LA GUAJIRA: CABO DE LA VELA I EL FAR WEST

La petita i remota població de El Cabo de la Vela, es troba a la península  Caribenya de la Guajira, situada al Nord del país, limitant a l´est amb Veneçuela, al Nord amb el Mar del Carib i al Sud, amb la pròpia Colòmbia.

Per arribar fins aquí, cal una combinació de transports, amanida amb fortes dosis de regateig, que parlant clar i Català, és una matada de collons, que culmina amb dues hores mitja a la caixa d´un 4x4, menjant pols pel desert de la Guajira. (ja que per arribar al Cabo no hi ha transport públic i el 4x4 col-lectiu és la única opció).

A mida que vas fent kilòmetres, el canvi és total, surts de Colòmbia per entrar a la oblidada Guajira. Aquesta terra on plou dos dies l´any, és un altre món. Perquè us en feu una idea ràpida, aquesta comunitat Wayruu (amb idioma pròpi, el Wayuunaiky), vindria a ser el far West, amb habitants amb cara de pocs amics inclosos, però amb cabanes de canya i el Mar Carib…

Estranya combinació oi?? Doncs segons com, sembla que siguis a Àfrica, tant pel desert, la calor sofocant, els poblats…

Com pels vestits de les seves dones...

Aquesta remota terra, fins fa pocs anys era el paradís dels narcotraficants, i la humil comunitat Wayruu, perfectes coneixedors del desert, els seus millors aliats. A base de policies untats amb diners, i viatges amb 4x4 per aquestes inhòspites terres, de Puerto Bolívar sortien els grans carregaments dels amos de la droga, direcció Miami, per a ser distribuïda als Estats Units.

A part de seure a l´ombra, a escoltar sucoses històries com aquesta, quan als esquerps habitants de Cabo els hi ve de gust, al mateix poble no hi ha res a fer, però als seus voltants hi ha algunes platges, com la del Pilón de azúcar, o el Ojo del Agua, que et porten a través del desert, a indrets espectaculars, si sobrevius a la sofocant calor, es clar…

A la platja del Pilón de Azúcar, vàrem conèixer una família Wayruu, que venia de Veneçuela, i ens varen explicar orgullosament, les seves tradicions i la seva història. Per aquesta societat matriarcal (encara avui dia), no hi ha divisions internacionals, i per ells el territori Wayruu s´estén des de la Guajira (Colòmbia) fins al Llac Maracaibo (Veneçuela).

Estaven allà per una exhumació, ja que el cementiri familiar, els queda en territori Colombià. Segons la tradició Wayruu, al cap de 10 anys de la mort d´un ancià, desenterren el seu cos, renten els seus óssos, i fan una gran festa amb molt de menjar, alcohol a dojo (la qual cosa vàrem notar ràpidament) i sacrificis animals, perquè l´esperit del difunt estigui molt content. Finalment dipositen els ossos en un ossari.

Ens van explicar que estan encantats amb Hugo Chávez, el qual ha atorgat als Wayruus, històricament poble d´esclaus i de classe inferior, els mateixos privilegis que la resta de la societat Veneçolana, i fins hi tot els hi ha respectat tradicions, i els hi reconeix en certa manera les divisions territorials. Això vol dir que els Wayruus poden campar “a sus anxes” per la Guajira, travessant fronteres tranquil-lament, mentre la policia d´aduanes fa els ulls grossos, situació que ells aprofiten per dedicar-se al contraban de cervesa i gasolina.

En aquest poble, on els ajustos de comptes entre famílies no son estranys,  sobren les històries dignes d´una peli de Tarantino. No hi ha policia permanent, i preval la llei Wayruu. Com diuen ells, al Cabo no hi ha “maleantes”, ni robatoris, ni violència, i quan hi ha algú que trenca aquesta harmonia, el poble mateix s´encarrega d´ell.

Entre història i història, i caminada i caminada, el dies s´acaben amb una posta de sol espectacular, i  un plat de llagosta a preu regalat, en una terrasseta a dos metres del l´aigua, sota la llum d´una bombeta i amb música de fons de generador. Perquè al Cabo de la Vela hi ha cablejat el-lèctric, que des de fa 25 anys els espatlla el paisatge, però no ha funcionat mai!!!...

PARC NACIONAL TAYRONA

Aquest parc, situat a 50 minuts de Sta. Marta, i amb una extensió de 15.000 ha, és ideal per a passar uns dies en plena natura, caminant de platja en platja, cada una millor que l´anterior, per una sèrie de senders ben senyalitzats, que es poden recórrer de manera independent.

Tayrona i els seus escenaris 100% Carib, amb extensos boscos de palmeres i platges de sorra blanca, és el típic destí de sol i platja caribeny, però escapant de les aglomeracions (tot i ser el Parc Nacional més visitat de Colòmbia), resorts, grans àrees residencials, restaurants i bars amb música a tope. Del que no s´escapa és dels preus alts, tant per l´entrada, l´allotjament com pel menjar, tot i que tenint en compte que no tens masses opcions, es podrien passar molt més.

Menys per algunes cabanes de semi-luxe anomenades Eco-habs (que nosaltres no varem ni veure), la majoria de d´opcions d´allotjament que hi ha, és en tenda o en hamaques, en càmpings situats en plena natura, on no et desperta el cant d´un gall, sinó els crits de les manades de monos “aulladores”. El càmping que vàrem escollir nosaltres, la Finca Don Pedro, per si sol, ja és una mena paradís, que per l´únic que t´has de preocupar és perquè no t´obri el cap, algun dels cocos que cauen de les palmeres (i no és broma!!!…).

Dintre del parc, també s´hi troben unes restes arqueològiques, que denoten l´existència d´assentaments humans de la tribu Tayrona (que dona nom al parc), i que varen ocupar la regió des d´èpoques precolombines fins ben entrada la colonització.

Nosaltres ens les vàrem passar directament pel forro, i ens vàrem dedicar a recórrer les platges, i a jeure plàcidament sota l´ombra de la primera palmera que trobàvem.

VAL MÉS TARD QUE MAI

En primer lloc, voldria fer un agraïment, a tots aquells que ens heu seguit, i demostrat, tot i el temps i la distància, que tenim molta gent que ens estima i que ens espera.

Fent memòria, em venen al cap els paisatges més impactants de cada país on hem estat, i que si hagués de triar, no sabria amb quin quedar-me.

A Nepal, els impressionants Annapurnes des del camp base. A  Xina, l’sky line de Hong Kong i Shangai, i els guerrers de Xi´an. A Tailàndia, les meravelloses Illes de Kho Tao, Kho Pipi, i Kho Lanta. A Myanmar, els temples de Bagan, i el llac Inle. A Malàisia, les increïbles illes Perhentian, i les Torres Petronas de Kuala Lumpur. A Indonèsia, també les illes del Parc del Komodo, i les no menys paradisíaques Illes Gili. A Austràlia, asseure’s en un penya-segat, i contemplar  les immenses extensions de les terres on vivien els Aborígens al Kakadú, i quedar-se bocabadat amb la roca sagrada de L’Uluru al mig de l´Outback. A Nova Zelanda, els impressionants Milford Sounds, i les balenes a Kaikoura. A Xile, pujar el cràter de l´actiu Volcà Villarrica, i les imponents Torres del Paine. A Argentina, l’impactant Glaciar Perito Moreno, el canal de Beagle a Ushuaia, i les cataractes d’Iguazú. A Bolívia, l’Altiplano amb les llacunes Verda, Vermella i Blanca, plenes de flamencs, per arribar al Salar d’Uyuni, i recórrer els poblets i valls per on va passar els seus últims dies, el Ché. A Perú, la platja solitària de Zorritos, i la tomba del Senyor de Sipàn. A Equador, la platja salvatge de Los Frailes a Puerto López, i la inoblidable experiencia amb el indígenes Huaoranis. I per fi, Colòmbia, on hem recorregut la costa caribenya des-de Sapzurro fins el Cabo de La Vela.

Si a tot això, hi afegim els amics, que ho són des d’ara i per sempre, que hem anat trobant pel camí, només per aquesta raó, el viatge ja ha valgut, i molt, la pena.

La Mar i el Nuno a Myanmar, en Cèsar, l´Anna i en Julien a Indonèsia, el mes que varem passar amb la Miriam i en Betu a Nova Zelanda, en Sandro a Bariloche, en Marcelo i la seva dona Vero, a Perito Moreno (Argentina), el famós Dani, amb el que hem recorregut Bolívia, i part de Perú i d’Equador, i en Jeroen, que també ens va acompanyar al final de Bolívia.

A tots, una forta abraçada, i espero retrobar-los ben aviat!.

I sí, he de dir que el temps i la distància et desarrela, i que tot allò que sempre havia sigut imprescindible, deixa de ser-ho. Deixa de ser important el què he de posar-me cada dia,o no tenir casa fixe, ni horaris de dinar i sopar. El temps i les costums adquireixen altres mesures, i en molts moments, el que veritablement valores es el dia a dia, i tot aquest temps, que en cap moment sents desaprofitat. A cada destí, saps que t’espera un paisatge, una persona, fins i tot un hostel, que et farà sentir com a casa, i tot fa, que les inacabables hores de bus, barques, vaixells, ferris, avions, busetes, etc, passin a ser una anècdota més de l’experiència, i no una càrrega.

Per tot aixó, costarà afrontar el futur amb la conformitat en que ho fèiem abans d’aquesta aventura d’un any. Aquesta manera de viure, t’enganxa igual que les petites costums, com el cafè i el cigarro del matí, o la cervesa després de la feina, i estic del tot convençut que ja res tornarà a ser igual. No hi ha dia, en el que no pensi, en el com i a on anirem en el proper viatge, que de ben segur hi serà. No hi ha altre pensament del que n’estigui tant segur!.

Tant de bo, aquesta experiència la pogués tenir tothom, i a poder ser, quan encara no es tenen lligams i obligacions molt arrelades, als vint anys, i adonar-te de que les imatges i comentaris del telenotícies, diaris, emissores de radio, etc… estan succeint en temps real: Com les desforestacions de les selves per a plantar-hi palmeres per a fer oli de palma, o que hi han nens que treballen com bèsties en una mina per poder mantenir la família, o que hi ha gent meravellosa que et parla amb por i a cau d’orella dels asesinats i expatriacions que està patint la seva família a Myanmar, els aborígens Australians que viuen alcoholitzats pels carrers, de com un continent, ple de petroli, or, plata, com Sud-america, ha venut des-de sempre al paisos rics, les selves, i tots els hàbitats naturals, d´on desapareixen tots els éssers vius, hipotecant el futur i les vides de tots els pobles i de les futures generacions.

Ja se que no estic descobrint res, però veient-ho i parlant amb la gent, te’n adones, encara més, de que tot està lligat des de sempre per acords internacionals, que a canvi de diners ràpids i fàcils, manipulen les nostres vides, els nostres futurs, i els dels nostres fills. En països riquíssims en recursos naturals, on  les condicions de la gent que hi viu, empitjora dia a dia, son encara avui, utilitzats com a esclaus, per explotar les seves pròpies terres.

Aquesta experiència es un aprenentatge de vida, costums, geografia, etc… en directe i real, i que encara que els vint anys, ja en faci trenta que els vaig deixar enrere, penso que: VAL MÉS TARD QUE MAI!.

TAGANGA

El petit poble pesquer de Taganga, situat al costat de Sta. Marta, ens va decebre tant punt vàrem baixar de la buseta. Aquest poble on tant sols fa uns 10 anys que va començar a arribar el turisme, ha crescut a corre-cuita de manera desorganitzada, i ha agriat ràpidament el caràcter caribeny dels seus habitants, abans dedicats únicament a la pesca, i que ara han descobert en el turisme, una manera ràpida de fer diners, omplint els carrers de busca-vides amb l´ únic objectiu de treure els calers als visitants, i amb preus desmesurats, a canvi de pocs somriures i mal servei.

Haguéssim marxat de seguida, si no fos perquè Taganga, és un dels llocs més barats del món per a obtenir un certificat PADI (amb el permís de Koh Tao, és clar…) i després d´estar 8 mesos sentint en a en Joan lamentar-se, perquè no s´havia tret el PADI a Tailàndia, aquesta era una segona oportunitat que costava desaprofitar.

A més Taganga està situat just al límit Oest del Parc Nacional Tayrona, sector difícil d´arribar sinó és per mar, i els seus voltants són plens de bonics jardins de corall, on es practiquen les immersions, i que estan situats dintre dels límits del Parc.

Així doncs, després d´unes classes teòriques, i unes quantes immersions, ja tenim un “Padista” entre nosaltres, amb un certificat que l´habilita per a submergirse fins a 18m a qualsevol part del món.

Entre classe i classe, no es pot fer res més que no sigui invertir les hores, a fer-te passar la sufocant calor, a la mateixa platja de Taganga (amb música a tot volum, i un anar i venir incansable de venedors ambulants, massatgistes i comissionistes oferint Tours…) o a Playa Grande, una mica més tranquil-la, i separada del poble per una curta caminada de 20 minuts.

Actualitzem fotos Colòmbia.

CARTAGENA D' ÍNDIES

En plena “VI Cumbre de las Américas”, amb Barack Obama i Shakira inclosos, i amb cordons policials més llargs que les seves muralles començades al s. XVI, arribàvem a Cartagena.

El ben conservat casc antic d´aquesta ciutat, és de compte de fades; Els carrers adoquinats, enormes balcons de fusta plens de flors, places, antigues esglésies i cases colonials, conviden a fer llargues passejades, on sovint costa captar tal “despilfarru” de bellesa i romanticisme, fins al punt que tornes a passar, i passar, per carrers que ja havies vist, sense quasi adonar-te´n.

Cartagena es va fundar al 1533, i es va convertir en el port Espanyol més important de la costa Caribenya. La seva riquesa atreia als pirates, i és per això que els Espanyols varen convertir la ciutat en un port inexpugnable, amb una sèrie de muralles i forts (com el Castell de St. Felipe), que rodejaven la ciutat. Aquestes fortificacions la varen salvar dels atacs, i van fer possible, que molts racons de la ciutat antiga, pràcticament no hagin canviat des del s. XVII.

Fora de la ciutat antiga, hi ha el barri de Getsemaní, on ens allotjàvem, menys Disney World que els casc antic, i amb una arquitectura colonial menys (o gens) conservada, però no menys bonica. El carrer principal és bastant insuportable, però explorant una mica els carrerons, encara hi pots trobar l´autèntic espectacle Colombià, la seva gent; Els veïns passant les tardes xerrant a la fresca, des dels portals de casa, partits de futbol improvizats al carrer, venedors ambulants, vallenato a tot drap (com no!!!), i cervesa fresca per tothom!!!

A 35 Km de Cartagena, hi ha un arxipèlag, protegit pel Parc Nacional de las Islas del Rosario, que nosaltres no vàrem visitar. La única manera d´arribar-hi és en un Tour organitzat des de Cartagena, des d´on cada dia, surten un munt de barques, carregades fins als topes, de turistes…No venia de gust.

A 20 Km de la ciutat, a la Illa de Barú, hi ha Playa Blanca, que es visita si fas el Tour de les Illes del Rosario, però que també s´hi pot arribar en transport públic. És una bonica franja de sorra blanca, amb aigües càl-lides color turquesa, i com que estar més de dos dies sense anar a la platja seria pecat, que per alguna cosa estem al Carib!!! Hi vàrem anar a passar un parell de dies.

En aquesta turística platja, sense electricitat i plena de barraquetes de fusta a mig caure, hi ha poca cosa a fer que no sigui: Prendre banys…

Cervesetes…

El sol…

Menjar gamba fresca tirada de preu, en un “xiringu” cutre…

Gaudir de la posta de sol…

I estrenar-se en una nova modalitat (per nosaltres), barata, i molt extèsa a la Costa Caribenya; Dormir en una hamaca…