí fins a trobar-lo. Diuen, que un Huaorani, fins hi tot, pot detectar si una persona és bona o dolenta, per la olor que desprèn. Com tots els Huaoranis (almenys els grans), és un gran caçador, i va quedar demostrat, quan va caçar una “pava” que ens vàrem menjar aquell dia per sopar.

En resum, els dies a Bameno, han estat a estones durs, perquè realment viuen en una cituació molt difícil, però ha sigut una experiència única. Els moments que ens han fet viure en Boya, l´Orego, en Kemperi i en Guindo, els hem hagut d´anar paint amb els dies, perquè hem rebut tanta informació, que sovint tenim la sensació de que no ens ha passat a nosaltres.

Deixem aquí les dades per si algú està interessat en contactar-los.

PENTI BAIHUA
pentibaihua@yahoo.es
mov. 081760340
of. (593) 62883869

MARTIN BAIHUA (Orego)

martinorego34@yahoo.com
mov. 082559931

TEPENA BAIHUA

aventuraselva@yahoo.com
of. (593) 62883869

No cal dir que si algú està interessat en conèixer als Huaoranis, si contacta amb ells directament, farà que els diners vagin a parar directament a la comunitat. Si ho fa a través d´una agència, aquesta s´en portarà gran part dels beneficis.

A més el transport que fan servir per portar-te a tu, a l´hora de tornar els fa de “transport public” a tots els Huaoranis que viuen a la rivera del riu Cononaco, per anar a Coca, (tornant varem recollir a 25 persones pel camí) on han d´anar a buscar, arròs, roba, ganivets, i altres necessitats que els ha provocat el progrés, que corre més que ells. Si no és amb aquesta barca els és quasi impossible sortir de la selva. Abans de tenir la barca motoritzada que els va proporcionar el govern, fat tres anys, per anar a coca, havien de remar durant una setmana.

Per últim dir que si algú es vol posar en contacte amb ells, ho ha de fer amb  força temps d´antelació, ells només poden trucar o llegir el correu, des de Coca, i només hi van quan tenen transport, que a vegades han d´esperar durant molts dies.

OME GOMPOTE KIWIGIMONI HUAORANI (part I)

A Equador, el 25% de la població és indígena, dividida en diferents ètnies, com els Quítchua, Shuar, Achuar, Chachi, Epera, Huaorani, Siona, Secoya, Awa, Tsáchila Cofán i Zápara, amb idiomes i tradicions pròpies, i fins hi tot encara hi ha grups a la selva Amazònica, que no han tingut contacte amb l´exterior, com els Tagaeri i els Taromenani.

Al 1999 el govern va crear una zona intangible, de 7000 hectàrees, al PN Yasuní  i les seves immediacions, en territori Huaorani, per prevenir més danys irreversibles, a aquestes comunitats indígenes i als seus territoris. Va ser a Baños, on per primera vegada varem sentir a parlar dels Huaoranis, que són l´últim grup indígena contactat, i que aparentment es podien visitar.

A Baños, directament ens varen dir que ells no tenien contacte amb aquestes comunitats, i que a Puyo també ens seria difícil, ja que tot i que s´organitzen sortides per la selva, no era en terres molt a l´interior de la selva i encara menys en comunitats Huaoranis. Ens van dir però, que provéssim a Misahuallí.

A misahuallí no varem trobar la sol.lució, hi havia una agència que organitzava sortides a aquestes comunitats, però ens deia que no ens podien donar un preu exacte, perquè els Huaoranis eren gent molt canviant, que vivien en comunitats molts aïllades, que sempre els demanaven un preu diferent per entrar a la comunitat, i que ens demanarien 10$ per cada foto que volguéssim tirar i no se quantes coses més, que van fer que marxéssim al cap de 3 hores d´haver arribat, direcció Coca.

A Coca, ciutat bastant horrorosa rodejada per la selva Amazònica, tampoc trobàvem la sol-lució. Hi ha un munt d`agències que ofereixen estades a la selva, PN Yasuní, Riu Napo, Reserva Cuyabeno, en lodges o en acampada, però cap que oferís el que buscàvem, una estada amb una comunitat Huaorani.

Va ser passejant per Coca, quan ja havíem perdut tota esperança, que s´ens va acostar un noi que amb prou feines parlava Espanyol, i ens va preguntar què buscàvem. Just quan anàvem a girar cua sentim que ens diu: Voleu anar a la selva? ens vam aturar i el vam deixar que s´expliqués. Ens va dir que ell era Huaorani, i que si volíem ens portava a la seva comunitat. Vam quedar a l´endemà amb en Mauri i amb el seu germà en Tepeña, perquè ens expliquessin exactament que és el que podíem fer.

A l´endemà, no vàrem aclarir gaire gran cosa, només el preu, i que ens durien durant 5 dies a la seva comunitat, a Bameno, situada al Riu Cononaco, a 10h en barca des d´un punt del Riu Chiripuno, situat a 2 hores amb taxi de Coca. Ells s´encarregarien del menjar i de tot, i que un cop allà ens ensenyarien la selva i la cultura Huaorani. Tot plegat era estrany, però ells ens varen dir “nosotros no engañamos” amb una cara de tros de pa, que nosaltres ens els vam haver de creure, i no ens vàrem equivocar.

Bameno està situada a la zona intangible que va crear el govern, però el Huaoranis tenen la desgràcia de viure sobre grans pous de petroli.

La història d´aquesta ètnia que va sobreviure a la colonització Espanyola, a partir del primer contacte amb l´home blanc als anys 50, es pot resumir en; Destrosses provocades per les empreses del cautxú, enganys dels missioners, de la ILV, que va resultar que treballaven conjuntament amb una petroliera Americana, i per últim aquestes mateixes, com Texaco i Repsol, ambdues amb un llarg currículum de vessaments de cru,que els hi han contaminat el riu que els servia per pescar, i del que veuen els animals que cacen, que els ha construït carreteres enmig de la selva, separant territoris, i que tenen el ulls posats en aquestes terres “protegides”, que els Huaoranis han habitat durant segles. Amb tot plegat el Govern poca cosa hi pot fer, quan se sap que ja ha rebut grans quantitats de diners d´aquestes empreses, i el 50% de la despesa fiscal d´Equador es financia amb els beneficis del petroli.

A la comunitat vàrem saber que tenen una organització encapçalada per Penti Baihua, el pare d´en Tepeña i en Mauri, a través de la qual lluiten per protegir la seva cultura, i que s´els reconegui que ells són els amos legítims de les terres, i el dret a viure lliures a la selva.

A tota aquesta tasca, els ajuda una advocada de Nova York, que va arribar com a turista a Bameno, i que els ha ajudat a construïr les planes web que tenen, i a organitzar diferents actes a Equador i fins hi tot a Nova York.

Els Huaoranis, han trobat en el turisme, un mitjà per a fer conèixer la seva cultura a l´exterior, i una font d´ingressos per finançar la seva causa, i les necessitats que els hi ha creat el contacte amb l´exteior, com roba, arròs, sal i la gasolina que fa funcionar un generador que encenen 2 hores al dia.

www.huaoranicommunitytours.wordpress.com
www.huaoraniintangiblezone.wordpress.com