VALLADOLID: MÉS CENOTES, MÉS RUÏNES MAIES I MENYS TURISME

Valladolid, és una bonica ciutat, que tot hi estar a només un parell d´hores de grans centres turístics com Tulum, Playa del Carmen o Cancun, ha aconseguit conservar la seva identitat Mexicana. Tot i tenir una atracció turística coneguda mundialment de la talla de Chichen Itzá (que la majoria de gent prefereix visitar des del seu Resort a la platja…), a mitja hora en bus, aquesta ciutat de carrers tranquils, ordenats i nets, amb boniques construccions colonials amb capricioses façanes pintades de colors pastel i molt segura fins hi tot de nit i anat sola (gens usual a Mèxic)… Resta protegida del turisme en massa, imagino que pel fet de no tenir platja.

Sentir el primer passa Güeyyyyyy, pendejo, aaaaaaaandale, que padre (i amb l´accent de les pelis, no es conya!!) em va provocar la mateixa felicitat, que el primer lisensiado que vaig sentir a Sud-amèrica!!!

Aquí vaig dedicar els dies, a la combinació perfecte de ruïnes Maies, bicicleta i banys refrescants als propers Cenotes (ho reconec…estic enganxada al cony de Cenotes).

A una mitja hora en bicicleta de Valladolid, es troben els no gaire visitats Cenotes de Samulá i Dzitnup, almenys en aquesta època, jo vaig estar totalment sola a Samulá i amb 5 persones a Dzitnup. Ambdós cenotes, són coves plenes de estalactites i estalagmites, totalment cobertes, i amb petites obertures al sostre directes a l´exterior, que donen pas a la llum del sol. El joc de llums i ombres, el silenci que només trenca alguna gota que cau sobre l´aigua transparent, juntament amb les arrels dels arbres que cauen dramàticament sobre l´aigua, crea un ambient de relaxació, que és un plaer pels sentits.

Pel que fa les ruïnes Maies, a 20 Km en taxi col-lectiu des de Valladolid, hi ha les també poc visitades ruïnes de Ek´Balam on  molt a prop hi ha un cenote que com no…també vaig visitar. La importància d´aquest complexe recau, en que compte amb valuoses mostres d´estuc Maia, que restauren a diari!!

I per últim, les altres ruïnes que hi ha a mitja hora en bus de Valladolid, són les de la zona arqueològica de Chichén Itzá, que va ser inscrita a la llista de Patrimonis de la humanitat per la Unesco al 1988. El 7 de Juliol de 2007, també va ser reconeguda com a una de les nou set meravelles de món modern, per una iniciativa privada, sense el suport de la Unesco.

Aquesta ciutat el nom de la qual significa “en la boca del pozo de los itzáes”, va ser entre el 600 i el 1250 d.c, el centre polític, econòmic, religiós i militar, no només de Yucatan, sinó de tot el Sud-est de Mesoamèrica. Es calcula que a la seva època de màxim esplendor, tenia uns 50.000 habitants i una extensió de 25 Km2.

Els múltiples i monumentals edificis de Chichén Itzá, estan presidits per la Piràmide de Kukulcán, anomenada “el castillo”, que és un dels edificis més notables de l´arquitectura Maia, i la imatge que ens ve a tots al cap quan ens parlen de ruïnes Maies.

La piràmide de formes perfectes és realment espectacular, i és d´aquells moments que et sembla que no puguis ser davant d´aquella mole (55,5m d´amplada x 24m d´alçada), que has vist tantíssimes vegades en els llibres i en els catàlegs i webs turístiques, però compte, que la imatge que ens ensenyen, és la de les dues cares que estan restaurades, perquè n´hi ha dues que no ho estan, i a veure…Una cosa és restaurar i l´altre és recontruir!!!... En fi, que Kukulcán porta més botox que la Duquesa d´Alba!!! Però ser allà no deixa de ser un gran moment, com sempre!!! Quan aconsegueixes oblidar-te de les aglomeracions (i repeteixo que estem en temporada baixa)…

Actualitzo secció fotos Mèxic

ANDALE, ANDALE, BENVINGUTS A MÉXICO LINDO!!!

Tant punt vaig travessar la frontera, el canvi va ser total, primerament ja m´entenien en  Espanyol, la gent em tornava a dir Senyo (com a Guatemala) la qual cosa m´encanta, a l´hora de passar els tràmits a la frontera tot el bus es va abocar en ajudar-me i dels dos policies que inspeccionaven els passaports, tots dos em varen rebre amb una broma!!…I és que els Mexicans a part de ser gent amistosa i amable, si una cosa tenen és que els hi encanta la carn blanqueta, però al final resulten del tot inofensius!!

La meva primera destinació seria Tulum, perquè reunia tots els elements que esperava veure en aquesta zona de Mèxic, te unes ruïnes Mayes, un munt de Cenotes, presumptament algunes de les millors platges a nivell mundial i m´havien dit que no era massa turística (cosa molt difícil d´evitar a la Riviera Maya).

Sí, sí la Riviera Maya, tota una viatgera com jo; Aquests-llocs-plens de resorts-tot-inclòs-amb-turime-en-massa-em-foten-sarna…Sense saber com, estava a la Riviera Maya!!! I es que senyors, a veure, Riviera Maya, és una invenció turística, la Província es diu Quintana Roo i Riviera Maya com a tal, no surt als mapes.

Passant per la carretera amb el bus, tot eren pancartes immenses anunciant hotelassos a peu de platja… però en fi, ja que era aquí, i tot i que Tulum va resultar ser dels llocs més turístics que he vist mai, no volia perdre´m algunes de les seves atraccions.

A més, jo al final també estava en el meu tot inclòs, un hostal a peu de carretera, amb wi-fi (amb prou power com per utilitzar Skype, com s´anuncia a la foto), mini-piscina (alberca), roncs, mosquits i calor (estava en habitació compartida…), esmorzar i bicicleta ideal per a recórrer la zona, tot plegat al mòdic preu de 130 pesos la nit (7.5€), tota una ganga.

Les ruïnes de Tulum, que rebien en l´antiguitat el nom Maya de Zamá (alba), es considera que va ser un important cendre de culte per l´anomenat déu descendent. No és que siguin de les millors ni més ben conservades que hi ha, però la seva espectacularitat recau en la seva ubicació, amb unes vistes impressionants cap al Mar del Carib. A la pràctica, et toca compartir la visita amb tantíssima gent, que resulta feridora, i això que estem en temporada baixa…

Pel que fa als Cenotes, al final em vaig decantar pel Gran Cenote, situat a una curta passejada amb bicicleta des de Tulum. Fins fa 4 dies, la paraula Cenote, no existia en el meu vocabulari, i tant punt en vaig sentir a parlar i m´en vaig informar, vaig tenir la sensació irrefrenable de voler-los visitar tots, fins que descobreixes que en aquesta zona n´hi ha per tot arreu, i que es calcula que n´hi ha entre 5000 i 6000 i molts d´ells en mig de la selva encara per descobrir.

Cenote és una paraula que només s´utilitza a Mèxic, i prove de la paraula Maya “dzonot” que significa abisme. Són rius subterranis d´aigua dolça i increïblement transparent, de la creació dels quals n´hi ha dues versions. La primera és que es varen formar degut a la col-lisió d´un meteorit, que va foradar aquestes terres calisses, toves i poroses. L´altre versió és que tota la zona del Yucatán Mexicà fa milions d´anys va emergir del fons marí, el qual havia erosionat aquesta terra.

Pel món Maya eren fonts de vida que proporcionava el líquid vital (l´aigua), a més de ser una entrada a les meravelles de l´altre món i el centre de comunió amb els déus.

Actualment són formacions, destapades, tapades parcialment o coves completament cobertes plenes d´estalactites i estalagmites, que només es poden gaudir en aquesta part del món, amb un ambient tant relaxant (compte que n´hi ha d´extremadament turístics, tipus port aventura) i amb una aigua tant espectacularment fresca i transparent, que jo no sé com deu ser entrar en comunió amb els déus…però segurament deu ser molt semblant a gaudir en solitari d´un Cenote.

I per últim que més es pot afegir de les platges de la “Riviera Maya”. Jo només diré que no em sembla estrany que aquí tot estigui destinat a explotar-les, i que sembla que tot el món hi vulgui venir-hi almenys una vegada a la vida. Són grans extensions de sorra fina i blanca, amb franges de grans palmeres i amb aigües turqueses, espectacularment transparents i de temperatura ideal. Si a més hi afegeixes que en algunes, com la d´akumal, et poses unes olleres i un tub i des de la mateixa sorra de la platja pots sortir a nedar, entre immenses tortugues, jardins de corall, i manta-rayes (perquè no tinc una càmera sub-aquàtica??!!!), les converteixen probablement, no sé si en les millors, però està clar que úniques en el món.

Enceto apartat fotos Mèxic

VISITA FUGAÇ A BELIZE

Sortint de Livingston un trajecte d´una hora de barca em portaria fins a Punta Gorda, en territori Belizenc. Aparentment sembla que siguis en el mateix país, carrers i construccions similars, i en quan a la gent una barreja d´afro-americans i gent de pell morena, de descendència Maya…Només una gran diferència, que et passa desapercebuda, fins que necessites ajuda i la demanes a algun vianant. És entre xocant i divertit, veure com les mateixes cares que ahir et parlaven en Espanyol, avui et parlen en Anglès!!!

Al primer moment costa parlar-los en el seu idioma oficial, seguidament canvies el xip i els comences a parlar en Anglès mentre aprens a entendre el seu, i al final descobreixes que molts d´ells també parlen Espanyol.

Una de les primeres converses que escolto és una noia parlant per telèfon: Mamita que hases??....ah!! Estas busy…yo perdí el bote de las five thirty!!!

A partir de Punta Gorda, en poc més de 8 hores vaig travessar quasi la totalitat d´aquest diminut país, i ja tornava a ser dintre una altre barca a Belize City (que em vaig saltar per no ser ni maca ni segura), que em portaria fins al famós Caye Caulker, que em decep des del primer moment…

La illa és tal i com m´imaginava,  un petit piló de sorra en mig del Mar de Carib (la pots travessar a peu en mitja hora) rodejat d´aigües color turquesa, carrers sense asfaltar ideals per caminar descalç tot el dia, construccions de fusta a mig caure dels locals, i construccions “moníssimes de la muerte” propietat d´un estranger, majoria de població rastafaris que et saluden amb un “Do you like some ganja?...” (vols marihuana), i ritme pausat…Fins aquí tot perfecte…tan sols un petit inconvenient: No te platja!!! No, no te platja, us podeu imaginar un paradís tropical sense platja? Doncs així és Caye Caulker, tot ell està rodejat d´embarcadors, els quals has d´utilitzar per accedir a les zones d´aigua que no estan plenes d´algues.

Tot això, afegit al fet que només hem vaig poder permetre un allotjament ple nens que el més gran acabava de complir la majoria d´edat, on tots eren molt guais i divertits, on només es parlava en Anglès i cada dia hi havia una party, va fer que tingués ganes de fugir des del primer dia.

Al mateix Caye Caulker, no hi ha massa a fer, que no sigui jeure, banyar-se a les aigües plenes d´algues que hi ha al voltant de la illa, anar a veure la posta de sol a l´split (on és ara el final de la illa, després de que un huracà la dividís en dos) i sortir de festa (quina mandra…)

La resta d´atraccions són al voltant de la illa, la més coneguda i que si heu vist algun catàleg de turisme de Belize la tindreu al cap, és el Blue Hole. Molta gent ve fins a Belize només per a bucejar-lo. És un forat en mig del mar, de 122m de fons per 305m d´amplada, on pots nedar entre formacions rocoses, rodejat de diverses especies de taurons, entre d´altres tipus de fauna marina. Pels que no practiquem submarinisme, no és problema hi ha activitats a la mida de tothom.

Al llarg de les costes de Belize, hi ha la segona barrera de coral més gran del món, seguida de la Gran Barrera d´Austràlia, i just davant de Caye Caulker, a una curta passejada amb barca, hi ha la Hol Chan marine Reserve, on només amb unes olleres i un tub, pots nedar entre immenses tortugues, manta-rayes, i taurons!! però no dels que mengen persones, i no d´un en un, n´hi ha manades, però són d´allò més mansois. Fins hi tot els pots agafar (jo no ho vaig fer) i tocar (això no ho vaig poder evitar, tenen tacte de paper de “lija”, les manta-rayes en canvi, són gelatinoses).

 

Al cap d´un moment de ser a dintre l´aigua penses, i jo perquè no tinc una càmera subaquàtica??!! Però no has de patir per res, l´aigua és tant poc profunda i tant transparent que els pots veure des de la barca!! És senzillament impressionant…

El dia d´snorkel va arreglar una mica l´estada a Caye Caulker, i malgrat que la illa no és res de l´altre món, i qualsevol platja d´Àsia li dona 1000 patades (tot va a gustos), haig de reconèixer que els coralls i la vida marina que hi ha allà sota, justifica una visita.

Per últim vull afegir, que comparat amb els països veïns, com Guatemala i Mèxic, Belize si que és una mica més car, però res que espanti tal hi com havia sentit a dir. Tenint en compte que Caye Caulker és una illa hiper-turística, alguns preus van ser: 7 hores de bus Punta Gorda-Belize City 11 US$, llit en dormitori compartit 10 US$, aigua de litre 1 US$, menjar (molt complert) per emportar del Xino 4 US$, cervesa 2,5 US$, cafè americà 1,5 US$, llogar equip d´snorkel per tot el dia 5 US$, ferry anar i tornar des de Belize City 12,5 US$...

DE RIO DULCE A LIVINGSTON

Rio Dulce, es podria definir bàsicament, com a un grapat de cases a mig caure i carrers desordenats, a les vores del riu amb el mateix nom (Rio Dulce), que ni tan sols és una població, sinó que pertany a Livingston, situat a la desembocadura del riu, al mar del Carib, uns kilòmetres riu avall.

Aquest munt de ferralla, no te massa a oferir, i menys amb mal temps, com va ser el meu cas, que no sigui el Castillo St. Felipe, una antiga fortalesa, construïda pels espanyols per a impedir que entressin els pirates al llac Izabal uns kilòmetres més amunt.

Al seu voltant però, hi ha alguns llocs com la Finca Paraíso, una cascada natural d´aigua calenta, o estades en plena natura en lodges a la vora del riu, amb diverses activitats, com kayak, caminades, o simplement gaudir de la tranquil-litat del riu relaxadament. Totes aquestes sortides van quedar descartades, després d´esperar dos dies, sense èxit, que els intervals entre aiguat i aiguat, em deixessin moure de l´Hostal.

Tot i que no és un bon lloc per estar-s´hi, Rio Dulce és una parada quasi obligada quan vas direcció Livingston, ja que és molt més agradable arribar-hi navegant per aquest gran riu, rodejat de boscos salvatges, que per la polsegosa carretera que uneix ambdues poblacions. De tota manera, tot i que el recorregut amb barca és un intent de visita turística, i que et venen la llanxa dient que fan parades pel camí, no aconsegueixen que la passejada sigui massa interessant, fa més de taxi que una altre cosa. Malgrat tot, el trajecte pel riu és monòton, però bonic.

El millor del viatge en barca, però, no va ser el que vaig veure sinó el que contenia la barca. 4 viatgers i 4 viatges diferents, aquí ens vàrem trobar, en Clarke de Rio de Janeiro, que va marxar del Brasil fa un parell de mesos i no te data de tornada, el Chelo de Mendoza (Argentina) que ja només li quedava una setmana de viatge, la Camila de Bariloche (Argentina) que ja està acabant un viatge de 3 mesos per centreamèrica, i jo. Els nostres camins es varen creuar a Livingston, i ja no es varen desfer fins que en vàrem sortir també junts, però cadascú en una direcció diferent.

Livingston, és una petita comunitat Garífuna totalment diferent de la resta de Guatemala, no només perquè s´hi respira ambient totalment Caribeny, i la seva població és majoritàriament negre, sinó perquè pel seu emplaçament queda pràcticament aïllament de la resta del país.

El poble Garífuna, és descendent d´Africans que van ser portats al nou món com a esclaus. Aquesta població negre, expulsada o deportada pels Anglesos de la Illa Caribenya de de St. Vicente al 1795, es van instal-lar primerament, a la Illa de Roatán a Hondures, des d´on es van expandir pacíficament, en petits grups, al llarg de les Costes Caribenyes Centre-Americànes, des de Nicaragua fins a Belice, on va desenvolupar al llarg dels anys una cultura i idioma diferents, barrejant elements Africans, indígenes i Europeus.

Juntament amb Brasil, Argentina i Xile (així anomenàvem al Chelo, perquè segons la Camila per allà a Mendoza són més Xilens que Argentins), ens vàrem dedicar a fer sortides pels voltants de Livingston, com a les properes platges com la de Quehueche, que tot i ser Carib, ni són boniques ni estan netes…

a Los 7 altares, un conjunt de cascades d´aigua dolça, i la platja de Punta Palma, a la qual s´hi accedeix amb barca i que tot i no ser com ens ensenyen el Carib en els catàlegs de les agències de viatges, és neta, plena de palmeres i solitària, amb només uns quants locals que viuen plàcidament, vigilant les cases que hi te la gent rica de la Capital per passar-hi unes setmanes a l´any i que estan molt disposats a fer-la petar quan arriba un foraster… I cocos molts cocos!!!

En aquest poble on hi anava quasi de passada, m´hi vaig quedar 3 dies, no tant perquè el lloc tingui res molt especial, sinó perquè la companyia era immillorable.

A partir d´aquí, s´acabava la meva etapa Guatemalteca, deixava enrere aquest país de gent amable i carinyosa, direcció Yucatán (Mèxic). Guatemala i Yucatán, per la Costa Caribenya, estan separats per Belize, que tot i no entrar dintre els meus plans, vaig pensar que fer una paradeta en un Cayo paradisíac, tampoc estava del tot malament. Esperava la meva propera destinació, la qual tanta gent m´havia recomenat, amb molta expectació…Ens veiem a Caye Caulker (ki colquer, per qui com jo, no sàpiga com cony pronunciar-ho!!!)

Actualitzo i tanco secció fotos Guatemala.

COM NO VEURE LA POSTA I LA SORTIDA DE SOL A TIKAL

La meva arribada a la petita Illa de Flores situada dintre el Llac Petén Itzá, va ser d´allò més agraïda (tot i la calor sufocant); M´esperava una illa tranquil-la, ordenada, d´alló més turística, i amb bonics carrers per passejar i espectaculars vistes del llac, sobretot durant la posta del sol, quan baixava la temperatura i es podia sortir al carrer sense que quedessis rostit.

Flores on no hi ha massa coses a fer, que no sigui passejar i banyar-se al llac, és un punt estratègic per visitar les ruïnes de Tikal, una de les més importants del món Maya. Així doncs des d´aquesta petita illa, surten cada dia carretades de turistes al tour de les 4.30 de matí, per a visitar Tikal. Donat que els tours organitzats miro d´evitar-los sempre que puc, que hi ha transport públic per arribar fins a les ruïnes, que et pots quedar a dormir dintre del parc (en luxosos hotels, o com jo, acampant) i que havia sentit que era possible veure la posta i la sortida del sol, no vaig dubtar en anar a passar una nit al parc.

Jo ja m´havia informat i estava tot sota control, o sigui que em vaig aixecar tranquil-lament i cap a l´estació de busos hi falta gent. Allà cap problema, no hi ha busos sovint però n´hi han, per tant vaig esperar una horeta (que em va servir per anar a comprar alguna cosa per menjar, ja que dintre el parc el menjar és molt car), i a la una del migdia ja era a la porta d´entrada de Tikal. Aquí ja vaig tenir el primer entrebanc, si compres l´entrada abans de les 15:00 has d´abandonar el parc el mateix dia a les 18:00 de la tarda, per tant em vaig haver d´esperar una hora i mitja a la porta, perquè jo m´hi volia quedar a dormir. Quan per fi em van poder vendre l´entrada, resulta que les ruïnes, i tots els serveis estan “nada menus” que a 17Km de la guixeta!!!, i a sobre el tio que venia les entrades, en aquell moment em diu que ja no sap si passarà cap bus…Aquí ja vaig començar a arrufar el nas, però com que al  cap de dos minuts van passar una parella de Francesos, que anaven amb cotxe de lloguer, i m´hi van acostar, vaig pensar que havia sigut un petit contratemps sense importància…

Un cop allà, em vaig instal-lar ràpidament a la meva super tenda, amb matalàs inflable i llençols nets i planxats (per 7€ la nit), i com que entre pitus i flautes ja eren les 16:30 m´en vaig anar cap a les ruïnes que queden a uns 20min a peu, perquè em dones temps de veure la posta de sol. Primer error…Quan arribo a l´entrada definitiva, em diuen que l´entrada es vàlida per l´endemà a partir de les 6:00 del matí, però no pel dia d´avui, o sigui que si la compres abans de les 15:00 només val fins les 18:00 i després de les 15:00 val per l´endemà, però ningú contempla que vulguis anar a veure la posta i la sortida de sol. Segon error…Si que ho contemplen, però pagant dues entrades, un dia per veure la posta de sol i l´altre per veure la sortida i sempre pagant 25 US$ per cada sortida a un guia, perquè sense guia no s´hi pot anar... Després d´un petit estira i arronsa, el guarda em diu que bé, si envers de 150 quetzals que val l´entrada, n´hi dono 100 a ell, em deixa passar i obviarà el fet de que no porti guia…Aquí ja si que vaig treure la Juani que porto a dintre, que si sou uns lladres, que si a l´entrada ningú t´informa de tot aquest sistema, que si quiero la hoja de reclamaciones i ell dient-me que les normes són les normes, que el tiene una circular donde lo explica todo, que si quiero me la enseña…Perfecte vaig dir: La quiero ver!!!! Això va calmar al guarda i em va dir que bé, que faria una excepció amb mi i que em deixaria passar.

Bé, la cosa semblava que es començava a arreglar, només havia de caminar una mitja horeta i arribaria al temple número IV (que està una mica més apartat), que aparentment és des d´on es veu millor la posta de sol…Tercer error, al temple hi havia un altre guarda, perquè resulta que la cara del temple des d´on es veu la posta, està ballada i ell la vigila perquè ningú passi…Quart error, si li llargues 100 Quetzals et deixa passar!!!…Aquí ja si que em van caure el collons a terra, ni tant sols em vaig matar a discutir, vaig girar cua i com que almenys ja era a dins, doncs vaig anar a buscar un altre temple des d´on veure la posta dels ous, que ni tan sols em venia de gust.

A l´endemà doncs no vaig intentar entrar a les 4:00 del matí perquè el tio ja m´havia dit que no em deixaria entrar, o sigui que ho vaig provar a les 5:30 i va tornar a fer els ulls grossos.

No m´extendré en explicar com son les ruïnes, que per alguna cosa existeix la wikipèdia!! Però només us diré que un cop vaig ser a la Gran Plaça amb els temples I i II només per a mi soleta, va ser un gran moment. Malgrat les emprenyades que em va costar, gaudir de Tikal al vespre quan ja tothom és fora, i de bon matí quan els tours encara no han arribat, va ser excepcional, una experiència que tornaria a repetir, no només pels temples, que són una meravella sinó per la seva ubicació en plena selva. A més durant les hores de tranquil-litat els animalons es fan els amos de les ruïnes, i tu només has de seure i gaudir de l´espectacle…Que si tucans, que si “venados”, papagais, esquirols, galls d´indi, que si una guineu travessant la Gran plaça!!!

I tota la desfilada, amb la música de fons dels crits de les manades de micos cridaners (monos aulladores) que son ensordidors, (oju que sola allà mig, acollona…) Tot plegat una gran experiència, amb tan sols un petit inconvenient: T´has de tirar les fotos tu soleta.