BANDA SONORA DE SUD-AMÈRICA

Després de tants "tostons", un enviem un regalet.
Us pengem les cançons que ens estan acompanyant en aquesta etapa Sud-Americana, i quan diem acompanyar, volem dir que sonen per tot arreu, a tot racó, per remot que sigui.
La veritat es que enganxen, apa!!! a ballar!!!

I també aquesta més autòctona, és el que te ser per aquestes contrades per Carnaval....

No us perdeu la versió de King Africa!!! No te desperdici...

ELS ÚLTIMS DIES DEL CHÉ

Des de Sucre un bus nocturn ens portaria fins a l´agradable poble de Samaipata, rodejat de naturalesa salvatge, i amb un jaciment arqueològic preinca “El fuerte”, ubicat a 9Km d´aquesta població, que va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco al 1998, pel seu valor únic i excepcional, per ser el monument de pedra tallat per l´home més gran del món.

El principal motiu que ens portava fins a aquest racó de Bolívia però, era seguir les últimes passes, de l´idealista i revolucionari Ernesto Guevara de la Serna, “El Ché”. Als pobles de Samaipata, Valle Grande, Pucara i la Higuera, hi ha encara en l´actualitat tots aquells indrets, on el Ché passaria els últims dies de la seva vida.

Aquest personatge altruista, va lliurar la seva vida, a l´alliberació dels pobles oprimits, i es va considerar soldat de la revolució, sense preocupar-se en absolut si sobreviuria a ella.

El Ché, jove metge Argentí, després de conèixer a Mèxic als germans Castro, ajudar-los a alliberar a Cuba d´una forta dictadura, i passar uns quants anys en aquest país, amb càrrecs importants, decideix abandonar, una còmode vida plena de càrrecs ministerials, responsabilitats i la família. Seguint els seus ideals revolucionaris, va emprendre un viatge, que el va portar fins a Bolívia, amb la epopèica idea d´alliberar primerament aquest país, que serviria com a punt estratègic, del començament de l´alliberació de tot Sud-Amèrica. Amb aquesta idea, passaria els últims 11 mesos de la seva vida, malvivint a les selves de Bolívia, fins que va ser atrapat, i assassinat a la població de La Higuera.

El 7 de Novembre de 1966, El Ché va entrar disfressat a Bolívia (perseguit per la CIA).

Va arribar a Cochabamba, on va organitzar una guerrilla formada per 50 homes escassos, amb la idea d´enderrocar l´exèrcit Bolivià dirigit pel general Barriendos, cap de la dictadura finançada per EEUU.

Durant els primers mesos, la seva intenció era fer-se fort en aquesta zona, muntant campaments, pous secrets on guardar municions i medicaments, etc… i esperant l´ajuda del partit comunista Bolivià i que el món rural Bolivià se li unís, fets que mai es van produir, no rebent ajuda ni tan sols de Manila.

Després d´onze mesos de combats, baixes, gana, fred, i atacs d´asma continuats; El Ché i 6 homes més, varen quedar atrapats a la Quebrada del Yuro prop de La Higuera, després de ser delatats per un pagès.

El 9 d´Octubre de 1967 a les 13:00, a la Quebrada, es va lliurar la última batalla. El reduït nombre d´homes va combatre heroicament, fins a la tarda, des de posicions individuals, contra un gran nombre de soldats de l´exèrcit Bolivià, fins que varen ferir al Ché, darrere unes pedres, situades encara avui dia, en el mateix lloc.

El Ché, juntament amb dos companys, El Chino i el Willy, van ser traslladats a l´escola de la Higuera, on va ser identificat per un Cubà, espia de la CIA.

Després de sentir com assassinaven als seus companys a l´habitació del costat, els superiors Major Miguel Aroa i el Coronel Andres Selrich, varen donar la ordre al Suboficial  Manu Terant d´assassinar al Ché. Volent fingir que havia mort en combat, el Suboficial va metrallar al Ché de cintura cap avall, amb la intenció de que moris desagnat. Finalment un sergent, el rematava amb un tret mortal al costat esquerre.

Allà mateix, li varen tallar les mans i varen fer un motlle de la seva cara, per a ser enviats a la Paz i realitzar la seva identificació definitiva.

Hores més tard va ser traslladat a l´hospital de Valle Grande, on després de ser rentat a “el lavadero”, li van injectar formol per a conservar el cos, mentre esperaven l´arribada dels periodistes, encarregats de divulgar la seva mort.

Finalment els militars varen enterrar al Ché i 6 companys més, en una fosa comú secreta, on hi varen reposar les seves restes durant 30 anys, fins que durant una entrevista, un militar Bolivià va revelar on era situada. A partir d´aquí, va començar la búsqueda de la fosa, i després de trobar-la i identificar les seves restes, varen ser traslladades i enterrades finalment a Cuba.

El Ché tenia costum, d´anotar cuidadosament en un diari personal, les seves observacions dia a dia. És per això, que es té informació rigorosament exacta, d´aquells mesos finals de la seva vida a Bolívia.

SUCRE

Ciutat menys caòtica que la resta de Bolívia, ordenada, neta, i agradable per passejar; Sucre declarada Patrimoni Cultural per la Uneso al 1991, te un ric patrimoni colonial, visible en el seu urbanisme, edificis i esglésies, quasi totes elles de color blanc, i és per això que se l´anomena la ciutat blanca.

Passejant per aquesta ciutat, és fàcil transportar-te en l´espai, i trobar-te en qualsevol racó del Sud d´Espanya.

Tot i que Sucre no ens resultes gents exòtic, amb menys afluència indígena i dones amb bombi i pollera que a la resta de Bolívia, posseeix un centre amb carrers animats, i colorits mercats. Cal destacar La casa de la Lliberat, un interessant museu per a conèixer l´historia de Bolívia estretament lligada a Sucre, ja que aquí es va declarar la independència el 6 d´Agost de 1825, i es va crear la nova República de Bolívia, batejada així en Honor a Simon Bolívar.

Sucre i La Paz mantenen una mena de rivalitat, ja que La Paz li va treure l´estatus de Capital, per convertir-se en seu del Govern, tot i que Sucre segueix sent la capital judicial i de la Cort Suprema.

Quan pensàvem que aquesta ciutat no tenia res massa interessant per oferir-nos, rebem la gran noticia; “El clàssic” The Strongest de la Paz contra Universitario de Sucre, primer graderia seient numerat per 4€, no varem poder dir que no.

La cosa va començar com sempre, molta gent a l´entrada, tambors, trompetes, camisetes d´ambdós equips, bocata guarru de salchipapa, i entrevista a la ràdio inclosa!!! Només alguna diferència, els rivals poden ser amics, i fins hi tot prendre una copa junts abans del partit.

Dintre el camp, la cosa seguia igual, la gespa impecable, gran marcador, tots el mitjans a punt, nervis, i crispetes…

La cosa va acabar com un bon clàssic, després de la remontada de l´equip local, l´ambient s´anava caldejant, entrades a tort i a dret, records per la mare de l´arbitre, que podem recordar que va treure aproximadament unes 15 targes, 2 d´elles vermelles, una per l´entrenador local, més de 15 minuts de joc parat, ball de bastons general, pluja d´objectes (pesats) pels jugadors i sortida dels àrbitres escoltats per l´exèrcit.
Sucre no deixava de fer-nos sentir prop de casa…

ELS TÚNELS DEL TERROR

El plat fort d´una visita a la ciutat de Potosí, és la visita de una de les cooperatives del Cerro Rico, per a veure com funcionen les mines, i les condicions amb que treballen els miners.

 

Actualment, les mines de Potosí, es segueixen explotant (tot i que la plata ja no abunda com segles enrere), per treure´n plata i altres minerals, i els treballadors segueixen treballant en condicions, que atempten contra els drets de les persones. La major part del treball es fa amb eines molt bàsiques, amb instal-lacions amb prou feines adequades, i amb unes temperatures sota terra que oscil-len, entre graus negatius i els 45ºC.

Una visita a les cooperatives, no és un circuit turístic, són mines en ple funcionament, fosques, humides, a trossos claustrofòbiques, i amb túnels apuntalats amb fustes a mig caure, que t´obliguen a caminar ajupit en la majoria del recorregut.

Entrar a la mina i conèixer les condicions laborals dels miners, és com entrar al túnel del terror:

-Els miners treballen jornades infinites, en condicions infrahumanes, dintre de túnels sense ventilar, on les normatives de seguretat brillen per la seva absència. L´índex de mortalitat, és d´un miner al mes.

-A la mina hi treballen uns 800 nens, de famílies pobres, que estan obligats a treballar a la mina, per guanyar diners i poder-se pagar els estudis.

-El sou d´un miner, oscil-la entre 60 Bob al dia per un aprenent (6€) i 120 Bob per un oficial (12€), però no és fixe, tot depèn dels minerals que extreguin.

-Ser oficial, vol dir que passes de transportar el material en vagonetes i fer feines de suport, a estar picant i empassant pols de les parets de les mines. L´implacable pols de Sílice, impregna la pell del miner, li talla la cara i les mans, li aniquila el sentit de l´olfacte i el sabor, i acaba amb els seus pulmons. La majoria de miners, que treballen de manera continuada a la mina des de que són joves, moren abans dels 50 anys de Silicosis.

-Els miners no mengen en tota la jornada laboral. Per poder suportar les dures condicions de treball, passen la jornada mastegant fulles de coca i bevent alcohol pur de 96º.

-El seu equipament és nul, amb prou feines un casc de plàstic amb una llum, ni botes protegides amb puntera de ferro, ni màscara, roba adequada, taps per les orelles, ni guants.

-Les mines són propietat del govern i els miners formen cooperatives per explotar-les, no treballen per una empresa directa, això vol dir que: Si es posen malalts no cobren, no tenen un sou fixe i el seu sou depèn únicament de la sort.

Fins hi tot a la casa dels horrors, hi ha un déu. Ja en època de la colònia, als indígenes els aterrava treballar a les mines, i molts intentaven fugir-ne. Els colonitzadors varen inventar una figura, per atemorir-los, i així és com va néixer la figura de: El Tio.

En idioma Quítxua, no existeix la vocal “d”, per tant el dios, va quedar en tios, i finalment Tio. A cada mina hi ha un Tio, al qual rendeixen culte els miners, i li fan ofrenes cada setmana, perquè els porti sort, noves vetes de minerals, i els protegeixi dintre de la mina.

Per nosaltres la visita a la mina va ser un xic més especial, vàrem tenir la sort, de poder descobrir tot aquest submón, de la mà de Basilio Vargas. Ell i els seus dos germans varen quedar orfes quan eren petits, i això va obligar a ell i al seu germà petit, a treballar a la mina des de que eren nens, per pagar-se els estudis, i mantenir a la família.

En Basilio, quan tenia 14 anys va ser el protagonista del multigalardonat documental, La mina del diablo (2005). En ell explica, en primera persona com és la vida a la mina dia a dia, explica les seves pors i els seus propòsits, i ens ensenya com n´és de dura la vida del miner. En Basilio, que ara té 21 anys, és un noi encara senzill i encantador, i com el seu paper a la pel-lícula, tenir-lo al davant, no deixa indiferent. Poder compartir la mina amb en Basilio, i poder parlar amb ell cara a cara, ha sigut un dels moments més emotius del viatge.

Quan tingueu temps, perdeu una estoneta de no res, busqueu el documental i mireu-lo, no us en penedireu.

Encetem apartat fotos Bolívia, i actualitzem apartat 5 estrelles.

POTOSÍ

La ciutat de Potosí, declarada patrimoni de la humanitat per la Uneso, ostenta el títol de ciutat a més alçada del món (4.070m), la qual cosa notes ràpidament tant punt et poses a passejar pels seus empinats carrers. Mastegar fulles de coca barrejades amb “lejía” (que fa que surti el suc de les fulles amb més facilitat), és molt habitual, i és el millor sistema per apaivagar els efectes del mal d´alçada, o “Soroche” com en diuen ells. Així doncs ràpidament ens varem aplicar el “donde fueres, haz lo que vieres”…

Aquesta ciutat es va fundar al 1545, després del descobriment de jaciments de plata, a la imponent muntanya que li fa de teló de fons, el Cerro Rico, símbol de l´esplendor del passat i dels horrors passats i presents.

La plata trobada en aquesta muntanya va convertir Potosí en la ciutat més gran i rica d´Amèrica llatina, a costa de milions d´indígenes i esclaus portats d´Àfrica, que varen treballar i morir, en condicions infrahumanes en les seves mines, per extreure les vísceres de la muntanya, que alimentarien substancialment el desenvolupament de tot Europa.

Diuen que per la celebració de Corpus Cristi, al 1658, alguns carrers de la ciutat varen ser desempedrades i coberts totalment amb barres de plata. A Potosí la plata, va aixecar temples, palaus, monestirs i esglésies que encara ara decoren els carrers d´aquesta ciutat colonial.

Segons els cens de 1573, Potosí comptava amb 120.000 habitants. Tan sols 28 anys després, la ciutat tenia la mateixa població que Londres, i més habitants que Sevilla, Madrid, Roma o París. Cap a 1650, ja tenia 160.000 habitants, i era una de les ciutats més grans i més riques del món, deu vegades més habitada que Boston, en els dies en que Nova York, ni tant sols s´havía començat a anomenar així.

Alguns escriptors Bolivians, afirmaven que amb 3 segles, Espanya va rebre suficient metall de Potosí, com per construir un pont de plata des del cim de Cerro Rico, fins a la porta del palau reial, a l´altre costat de l´oceà. La imatge és pura fantasia, però el flux de la plata, va arribar a dimensions gegantines. Entre 1503 i 1660, varen arribar al port de Sevilla 16 milions de Kilos de plata. La plata transportada a Espanya, en poc més d´un segle i mig, excedia 3 vegades el total de les reserves Europees, i a aquestes xifres, no hi ha incloses, el contraban.

La plata extreta de Potosí, va estimular el desenvolupament econòmic Europeu, i fins hi tot es podria dir, que el va fer possible.

A dia d´avui, poca cosa queda de l´època “platejada” de Potosí. Actualment la seva població, majoritàriament indígena, malviuen dels pocs fruits que els dona conrear els camps, la qual cosa arrossega a la majoria dels seus habitants a treballar a les mines, que son explotades en l´actualitat, amb no gaires més mitjans que segles enrere, com si allà dins el temps s´hagués aturat.

El centre de Potosí, i els seus carrerons estrets i empedrats, contenen una gran mostra d´arquitectura colonial, esglésies, convents, mansions, i edificis civils, i cases de vius colors amb balconades de fusta.

Un d´aquests edificis, és la casa nacional de la moneda, construïda entre 1753 i 1773, per a utilitzar-la com a centre per fondre la plata, i per la posterior fabricació de monedes colonials. Una visita guiada molt interessant, t´explica tot el procés de la plata, des de que s´extreia de les mines, fins que es convertia en moneda, la maquinaria “d´última generació” utilitzada, i les atrocitats comeses en aquella època, per l´afany d´obtenir, el preciat metall.

Un altre exemple, d´arquitectura colonial, és el convent de St. Francisco, que brinda unes vistes fantàstiques des de la seva teulada.

Un dels grans moments que vàrem viure a Potosí, va ser coincidir amb un carnaval força especial. El miners, sumen mitja jornada extra, cada dia, durant una setmana sencera per a fer 3 dies de festa i poder celebrar el Carnaval miner. Tots els miners, les seves vídues, i família, es disfressen, i surten a omplir de color, balls i música els carrers de Potosí. Un dia el celebren al barri miner, i a l´endemà baixen al centre de la ciutat. Aquesta és la manera, com celebren, que han sobreviscut un any més a la mina.

La resta de la ciutat ho celebra al seu voltant, llençant-se globus d´aigua i espuma, ocasió que nosaltres no vàrem deixar perdre. El balanç, va ser, una bona remullada, i que ens varen pispar, una càmera de fotos petita que portàvem per emergències. Tenint en compte que és la tercera baixa en càmeres, des de que vàrem sortir de casa, es podria dir que estem fets uns cracks. L´altre dada destacable, és que és que la primera cosa que ens roben des de que varem sortir de casa…