dies de viatge

398 dies de viatge

dimecres, 31 d’agost de 2011

DIA NEGRE….

Abans de marxar a Mamutik, a Kota Kinabalu, vàrem aprofitar per anar al consulat d´Indonèsia, per a tramitar el visat, ja que a la frontera terrestre Malaio-Indonèsa, del nord de Borneo, per on volem passar nosaltres, no el tramiten. Així doncs vàrem anar a les illes, deixant el passaport al consulat, mentre ens el tramitàvem, i no havíem d´estar a Kota Kinabalu, que és com una mena de Lloret a la Borneana…Com no, en vàrem informar al funcionari de torn i ell ens va contestar, que cap problema, quan arribéssim ja els aniríem a recollir.
Aquí vàrem viure, un clar exemple, d´on poden arribar la ridiculesa, de les “normes”, no sabem, si polítiques o religioses d´un país.
Resulta que al consulat d´Indonèsia no s´hi pot entrar amb pantalons curts, i en Joan es va haver de quedar fora (portava uns texans a l´alçada dels genolls), mentre jo tramitava els visats, amb el típic vestidet de platja, curt i d´esquena destapada, molt normal a Malgrat, però que aquí pot semblar que vagis en semi-pilotes. Si arriba a ser faldilla-pantaló, aquí haguessin començat els problemes, en fi….
El més bonic va ser entrar sola i occidental, en una sala amb 200 persones, i totes les dones amb bel. Qui em coneix, sap que una de les meves grans paranoies, és pensar que la gent em mira, per primera vegada a la meva vida, era veritat, tothom em mirava a mi.
La sorpreseta final, que us comentàvem en el post anterior, va ser, que en tornar al cap de 4 dies al consulat, ens el vàrem trobar tancat, i no per un dia… durant una setmana!!! Final de Ramadhan, una setmana de vacances!!! Passat els primers moments de nervis, vàrem decidir continuar el viatge, i d´aquí una setmana un de nosaltres haurà de recular per recollir els visats.
Aquell mateix dia, vàrem agafar un bus, per a dirigir-nos a Sandakan, i des d´allà a Sepilok, a visitar el centre de recuperació d´orangutans. Quan feia 1 hora que el bus havia arrancat, notem una frenada brusca, i a continuació el nostre bus, s´emportava 4 cotxes per davant….Compte com a dia negre o no?
Si es que, estar tot el dia sense menjar, no pot se bo de cap de les maneres, avui mateix s´acaba el Ramadhan, i nosaltres ho celebrem més, que tot el món islàmic sencer, us ho ben assegurem.

dimarts, 30 d’agost de 2011

MAMUTIK ISLAND

A 20 minuts amb barca de Kota Kinabalu (Borneo), hi ha el Parc Nacional Abdul Rahman, que el formen 5 illes: Manukan, Gaya, Sapi, Mamutik i Sulug. Nosaltres vàrem escollir la minúscula illa de Mamutik, de 300m de llargada, que posseeix un bonic jardí de corall, i que ofereix el millor Snorkeling del grup. No hi ha resorts, així doncs la única manera de passar-hi la nit és acampant. Nosaltres vàrem portar una tenda de campanya, i una mica de menjar, de la resta s´en va ocupar la illa.
A part de oferir-nos, coralls de tots els color, blaus, vermells, taronges, festuc, verds, liles, peixos que no dones abast a reconèixer, peixos pallasso d´un pam de llargada,  una tortuga, i una llangardaixos d´un metre de llargada, que campaven per la illa tranquil-lament, ella ens va portar la Sara i en Tom, una parella d´Anglesos, que eren els nostres veïns de tenda, i amb els quals compartíem llargues xerrades quan es feia fosc, i ens quedàvem sols a la illa. A més, portaven unes pales!!!… Quan ho vàrem descobrir els ulls ens van fer “xirivites” (quantes vegades en aquest últim mes, quan érem a les illes, pensàvem...si tinguéssim unes pales…vàrem fer unes partides memorables!!!). Ells han estat viatjant 3 mesos pel Sud-est Asiàtic, i ja només els quedava una setmana, l´últim dia, ens van regalar les pales, pot semblar insignificant, però va ser un moment quasi emotiu.


La illa ens va portar també, en Ryan, un cuiner Filipí, que treballa per una empresa que cada dia ens feia arribar entre 100 i 200 Xinesos, que durant el dia envaïa “la nostra illa”. En Ryan cada dia ens portava, unes ales i cuixes de pollastre a la brasa, que escatimava de la minuta del Xinesos. I la illa ens va portar al seu cap, en Tito, que es treia un sobresou, venent-nos les llaunes de cervesa que no es bevien els Xinesos, per 5 Ringuits (normalment en valen 10, una autèntica ganga).


El pitjor record que ens emportem de les illes és l´espectacle que ofereixen cada dia la gent que les visita (ja ho hem dit, la majoría, Xinesos). Els que som de costa, ja sabem, que la classe turista, sense generalitzar, és destructiva per naturalesa pròpia. Es diu que el gegant Asiàtic, si visques al ritme de consum, que el món occidental, podria acabar amb els recursos de la terra en pocs anys. Bé, doncs ara ja comencen a viatjar, fóra del seu país, i tenen tant poca consciencia ecològica, que en pocs anys, es poden carregar les belleses naturals, per on passen. Era habitual veure´ls de peu, damunt dels coralls, per posar-se bé les olleres, perseguir als peixos, donar-los menjar per intentar agafar-los, i la palma se l´emporta una família que va agafar una estrella de mar, blava, preciosa, i s´hi va fer tota una sessió fotogràfica (ara me la poso al cap, ara a l´espatlla, ara l´aguantem entre dos…), els Joan els hi va fotre una bronca, en Català, que pare, fill i esperit Sant, van quedar acollinits, i van llençar l´estrella ràpidament a l´aigua. Tot això, sense mencionar, com deixaven la illa cada dia, plena de papers, burilles de cigarret, bosses de plàstic, etc…
La illa també ens va deixar un altre mal record, portem el cossos farcits, de picades de mosquits, les vàrem intentar contar, i quan anàvem per 100, vàrem deixar de contar.
La sorpreseta final, però, encara estava per venir…us ho expliquem en el següent post.

dimecres, 24 d’agost de 2011

MALÀISIA PENINSULAR

Malàisia, es divideix en dues parts ben diferenciades, la Malàisa Peninsular, i la illa de Borneo que comparteix, amb Indonèsia, i Brunei. El 85% de la població viu a la Península, i el 15% restants, a Borneo. Aproximadament els Malais, inclosos els indígenes, formen un 60% de la població, els Xinesos un 25%, els Indis un 7,5% i la resta el formen un grup de vàries ètnies.
Així doncs a Malàisia, hi ha una barreja multicultural com no l´hem vist enlloc,  Malàis, Xinesos i Indis, viuen en aparent harmonia, compartint costums i “juntos pero no revueltos”, el que no comparteixen és vestit, ni religió, i moltes vegades viuen en zones ben diferenciades. Les tensions existeixen, i no ens estranya; entre Xinesos i Malais, hi ha un abisme, i mentre aquests últims, tenen un caràcter més aviat anodí (ja vàrem comentar que no és estrany, trobar-los adormits, mentre no tenen feina), el Xinesos en canvi en qüestió de negocis, no hi ha qui els pari, així doncs posseïxen gran part de la riquesa del país.
Trobes restaurants Xinesos, Indis i Malais, per tot arreu, on els Xinesos mengen indi, els Malais cuinen Xinès, els Xinesos Malai, els Malais indi, els Indis mengen Malai, els Xinesos s´ho mengen tot, i nosaltres el que podem. Pots esmorzar Indi, dinar Xinès, i sopar Malai, sense necessitat d´haver de buscar cap d´aquests tipus de restaurant, simplement els trobes per tot arreu.
Nosaltres hem dedicat els últims dies a explorar la Malàisia peninsular.

CAMERON HIGHLANDS, és la estació de muntanya més extensa de Malàisia, amb fàcils senders per a caminar per la selva, cascades, granges d´agroturisme, i petites i tranquil.les poblacions, fàcils de recórrer fent dit (pràctica que vàrem estrenar a Tailàndia, i que enganxa com una droga). El principal motiu per acostar-se fins aquí, són les plantacions de tè, que ocupen grans extensions de muntanyes senceres. No és una de les coses més espectaculars, que ofereix aquest país, però a nosaltres ens va servir, per a descansar, i sobretot de la calor. Aquesta zona, tot i estar en el tròpic, te unes temperatures més aviat baixes, on vàrem agrair poder dormir tapadets amb una manteta, després de quasi 4 mesos passant calor.

TAMAN NEGARA, Amb una superficie de 4.343 Km2, Taman Negara és el parc nacional més gran de Malàisia Peninsular. Té 130 milions d´anys, i podria ser la selva més antiga del planeta, ja que no va patir els efectes de cap glaciació, i ha el.ludit qualsevol activitat volcànica, i altres fenòmens geològics. El parc alberga algunes espècies en perill d´extinció, com els elefants asiàtics, tigres, lleopards, i rinoceronts, però és sabut que són molt difícils de veure. Nosaltres, amb prou feines vàrem veure un mono, i només perquè estava penjat en un arbre, a l´aguait del que feien a la cuina del Resort que hi ha a l´entrada del parc. El dia que marxàvem varen arribar uns nois, que havien estat 5 dies caminant per la jungla, i no havien vist ni un animal. Des del poble de Kuala Tahan, vàrem dedicar els dies a passejar per selva, on l´únic animal que vàrem veure, i de ben aprop, varen ser les sangoneres. Nosaltres que ens pensàvem que ja estàvem acostumats a tot, hem de reconèixer, que en alguns moments ens va superar, portar les botes farcides d´aquests simpàtics animalons. Per sort no ens en va mossegar cap, però només perquè quasi bé no estàvem pendents d´estar rodejats, d´abres inmesos i selva en estat pur, sinó d´anar-nos-les treien de sobre.

KUALA LUMPUR, Kuala Lumpur va ser fundada al 1857 per 87 prospectors Xinesos, arribats per explotar els jaciments d´estany, així doncs és tracta d´una ciutat pràcticament nova, sense gaire interès, si no és per les compres o els seus animats mercats. Les emblemàtiques torres Petronas, inaugurades al 1998 són el símbol de la ciutat, i admirar les vistes de la ciutat des de l´Sky Bridge la seva principal atracció turística, un cop vist això et queda el Lake Gardens, i la Masjid Negara. Nosaltres vàrem dedicar la major part del temps a recórrer els carrers de Little India, de Chinatown, (on ens allotjàvem, i que va ser com tornar a la nostra apreciada Xina), i a fer gestions tipus: Canviar la pila del rellotge, anar al Sabater a reparar unes sandàlies, fer cosir els sacs de seda estripats a un senyor que està plantat al carrer amb la seva màquina de cosir, fer una “laundry”, comprar per fi la càmara subaquàtica (ja veureu quines fotos!!!) i en Joan anar a la pelu, que ja s´està acostumant a que el peli un Ladyboy (a Bangkok també), i ja li està començant a agradar el seu estil.
Ara us escrivim des de Kota Kinabalú a Borneo, us hi heu fixat mai, que molts documentals d´aquests que fan a les tardes a la tele, comencen amb la frase “a les profunditats de les selves de Borneo…”, us ho expliquem en el següent post. A reveure.

dilluns, 22 d’agost de 2011

TAURONS, TORTUGUES, CORALLS I AIGÜES TRANSPARENTS!!

Després de passar la frontera Malaia, vam manar de dret a les illes Perhentian. El canvi cultural més visible tan punt entres en aquest país, és que Malàisia, tot i la barreja multiètnica, amb habitants Malais, Xinesos i Indis, és per sobre de tot de cultura islàmica. Tot hi haver-hi llibertat de religió,  l´islam és la religió oficial de Malàisia, així doncs deixem enrere les Pagodes, per veure mesquites per tot arreu, dones amb Tudong (el bel), i alcohol escàs i car.
Prop de la frontera, la influencia Tailandesa és inevitable, tot i així la primera impressió, és que aquí la gent és molt més seca, no sabem si només succeïx en zones turístiques, però a vegades la manera com ens ignoren, ens resulta molt còmica (val més agafar-s´ho bé).
Hem arribat a Malàisia, en època de Ramadhan, així doncs, si normalment solen ser d´una tranquil-litat que fereix a un occidental, aquests dies, sobretot aquí a les illes, en plena temporada alta, restaurants, bars, botigues i hotels, funcionen a mig gas, fins al punt de no aixecar-se ni per portar-te la carta en un restaurant, o passar-se el dia dormint per tots els racons. Quan arriba el vespre, mengen i sembla que s´activen una mica més, però igualment, costa arrancar-los un somriure.
Després d´estar durant 20 dies de illa en illa al Sud de Tailàndia, la veritat, és que vàrem arribar sense gaire entusiasme a les Perhentian. Podia tenir un paradís tropical les platges de sorra més blanca, l´aigua més transparent, i els coralls de colors més intensos??!! Doncs sí!! l´aigua del mar d´aquest parc marí, en aquesta època de l´any, sembla sortida d´una ampolla d´aigua mineral, i sense exagerar. Els coralls, i peixos de colors es poden veure des de la barca.
Pulau Perhentian, està format per dues illes, Pulau Kecil (on vàrem estar nosaltres) i Pulau Besar, no hi ha caixers automàtics, ni bancs, ni telèfons públics, ni carrers, ni enllumenat públic, on acaba la sorra de la platja, comença la jungla.
Aquí, una vegada més vàrem decidir-nos a fer snorkel i va ser, on per fi, vàrem poder veure tot allò que ens havien promès a les Illes Tailandeses. Vàrem poder nedar entre coralls, amb una tortuga immensa, peixos pallasso (en Nemo) per tot arreu, 1000 peixos de colors i amb taurons!!! Bé, eren dos i petits….Quan et porten al Shark point i aconsegueixes llençar-te a l´aigua, desitges amb totes les teves forces, no trobar-te´n cap… Al cap d´uns instants (si tens sort), veus que se t´apropen silenciosament, t´observen….i s´en van nedant més cagats de por que tu!!, a partir d´aquí ja només vols que n´apareguin més, però has d´aprofitar el moment, veure´ls dos vegades en un mateix dia, seria tenir massa sort.



dimecres, 17 d’agost de 2011

TAILÀNDIA, DIRECCIÓ MALÀISIA

Per arribar a Malàisia, només vam haver d´agafar 2 ferrys per sortir de Ko Lanta, un bus fins a Trang, un altre bus fins a Hat Yai, i un altre bus fins a Sungai Golok, poble fronterer amb Malàisia.
Tot això havent sortit a les 6:00 del matí de Ko Lanta i arribant a la frontera cap a les 8:00 del vespre…teníem, el cos destrossat, el cervell paralitzat, i morts de gana…però era d´aquells moments, que com que al matí ens havíem programat per arribar a Malàisia, ja no podíem pensar en res més, i nosaltres… cap a la frontera i falta gent.
A la banda Tailandesa, vàrem trobar, a totes les forces de l´autoritat, sentats en una taula llarga, plena de safates de menjar, fent gresca i xerinola (era 12 d´Agost, celebraven l´aniversari de la reina, i el dia de la mare), i es va aixecar un senyor molt trempat, que amb bones paraules, en Anglès mitjà, ens va venir a dir:
A veure, per la mort de déu, “piltrafilles” on voleu anar a aquestes hores de la nit?, que no veieu ja és fosc, i heu de travessar a peu la frontera, cap a un país que no coneixeu de res. Que no veieu, que a aquestes hores no hi ha busos, i el taxi us fotrà una clavada que us deixarà el pressupost tremolant per tot el mes??!! Va, aneu en aquella direcció, busqueu un hotel per dormir, i demà ho veureu tot amb més claredat.
I així ho varem fer, no li podíem discutir, quan havíem fet unes passes, ens va cridar, i va venir cap a nosaltres amb una ampolla d´aigua per cadascú, us podeu imaginar la fila que fèiem no?
Així  doncs aquest és l´últim record que ens emportem de Tailàndia, país que resulta facilíssim de conèixer en un viatge independent, i de la seva gent de caràcter dolç i tranquil.
Amb una bona dormida, una dutxa, i l´estomac ple, (l´home tenia raó), a l´endemà tot es veia molt més clar. A les 6:00 del matí vàrem ser dels primers de creuar la frontera, i després d´esperar un bus que no arrivaba mai, finalment a les 9:00 ja érem a Kota Bharu (Malàisia), per agafar un altre bus que ens portés a Kuala Besut, i finalment….semblava que aquell moment no arribariiiiiiiiiiia mai!!! el ferry que ens portaría a les illes Perhentians.


Estrenem apartat, vídeos!!!

dimarts, 16 d’agost de 2011

COSTA D ´ANDAMÁN

Després de marxar de Koh Tao, vàrem fer el salt cap a les platges de Sud-Oest de Tailàndia. Contra tota predicció, hem trobat un temps perfecte (ara és època de pluges), amb dies assolellats, i aigües tranquil-les (a estones). Venir durant l´estació de pluges en aquesta zona, és trobar, grans descomptes en els allotjaments, ambient tranquil, platges desertes, i el millor de tot; Si normalment en aquest país la gent és tirant a calmada, per aquestes contrades, i en aquesta època, tots plegats feien cara d´estar pensant “m´està estresssssssssssaaaaaando…” 
Nosaltres per no trencar l´harmonía, hem dedicat els dies, a la combinació prefecte, de: Sol, platja, snorkel i cervesa…
Ko Lanta, és la més gran de les 52 illes que formen el Parc Nacional marí de Ko Lanta. En el poble de Ban Sala Dan i repartits per totes les illes, s´hi poden veure moltíssims, bars, restaurants, ciber-cafès i Seven Eleven, la qual cosa indica que en alguna època de l´any, deu estar plena de gent, però ara mateix, molts locals estan tancats, i la gent de l´illa, passen les hores fent petites reparacions, suposem que preparant-se per l´arribada de gent, o bàsicament….descansant, jugant a cartes, o fent petar la xerrada. 
Al Sud de Ko Lanta, hi ha una assentament permanent, de gitanos del mar. Els moken mantenen la seva cultura ancestral basada en el mar, el seu idioma no s´assembla a cap altre, i es creu que varen emigrar al Mar d´Andaman, des de Xina fa 4000 anys. Alguns encara són nòmades, i deambulen pel mar la major part de la seva vida. Durant l´estació de pluges, ocupen cabanes permanents a terra ferma. Pesquen per a menjar, i del peix que els sobre l´assequen per a comerciar en mercats locals, i poder cobrir altres necessitats. Nosaltres els vàrem trobar, ajassats a les entrades de les seves cases, des d´on amb prous feines aixecaven el cap per veure qui havia arribat.
Les platges de la illa, ara mateix no és troben en el seu millor moment, tal hi com ens varen explicar, ara el vent bufa del mar cap a la illa, així doncs les platges estan escandalosament brutes, però no hi veuràs ningú que les netegi, simplement esperen que durant l´estació seca, el vent bufi de la illa cap al mar, i se la torni emportar, a on? Doncs ves a saber a quina costa, de quin país del Mar d´Andamán….
Encara que les platges de Ko Lanta no convidessin al bany, a poca estona amb barca, a la zona est, hi ha emplaçaments per l´Snorkel, i alguna platja de sorra blanca, que són: A-co-llo-nants!!! I la Morakon cave, una petita platja que s´ha format dintre d´un pinacle de pedra calissa en mig del mar, pel qual només s´hi pot accedir nedant per sota la pedra.
Des d´aquí, es pot visitar l´arxi-coneguda-hiper-turística illa de Ko Phi Phi. Nosaltres no teníem intenció d´anar-hi, però el fet d´estar a només una hora de ferry, va ser massa temptador i de cop, ens van entrar ganes de veure, allò que alguns qualifiquen de tant horrorós.
I sí, efectivament, és refutudament turística, i un cop allà, et venen ganes de cridar a tothom: “per una vegada que venim, ja podríeu haver tingut el detall de deixar-nos sols!!!!!”, però les platges, decorades amb altíssims penya-segats i l´entorn, són senzillament espectaculars. Aquí, vàrem aprendre a diferenciar, el blau turquesa del verd maragda, i el verd jade.
El nostre miserable pressupost no ens va deixar altre opció que haver de dormir (o no) a Tonsai Village, on les nits es passen a base de buckets plens de gel i alcohol de garrafa, i Xumba Xumba a tot drap, al més pur estil de la ruta del “baKalao”, però de no ser així, hi ha hotels en platges solitàries, on només s´hi pot accedir amb barca, que estan en entorns que tallen l´alè. Durant el dia es pot anar caminant a la platja de Long Beach, que és tal hi com la somiaries, i també hi ha excursions amb barca per anar a visitar, entre d´altres la platja de Maya Beach, que passarà a la historia, per ser on en Leonardo DiCaprio, s´hi va fumar una canuto a la pel-lícula “The Beach”. A nosaltres fer l´excursioneta ja ens va semblar tal guirada, que si la feiem, ens donava la sensació que ens havien de treure el títol de viatger!!!
Tot s´ha de dir, que durant la nit, no vàrem tenir més remei que unir-nos a la festa!!!, que després de 3 mesos i mig fora de casa, tampoc va anar del tot malament….

Ampliem secció fotos Tailàndia.

dilluns, 15 d’agost de 2011

MERAVELLES DEL VIATJAR

-Quan creguis que has fer un àpat, busca un restaurant amb una mica d´antelació. Quan estiguis mort de gana no en trobaràs cap… o estarà terriblement brut, o el menjar tindrà pinta de immenjable.
-Porta aigua sempre  a sobre, quan estiguis mort de sed, no trobaràs cap botiga i tots els venedors ambulants, desapareixeran.
-Si trobes un caixer automàtic, aprofita per treure diners, quan el necessitis no el trobaràs.
-Quan trobes un hotel net i cuidat, o que s´hi menja bé (dintre de la categoria dels econòmics), moltes vegades està regentat per una dona.
-Si en algun trajecte, sigui avió, bus, tren, vaixell, hi viatja un nen, carrega´t de paciència, estarà donant pel sac tot el camí.
-És imprescindible sortir pixat i cagat de casa, i amb més raó quan parlem països amb menys nivell de desenvolupament. Si durant el dia has d´anar al lavabo: Si estàs en una ciutat busca un Mc Donalds, un Starbucks, o un centre comercial, si estàs en un poble petit torna a l´hotel, i si estas a la muntanya o a la selva dormint en cases de la gent local, no dubtis ni un instant, busca una mata!!!…
-La tele destrossa matrimonis… i internet viatgers. Els Guesthouses i bars, centres de viatgers, per a compartir experiències, consells, informació i farres, ara moltes vegades, semblen biblioteques on la gent està immersa en l´apassionant món del facebook i d´altres xarxes socials, (els de la vella escola, com en Joan, es posen dels nervis). Per sort, no sempre és així.
-Si no vols que plogui, porta sempre un paraigües o capelina a sobre. Això sí, el dia que no el portis caurà el diluvi universal.
-Si hi ha una catàstrofe natural o una revolta política en el país on ets, no et preocupis, t´ho faran saber sempre des de casa. La gent del teu voltant, viatgers i locals no t´en diran res, i els dies passaran amb absoluta normalitat.
-Si has fet un camí inacabable, i has pagat una pasta, per anar a veure fauna salvatge en un Parc Nacional, sigui marí o terrestre, probablement no veuràs ni un animal. Bé, només en les pantalles de les càmeres fotogràfiques dels altres.
-Increïblement, en tots el destins de platja mundials, hi ha com a mínim un bar amb la bandera de Jamaica, i música de Bob Marley a tot drap. Els noms més comuns poden ser: Monckey Bar, Little Marley, Rasta Bar o Freedom Bar.

dilluns, 8 d’agost de 2011

AQUELL DIA EN EL PARADÍS…

Aquesta última setmana l´hem passada a la illa de Koh Tao (Sud-est de Tailàndia). Aquesta illa d´uns 5.000 habitants, i 21 Km2, és la menys desenvolupada turísticament, de les illes que hi ha a la zona, com Koh Samui i Koh Pha-ngan.
Tot i que pots trobar alguns racons molt tranquils, amb platges d´aigües color turquesa i boscos que arriben fins a la mateixa sorra de la platja, com Freedom Beach, Tanote Bay, Shark Bay, Mango Bay, Ao Leuk o Hin Wong Bay, també hi ha zones plenes de bars, restaurants, ciber-cafès, i agències de viatges, com Sairee Beach, Mae Haad Bay o Chalok Baan Kao Bay, les quals pots esquivar fàcilment, si el que busques és tranquil-litat. Aquí, com en moltes ocasions, el paradís va a cop de talonari, com més bonica i apartada és la cala on hi ha un resort, més car és, però la platja es de tots, per tant, la tònica general d´aquests dies ha sigut: caminar (sempre hi ha una ànima caritativa que et carrega a la moto, o al “portabultos” d´una ranxera) + cala + pícnic.
Si a algú li serveix de consol, qui afirma que les millors platges del planeta són aquí, és perquè probablement no ha estat a Menorca o a Formentera. El que no es pot comparar és el preu, ni el que no es veu a simple vista, sinó que està amagat al fons del mar.
Koh Tao, és considerat un dels millor llocs del món per a practicar submarinisme, i dels més barats i amb agencies de més qualitat per a obtenir un certificat, que et servirà per fer submarinisme a qualsevol lloc del món. Aquest paradís submarí, d´aigües càlides i transparents, repletes de peixos de colors i esculls de corall, té alguns enclavaments perfectes per a practicar aquest esport.
Si el pressupost o les ganes no permeten fer un curs de submarinisme, una alternativa molt recomanable és l´snorkeling (del nedar amb olleres i tub, de tota la vida, ara s´en diu així).
En molts llocs, des del mateix peu de platja, es poden veure coralls i quantitat inimaginable de peixos de colors (aquí t´en penedeixes d´haver fet el ronyes i no haver-te comprat una càmera subaquàtica per 250€ a Bangkok), i fins hi tot taurons i tortugues (que nosaltres no em vist). També pots apuntar-te a una excursió, que et porta a diferents cales i a la illa de Koh Naang Yuan, amb un vaixell amb 50 persones més, o acostar-te al port i preguntar directament a algun dels propietaris d´una barca de popa llarga (després d´anar-hi durant 3 dies seguits, i regatejar fins a la sacietat, la diferencia no és tant gran).
Les hores restants, les hem dedicat a agafar el ritme tranquil d´aquesta illa, a fer vacances de les vacances, a la vida contemplativa, a jugar a "lost", i a veure els dies passar.

Els dies vénen i van…

Vénen i van…

Vénen i van…

Vénen i van…

Vénen i van…
 

Van i vénen!!!...

dijous, 4 d’agost de 2011

UN PAÍS AMABLE


DE KALAW FINS LLAC INLE (Trekking 3 dies), Kalaw, antiga estació de muntanaya en la època colonial Anglesa, està situada a 1320m d´altitud, està habitada per Shan, Musulmans, Bamar i Nepalesos, destaca per seu clima més fred i pels seus paisatges muntanyosos. Per les carreteres que porten fins a aquesta població, els camps de sorra vermella, estan farcits de gent treballant al camp amb barrets d´ala ample, carros estirats per bous, pastors vigilant els seus ramats, i petites poblacions habitades per les minories ètniques Pa-o y Danu.
Aquí vàrem conèixer un grup de Madrid, 3 nois i dues noies (lo sentimos pero no nos acordamos de los nombres). Eren els primers occidentals que trobàvem des de que érem a Myanmar, i vàrem anar a sopar plegats. Es van solidaritzar amb la nostra causa, i ens varen convidar a sopar. (desde aquí un saludo, y un recordatorio para vosotros chicos, el encuentro fue fugaz pero intenso, suerte y buen viaje).
La principal raó per a viatjar a Kalaw, és per a realitzar un trekking fins al Llac Inle. En aquest espectacular trajecte entre muntanyes verdes, terra vermella i extensos arrossars, vàrem tenir la possibilitat d´entrar de ple en contacte, amb les ètnies que viuen repartides per les muntanyes (Palaung, Pa-o, Intha, Shan, Taungthu, Taung-yo, Danu, Kayah, Danaw, Bamar). Durant tres dies vàrem caminar per inacabables prats, poblats on sembla que no hagin vist cap occidental, zones totalment rurals on la gent et saluda contínuament amb immensos Mingalaba!!!, els nens et regalen flors (sense demanar-te diners, malauradament poc habitual a Àsia), vàrem dormir en cases locals molt bàsiques, sense aigua corrent ni llum, i en un monestir budista (la sensació de desperta-te a les 5 del matí amb els cants dels monjos novícis, costa de descriure).
Aquí va ser on es va formar l´equip, que sense voler es tornà indivisible, format per la Mar i el Nuno (que ja els coneixeu), i el kevin i la Meghan (del Canadà).


Després de 6 hores diàries de caminades, i 3 dies sense dutxa, vàrem arribar al Llac Inle, on al seu voltant hi ha un espectacle continu de pagodes, pobles flotants, pescadors, monestirs budistes i de barques motoritzades, anant a munt i avall. Aquí, sens dubte: “lo llac és vida!!

MANDALAY, El motiu de desplaçar-se fins aquí, no és per la pròpia ciutat, que no és especialment bonica, sinó pels pobles que hi ha en els seus voltants.
Amarapura, amb el pont de vianants de U Bein, que travessa el llac Taungthaman. Aquest pont de de 1.2 Km, és el pont de teca més llarg del món. Inwa, rodejada de monuments antics, i Sagaing amb pagodes repartides per les seves muntanyes, i vistes espectaculars del riu Ayeyarwady. Una manera molt divertida d´explorar la zona, es pujant al darrere d´un taxi blau, i a fer kilòmetres, i quan s´acaba la gasolina…cap problema, omplim el bidó de plàstic de gasolina, hi “enxufem” el tub i a córrer!!!
En els dies que érem a Mandalay, hi havia una exhibició-campeonat (no ho vàrem arribar a aclarir) de Chinlone. On autèntics malabaristes de la pilota (de canya) o caneball, despleguen el seus encants a la pista, en tongades de mitja hora, i fan que Messi, Cristiano Ronaldo i Xavi, semblin uns pobres aficionats (o no…però és espectacular).

video


HSIPAW, antigament centre d´un petit estat Shan independent, avui dia un petit poble de muntanya mig destartalat. De d´aquí, es poden fer excursions a peu per pagodes i més pagodes (coma a tot Myanmar) o petits poblats com, Nou Kat Village, Tain Chi Village i Pan Kam Village. Aquesta última suposa una dura caminada de 8 hores, anar i tornar, però es pot convertir en una de les millors excursions per a fer en tot el país. La pots fer per lliure, sense necessitat d´un guia, travessant valls que treuen l´alè, i la recompensa; és un tranquil poblet de muntanya, que sembla aïllat de la resta del món, on quan arribes et reben els nens jugant i cridant, i on no pots pensar res més que: Què hi fan aquesta gent aquí?
Hsipaw també posseeix un mercat matinal, on els Shan i altres grups tribals, hi van a vendre els seus productes. Aquí la presencia de turistes és mínim i això converteix a Hsipaw, en un dels nostres destins preferits dintre de Myanmar.
Aquí es respira de primera mà, la tibantor amb el govern. D´aquí prové molta gent que viu en camps de refugiats a la frontera Tailandesa, i fins hi tot hi ha tocs de queda pels turistes, a les 22:00 cap a l´hotel (a la nostra Guesthouse no ens en van advertir i no va passar res), i alguns dies prohibició de trekkings per lliure (el dia que vàrem anar a Pan Kam Village, tampoc ens ho van dir, i tampoc va passar res).

BAGAN, Una visita a Bagan, per sí sola, justificaria un viatge a Myanmar. Tanmateix, aquí es nota la gran afluència de turistes, i és l´únic lloc de tot el país, on et miren com un dollar amb cames, els preus són lleugerament més alts, i els venedors són especialment persistents, això sí, sempre tenen un somriure, i un Cezubéh.
Per fer-se una idea de com és Bagan, només t´has d´imaginar, totes les catedrals de l´Edat mitjana de tot Europa, i col.locar-les a la illa de Manhattan. Dispersos en 42 Km2, els 4.400 temples de Bagan, vistos des de qualsevol lloc alçat, són un regal per a la vista, y un dels escenaris més espectaculars, que hagis vist mai.
Com ja és costum, el nostre de mitjà de transport per a explorar la zona, va ser la bicicleta.


I fins aquí Myanmar, no ens cansaríem d´escriure sobre les grandeses d´aquest país, modest en el camp material,  i riquíssim en cultura i autenticitat.