CARRETERA AUSTRAL: PUERTO MONTT - CHAITÉN

Des del primer moment que ens vàrem plantejar recórrer la Carretera Austral, ja vàrem veure quina seria la tònica general que marcaria el nostre viatge: La incertesa total, de com ens mouríem i cap a on…

Nosaltres sabíem a través de l´Amàlia (a_winklerc@hotmail.com, propietària d´una empresa de transport turístic privat per la Patagònia Xilena), que ens va carregar fent dit a la zona de Puerto Varas, que existeix una companyia que efectua, el trajecte Puerto Montt-Chaitén, en 10 hores, convinant trajectes de bus i ferry. Per trobar la companyia, vàrem preguntar a diverses oficines de turisme, i a tot arreu ens deien que no existia, i que per anar a Xile totes les companyies de busos passaven per Argentina.

Va ser buscant per la xarxa, com va aparèixer una notícia del Diari “la Nación”, on deia que una companyia anomenada Kémel bus, realitzava aquest trajecte des del mes de Maig de 2011, era increïble que ningú en sabés res, fins hi tot a la mateixa oficina de turisme de la terminal de busos de Puerto Montt, encara ens van dir que no existia cap empresa que realitzes el trajecte per Xile!!!...

A favor de tota la gent que vàrem preguntar, hem de dir que aquesta empresa realitza aquest trajecte, amb una subvenció de l´estat, i que el mateix conductor del bus ens va comentar, que no saben fins quan durarà. Després hem sabut i viscut en pròpia pell, que a la Patagònia Xilena, el transport és un desfet de temps, sovint els canvien els horaris dels busos sense previ avís, i sovint vol dir canvis d´horari vàries vegades l´any, o cancel-lacions el día abans…

Nosaltres posem aquí el recorregut que realitza aquesta empresa, per si algú llegeix aquest text buscant informació, i perquè el recorregut que es podria vendre com una activitat turística més, on es navega per llacs i a través de fiords envoltats de muntanyes nevades i volcans, i transita carreteres per una de les zones més aïllades de la Patagònia Xilena, és totalment recomanable.

Bus Puerto Montt-Caleta la Arena, ferry Caleta Puelche, bus Hornopiren, ferry Leptepu, bus Fiordo largo, ferry Caleta Gonzalo, bus Chaitén.

En arribar a Chaitén trobem un poble quasi fantasma, que tot just fa uns mesos ha començat a remuntar dels efectes de l´erupció del volcà Chaitén. El 2 de Maig de 2008, el volcà va començar la seva activitat, va tenir una durada d´un mes, i va provocar el desbordament del riu que va arrasar el poble quasi per complert. Després d´aturar la seva activitat el volcà va entrar novament en erupció el Febrer del 2009. Tot i que el govern va declarar una zona d´exclusió al voltant del volcà, alguns habitants es van negar a abandonar les seves cases, i fins fa poc mesos han estat visquen sense aigua ni llum.

Ara per ara el poble te molt pocs serveis per atendre les necessitats dels viatgers, i pràcticament no hi ha res a fer, però poc llocs del món ofereixen la possibilitat de passar la tarda matejant amb en Pedro Almodovar, que a Chaitén es fa dir Javier, i regenta el millor restaurant del poble anomenat “Don Quijote”.

CARRETERA AUSTRAL

Abans els rius, muntanyes i glaciars, comunicats per camins de carro, i carreteres que desapareixen amb les pluges, feien de frontera natural entre el Nord de la Patagònia Xilena i la resta del món. No va ser fins el 1980 que Pinochet va manar construir la Carretera Austral (ruta CH-7),  que va trencar amb l´aïllament d´aquesta regió. Aquesta carretera en la seva majoria de “ripio” (sorra i pedra compactat), comença al Sud de Puerto Montt, i al llarg de 1200 Km, uneix ciutats i poblets molt separats entre sí, fins a arribar a Villa O´Higgins.

-Tota la informació que aconseguiràs abans i durant el recorregut per la carretera Austral, sobre transport serà errònia, confusa o inexistent. Les oficines de turisme brillen per la seva absència, ningú sap res, i la majoria de propietaris dels allotjaments i habitants dels propis pobles, no coneixen els voltants, o amb prou feines tenen informació. Has de fer un mix entre tota la informació que aconsegueixes, moltes vegades preguntant a l´atzar al carrer, i a vegades en treus l´entrallat.

-Les poques i cares opcions en els mitjans de transport, obliga a fer molts trajectes a dit, la qual cosa està molt estesa fins hi tot entre la gent que viu en aquesta zona, el problema és el poc tràfic, només que sigueu 3 persones que voleu marxar d´un poblet de 200 habitants, teniu un problema.

-L´allotjament econòmic, és en “hospedajes”. No deixen de ser habitacions que no utilitzen a les cases de les famílies i que els ajuden a treure´s un sobresou. La majoria de vegades estan pensades per allotjar a gent d´altres pobles que es traslladen per a treballar, per tant no estan preparades per atendre les necessitats d´un viatger. A vegades tens sort i la Sra. de la casa es desviu per a fer el més agradable possible la teva estada, en canvi a vegades et sents que estas envaint l´espai privat de la família que només et lloga l´habitació per necessitat, però et fan notar que els molestes. Pagant!!!

No volem ser injustos amb tots els allotjaments, a moltes cases ens han tractat amb la amabilitat que caracteritza als Xilens.

-Les cases són humils, i quan ets a dintre sembla que t´endinsis en el túnel del temps, i visquis a cala iaia quan tenia 20 anys, amb cuines de llenya i el millor és que encara les venen!!!

-El Sud de Xile, sobretot a partir de Puerto Montt direcció Villa O´higgins, és molt car, almenys pel que un s´espera trobar a Sud-Amèrica. El transport de productes fins aquí és una odissea, i no en produeixen cap pel mateix motiu, per tant aquí tot és més car que a la resta de Xile. Els preus sobretot de menjar i transport vindrien a ser equiparables als Europeus. L´allotjament no és tant car com a Europa, però molts “hospedajes” pretenen cobrar 20€ per dormir en autèntics “cuchitrils”, i sense dret a cuina, a més com que saben que no hi ha gaires opcions, tampoc n´hi ha de negociar el preu.

-La gent viu majoritàriament de cultivar els camps, i del bestiar en un ambient totalment rural, no hi ha industria, els productes són cars, el transport difícil i per tant han de ser tant autosuficients com puguin. La majoria de les hores les passen, mirant com transcorre el temps tancats a casa seva, sobretot els llargs dies d´hivern. El cervell ha de rutllar per buscar entreteniments, com el: “Gran Bingo campesino bailable”, els 3 primers premis no tenen desperdici: “1er: 1 vaca + 3 fardos de pasto, 2on: 1 vaquilla + 15 fardos de pasto, 3er: 1 vaquilla + 15 fardos de pasto”, per a informació de premis extesa, amplieu la foto.

-La Patagònia, és terra de Huasos, el personatge típic de Xile. S´anomena així al camperol de les zones agrícoles del país. Es caracteritza per ser un home de la terra, tímid, i allunyat dels costums de la ciutat. Viu d´acord als ritmes naturals propis dels cicles agrícoles: La sembra, l´espera i la collita, sempre dalt del seu cavall… Bé a vegades va en bus, i s´interessa per la vida a l´estranger.

-Aquesta regió oblidada pel poder central, de fantàstics paisatges, rius, cascades, llacs color turquesa, glaciars i fiords, i que alberga una de les reserves d´aigua dolça més grans del planeta, està greument amenaçada. La multinacional Hispano-Italiana Endesa i el grup Xilè HidroAysén, projecten la construcció d´embassaments a gran escala, que afectarien a 12 rius de la regió. Per una banda Xile necessita l´energia proporcionada pels embassaments, però per altre banda la seva construcció destruiria la meravellosa bellesa Patagònica, i transformarien una de les zones salvatges més fantàstiques del món, en una màquina industrial. Per si de cas, convé visitar la zona com més aviat millor. Per a més informació www.patagoniasinrepresas.cl

ILLA DE CHILOÉ

Aquesta zona inclou, Illa Grande de Chiloé, la més gran de Sud-Amèrica després de Terra de foc, amb 180Km de llargada i 50Km d´amplada, i quasi quaranta illes menors. La geografia trenca amb la resta de Xile, sense altes muntanyes, i amb petites i sinuoses valls, cobertes de color verd intens.

El poble “Chilote”, costa de definir, però perquè ens entenguem tots direm: Que és com si fossin nascuts entre Blanes i Cadaqués…a aquest poble mariner, acostumat al clima plujós, se li nota que viu amb cert aïllament de la resta del país, i inclús a vegades, desapareix la cal-lidesa a la que Xile ens te acostumats. Els motius principals que ens porten fins aquí són els pingüins i el Parc Nacional.

A uns 20Km d´Ancud, hi ha una petita caleta de pescadors, en una bonica badia davant del monument Natural dels Illots de Puñihuil. Aquest és l´únic lloc de Xile on nien justes dues espècies de Pingüins: El Magallanic (que normalment es troba al Sud) i el de Humboldt (que normalment es troba al Nord).

Aquestes dues espècies viuen juntes però no es barregen. Primer arriben els mascles, que construeixen el niu, i esperen a que arribi la femella. El mascle és l´encarregat de incubar els ous, i després entre tots dos s´encarreguen d´alimentar les dues cries que tenen, per finalment només tirar endavant a la més forta, i deixar morir a la més feble. Els pingüins són monògams, i la seva història d´amor és entranyable: Any rere any, la mateixa parella es retroba. Si el mascle es mora, la femella busca una altre parella per a tirar l´espècie endavant, però si es mora la famella i no apareix, el mascle es mora de pena.

Tot i la pluja, la sortida va ser formidable, vàrem veure els pingüins, i de regal… Un llop marí i una nútria.



En aquesta zona es pot trobar marisc a molt bon preu. Passejant pel centre d´Ancud vàrem trobar per casualitat el mercat municipal. Aquí es pot menjar al moment i amb condicions higièniques sota mínims, ostres a preu de ganga. 15 ostres per 1000 pesos (1 euro i mig) no ho buscàvem, però ja qui érem, no vàrem deixar perdre la oportunitat.

A la illa de Chiloé, existeixen nombroses esglésies, que pertanyen a l´anomenada escola Chilota, declarades patrimoni de la humanitat a l´any 2000. En vàrem veure algunes d´elles però no eren el nostre principal objectiu. La seva construcció a base de “tejuelas” (tauló de fusta de “alerce” en perill d´extinció, i que ja no es pot utilitzar per a la construcció), era utilitzada també, en la construcció de cases, que nosaltres vàrem veure a Ancud i Curaco de Vélez. Les diferents maneres de tallar l´extrem visible de les “tejuelas”, originen boniques i singulars textures, en les façanes de les cases, que no tan sols trobem a Chiloé, sinó a gran part del Sud de Xile.

En aquesta mateixa illa també hi ha el PN Nacional de Chiloé, que ens hagués agradat conèixer, però malauradament vàrem marxar farts de la pluja, que ens va fer fora de Chiloé, abans del que haguéssim volgut.

LLAC TODOS LOS SANTOS

El Parc Nacional Vicente Pérez Rosales, fundat al 1.926 i que abarca 253.780 ha, va ser el primer parc Nacional de Xile. Entre tants Km2 de belleses naturals, destaquen el Llac Todos los Santos, el volcà Osorno de formes perfectes, i els Saltos del Petrohué.

Aquest PN, es pot visitar còmodament des del poble de Puerto Varas, rodejat pel bonic llac Llanquihue. “La costanera” es el centre de la vida estiuenca de la ciutat, i mentre que per nosaltres fa un fred que pela, la gent es banya a les platges del Llanquihue, sota la amenaçadora mirada dels volcans Osorno i Cabulco, amb el seus cims nevats!!!

El motiu principal que ens va portar fins aquí va ser navegar amb catamarà, pel llac d´aigües maragda Todos los Santos, des de Petrohué, a uns 60 km de Puerto Varas, fins a Peulla prop de la frontera Argentina. El llac de 175 km2, i una llargada màxima de 36km, és preciós, el delimiten grans valls i penya-segats, i ofereix unes vistes impressionants, del volcà Osorno, del puntiagudo i del Tronador, el més alt de la regió, quan els núvols et donen treva, es clar.

De moment la Patagònia, no ens està rebent amb gaire bon clima, ens dona petites franges de temps que surt el sol i podem gaudir de l´entorn. Amb el sol però, també surten uns animalons capaços d´espatllar-te el millor dels dies en el paradís: Els tàbacs; Quan aconsegueixes obviar-los, les seves picades et recorden la seva presencia.

Esperarem a que el temps millori, i que els tàbacs desapareixin.

ESPECIAL NADAL

Pares, mares, fills, nebots, cunyats, tiets, cosins i germans, petits i grans, amics, viatgers, amics-viatgers, bloggers i fidels seguidors; Us desitgem a tots plegats un inoblidable i diferent Bon Nadal.

Enyorarem MOLT l´escudella, el rostit, el cava i els torrons, i una miqueta a tots vosaltres.

Que el tió us cagui, tot el que us mereixeu!!!

Salut i bones festes a tothom!!!!

SAN SANDRO DE BARILOCHE

En Sandro és una PERSONA (amb majúscules), activa, de món i generosa, que un bon dia recull a dos desconeguts que feien autoestop a la carretera, els porta fins a Villa la Angostura i a l´endemà mateix els hi envia un mail, per a convidar-los a casa seva a San Carlos de Bariloche, perquè hi passin uns dies, i puguin descansar del llarg viatge que estan realitzant.

Aquells dos desconegut som nosaltres, i en Sandro algú que sense intenció de rebre res a canvi, simplement per donar-se el gust d´ajudar, ens ha acollit a casa seva, ens ha alimentat com una mama, ens ha deixat rentar la roba, i carregar piles per a seguir el viatge, en el lloc més semblant a una llar, on hem estat durant tot el viatge; A casa seva.

Des d´aquí li tornem a donar les gràcies per mil-lèssima vegada (nos encanta tu estilo Sandro, hasta la vista).

San Carlos de Bariloche, és la ciutat més desenvolupada turísticament de la coneguda zona dels llacs de la Patagònia Argentina. Situada a les vores del llac Nahuel Huapi, i rodejada d´altes muntanyes (cerro Otto, Catedral i Campanario) que fan de miradors, a les espectaculars vistes que el Parc Nacional Nahuel Huapi, ofereix en aquesta zona, que per desgràcia nosaltres només vàrem poder intuir, perquè les cendres del ditjós Puyehue ens van perseguir fins aquí.

El primer dia varem pujar el Cerro Otto, amb l´esperança que des de més alçada la cosa canvies, però no hi havia res a fer, almenys mentre no canvii el vent.

Una altre opció és anar a fer el que es coneix com el “circuito chico”, que és un circuit d´uns 60Km amb més miradors, platges, cales i vistes a les illes, al voltant del llac Nahuel Huapi. Donat l´èxit del dia anterior, varem fer cas a en Sandro que ens va aconsellar anar a caminar fins al refugi Frey. Allà les cendres no hi arriben, bé no del tot, i així li vàrem veure la cara menys coneguda al PN Nahuel Huapi, però no menys espectacular.

L´altre motiu pel qual havíem vingut fins aquí, era per a creuar direcció Xile, en l´anomenat Cruce Andino. Aquest recorregut, surt des de St. Carlos de Bariloche (Argentina), i arriba a Puerto Varas (Xile), travessant els Andes, amb una combinació de ferrys i busos, que només opera una companyia, pel mòdic preu de 230 USD persona.

El preu, sumat al fet de que les cendres dificulten la visibilitat quasi a diari, almenys en el primer tram de la ruta, ens han fet decidir a anar amb Bus fins a Puerto Varas,  des d´allà veurem l´últim llac de la ruta (El Llanquihue), i el todos los Santos que és el penúltim, i queda a 60Km d´aquesta població i el navegarem des d´allà, en una excursió d´anar i tornar, amb el permís del Sr. Puyehue, és clar…

RUTA DELS 7 LLACS...I UN VOLCÀ

Argentina ens va rebre amb una de les seves millors cares. Quan es passa la frontera Xileno-Argentina pel pas Mamull Malal, en un dia clar, durant bona part de la travessa, t´acompanyen les fantàstiques vistes del Volcà Lanin, tutoria del qual comparteixen aquests dos països.

Després d´una parada tècnica a San Martín de los Andes, la idea era arribar fins a Villa la Angostura, per la famosa “ruta de los 7 lagos”. Ambdues localitats són molt turístiques, amb típiques construccions de poble de muntanya, però a lu piju, amb centres d´esquí, restaurants i hotels de categoria, i moltes activitats per realitzar a l´aire lliure, com navegacions pels llacs, rafting, equitació, senderisme i ascensions a miradors i cims.

La ruta pels llacs glacials, amb els Andes de teló de fons, i cada un de color i formes diferents, és un dels destins més coneguts d´Argentina, amb turisme nacional i estranger per igual. Quan diuen 7 es refereixen als principals (Hermoso, Villarino, Falkner, Traful, Espejo, Correntoso i Nahuel Huapi), però n´hi ha més, i a cada racó del recorregut vas trobant al costat dels llacs més grans, diferents rius i llacunes més petites. Nosaltres si hem de ser sincers no el vam gaudir al 100%, el dia no va acompanyar, i a mida que ens acostàvem a Villa la Angostura, començaven a fer-se patents els efectes de l´explosió del Volcà Xilè Puyehue, del qual ja ens n´havien parlat a San Martín; l´aire començava a estar més carregat, les vistes més espesses, i les vores de les carreteres més grises. 

El Puyehue, va despertar el 4 de Juny d´aquest any. Amb la primera erupció van caure en el poble de Villa la Angostura, en el costat Argentí, entre 30 i 35cm de cendre, i en el pas internacional Cardenal Samoré (a 40 Km d´aquesta població, i a 5 del volcà) fins a 50cm. Des d´aleshores el volcà escup cendra quasi diari, creant una columna de fum que va de 1 a 10 km d´alçada, que es pot veure a kilòmetres de distància i que converteix l´aire en irrespirable, deixa el cel totalment tapat, provocant la desesperació d´aquesta població, que viu totalment a mercè del volcà.

Després de més de 6 mesos, els treballs de retirada de la cendre i de camions cisterna remullant les carreteres no s´aturen. A Villa la Angostura, que viu pràcticament del turisme, l´afluència de viatgers ha baixat en picat, no saben si l´any que ve hi haurà temporada d´esquí, el poc bestiar que tenen es mor perquè ingereix la cendra quan es menja l´herba dels prats, i molts dels seus habitants per la por, i per la incertesa està marxant. La cendra és molt corrosiva,i rovella tot el que toca, i no s´els dona informació de com pot afectar a la salud. Marxen entre 40 i 50 famílies mensualment, i dels 11.200 habitants que eren fa 6 mesos, ara en queden 6 o 7000.

Contra tot pronòstic a l´endemà de la nostra arribada, el dia va despertar assolellat i clar, i nosaltres vàrem aprofitar l´avinentesa per pujar al Cerro Bayo (1.782m), que fa de balcó panoràmic a tota la zona dels llacs. Quan érem a dalt, la nostra sorpresa va ser trobar-nos de cara, no només amb les vistes que abarquen per complet, la joia de la corona de zona, el llac Nahuel Huapi, de 500 km2, amb la illa Victòria, el cim Tronador (3.554m) i la Península de Quetrihué al seus voltant, sinó que també varem topar amb unes vistes espectaculars del virulent volcà Puyehue, que inusualment el vent havia fet canviar la trajectòria de la cendra que escup.

Seria bonic pensar, que els hem portat la bonaventura…



Actualitzem apartat fotos i vídeos.

SI NO È EN PEKIN, È EN PUCÓN

La ciutat de Pucón, s´ha fet un lloc en el mapa com a meca dels esports d´aventura, els seus carrers són plens d´operadors que ofereixen incomptables activitats a l´aire lliure, com Rafting, excursions amb cavall, amb bicicleta, amb raquetes de neu, Kayak, Canopy, tirolina, escalada, etc…

Pucón està situada en un dels extrems del llac Villarrica, i descansa als peus de l´actiu volcà de 2847m que porta el mateix nom i que fer-ne el cim era el nostre principal objectiu. El Villarrica és un volcà basàltic amb un cràter obert i una violenta història, que inclou 4 erupcions fatals. És increïble veure com la gent viu aparentment impassible a la ombra del volcà, que treu fum i cendres a diari, i que hauria de tenir alguna reacció cada 30 anys, i la última petita erupció va ser al 1984, o sigui que feu comptes…

L´ascensió fins al cràter del volcà, suposen 4 hores de duríssima pujada caminant per la neu, que per sort estava en perfectes condicions, i ens va facilitar la pujada. Un cop a dalt, el primer que t´arriba són les fortes alenades de solfur, i els trons de les entranyes del volcà, si a més tens la sort de pujar en un dia excel-lent i amb un sol radiant les vistes a 360º són espectaculars, i la cendre que escup constantment el volcà Puyehue uns kilòmetres més enllà, ens les va respectar prou.

La part més divertida de la sortida, és la baixada, les 4 hores de pujada es converteixen en una de baixada d´una hora, amb “culo-patín”, t´asseus a sobre un plàstic, i a baixar la muntanya!!! No podríem haver celebrat Sta. Esther de millor manera!!!

Prop de Pucón també hi ha el parc nacional de Huerquehue ple de rius, cascades, araucàries i llacs alpins, que ens ha deixat fer un primer tastet del que intuïm que ens trobarem més endavant.

De moment demà marxem cap a Argentina, sí ja, tant aviat!!!, però tornarem a Xile d´aquí a pocs dies. És el que tenen els Andes, és la frontera natural entre aquests dos països i hi ha coses interessants per fer a totes dues bandes, així doncs anirem recorrent la serralada i creuant per allà on ens deixin, a mida que anem baixant cap al Sud.

BENVINGUDA XILENA

Tal hi com estava previst, a Santiago ens varem trobar amb la Barbara, i quasi sense adonar-nos que havíem aterrat, ja estàvem dintre el cotxe amb en seu xicot en Pablo, direcció la Serena, per passar el cap de setmana a casa dels seus pares.

Allà varem tenir el primer contacte amb la calidesa Xilena, de la qual ja ens n´havien advertit, però els dies passats a la Serena, van superar les nostres espectatives. La Carmen i en Julio ens varen acollir a casa seva com si fóssim de la família, i des d´aquí aprofitem per donar-los les gràcies pel cap de setmana tan fantàstic que varem passar.

El segon dia la Barbara i el Pablo tenien un casament, i nosaltres vàrem aprofitar per anar a visitar la Vall de Elqui.

Vàrem anar amb bus fins a Pisco Elqui, una població ubicada a la vall, perfecte per explorar la zona, i a partir d`allà després de veure com l´únic bus direcció Horcón, passava per davant nostre sense poder reaccionar (putu Jet lag…), només ens quedava la opció de fer dit, sota us sol que espetegava les pedres.

Al cap de 10 minuts ens va carregar el primer cotxe, i allà mateix quan encara no portàvem ni 24 hores a Xile, i estàvem encantats amb la rebuda que havíem tingut a casa els pares de la Barbara, el destí ens va sorprendre encara més.

Ens va carregar el Jaime i la Isabel de Santiago i que eren allà perquè havien vingut a visitar als pares de la Isabel. Quan encara no feia 10 minuts que els hi estàvem fent 5 cèntims del nostre viatge, ja ens estaven convidant a compartir el dinar amb la família, i nosaltres varem acceptar.

En aquella casa ni tant sols es van immutar quan vàrem aparèixer nosaltres com a convidats sorpresa, semblava que ens esperessin, hi havia espai a la taula de sobra i menjar per tothom.

Compartint un dinar boníssim, vam passar el dia, amb aquesta amabilíssima família, que ens van ensenyar tota la finca situada en aquesta vall coneguda per la seva energia geomagnètica, i ens varen explicar que havien comprat aquestes fèrtils terres (“Viña Ester”), perquè el pare s´havia proposat produir-hi el millor vi del món, que va ser el que vàrem veure durant el dinar i que no sabem si serà el millor del món, però us podem assegurar que ens va transportar directament cap a casa. Des d´aquí els desitgem que es faci realitat el propòsit que tota la família viu amb tanta il-lusió, i donar-los les gràcies per compartir amb nosaltres les seves intimitats. Salut!!!

A l´endemà varem tornar a Santiago, per estar-hi només unes hores i agafar el bus nocturn que ens portaria fins a Pucón.

Aquests dies també ens han servit per endinsar-nos de ple en la cultura Xilena no només a través del la seva gent, sinó a través del seu idioma. Tot i que parlen Espanyol, els xilens usen molts “Xilenismes” (poca conya que a vegades no els entenem): Carretear-sortir de festa, pistolear-timar, es un cacho-és una llauna, irse al tiro-anar de dret, sipo (si pués)-si doncs, cabro-noi, cachay?-entesos?, guagua-nadó, i moltissimes més….ah!!! i girigall-girigall, aquesta ens la sabíem.

EL DIA DE LA MARMOTA

Aquests últims dies els hem passat a Auckland, bàsicament preparant la nova etapa Sud-Americana, fent 4 visites de rigor, descansant molt, i poca cosa més.

Avui mateix, deixarem aquest país que tant i tant ens ha agradat, i que representa una mena de reproducció del mon en miniatura, on no hi trobaràs res del més gran o únic del món, però de manera fàcil, pots accedir a gran quantitat de diferenciats paisatges, i tots ells espectaculars: Dunes, glaceres, volcans (en actiu), fauna salvatge, platges paradisíaques, fiords, coves, costes salvatges amb escarpats penya-segats, llacs, cascades, i muntanyes nevades. El resultat de tot aquest conjunt unit per una gran catifa verda gegant és absolutament APOSTOFLANT!!!

Avui volarem cap a Santiago de Xile des d´Auckland, travessant així la línia imaginaria de divisió horària. Que vol dir això?? Doncs que sortim d´Auckland a les 16:10 del dia 2 de Desembre i arribem a Santiago de Xile el dia 2 de Desembre a les 11:30 del matí.

Fins a dia d´avui hem viatjat per molt indrets, però encara ens faltava viatjar en el temps!!! Esperem no quedar-hi atrapats!!! nosaltres per si de cas, per inversemblant que sembli, després de 7 mesos, aconseguim deixar el blog actualitzat.

Ens retrobem a Santiago, on en teoria ens hi espera la Barbara, que vàrem conèixer a Indonèsia, per passar uns dies plegats a la Serena i la vall d´Elqui i tornar cap a Santiago per anar baixant cap al Sud.

Estem molt il-lusionats, Salut!!!

DESFENT CAMÍ

Després de la parada tècnica a Kaikoura, teníem 5 dies per arribar a Auckland, passant primer per la Península de Coromandel. Desfer camí per llocs ja coneguts, ens va permetre descobrir una altre visió d´alguns llocs com els Marlborough Sounds…

i que des de l´altre costat del llac Taupo, es veuen les muntanyes nevades del PN Tongariro!!!...

La Península de Coromandel, ens esperava amb un clima molt diferent, de quan havíem deixat la propera Auckland en arribar al país. Vàrem tornar a les camisetes de màniga curta i les xancles, per a recórrer platges precioses de sorra daurada, illes i coves amagades com la Cathedral Cave, i platges més típiques del Sud-est asiàtic que d´aquestes latituds, com la Hot Water Beach.

Aquest país no ens havia sorprès prou encara, que resulta que també te una platja, que durant la marea baixa, grates una mica la sorra, i hi brolla aigüa bullint!!!

Hi vàrem arribar un diumenge, i era ple “pixapins Aucklandesos”, atapaïnt la platja per fer-se spas particulars. Entre la nostra cara de giri que no entén res (fingida) i la hospitalitat Kiwi, vam aconseguir lloc immillorable, pala gratis (per fer el forat a la sorra), i còctel entre sangria i aigua de València, a base de: “1 bottle of gin, 1 bottle of Vodka, 3 bottles wine, red bull, lemonade and orange juice”,  tot barrejat directament dintre nevera de càmping amb gel, ideal per refrescar!!!! Si és que els “dominguerus” son iguals a tot el món!!!

HAKA

El Haka és una dansa Maori, que no és únicament guerrera, també s´utilitza per donar la benvinguda a un visitant, per a celebracions, expressió d´identitat, o per manifestar opinions.

El Haka incorpora paraules cantades, moviments corporals i Pukana (quan els ballarins distorsionen la cara, posen el ulls desorbitats, o treuen la llengua).

La famosa Haka “Ka Mate” que els All Blacks (selecció nacional de Rugbi) executen abans dels partits internacionals, rendeix homenatge al jefe guerrer Te Rauparaha, la fan servir per intimidar al contrari, i veient els resultats que obté l´equip, hem de suposar que funciona.

Valoreu-ho vosaltres mateixos, espereu-vos a escoltar el vídeo en un lloc íntim (no a la feina…), poseu el volum a tope i a cremar adrenalina!!!

BALENES, COMIATS, I EL JOC DEL GAT I LA RATA

Situada en una península preciosa, i rodejada de pics nevats de 2600m d´alçada hi ha Kaikoura. L´abundància d´espècies marines es degut a les corrents oceàniques i a la plataforma continental: El fons del mar s´enclina gradualment des de terra ferma fins als 90m de profunditat, i després hi ha un desnivell vertical de 800m de profunditat, on convergeixen les aigües càlides i fredes. Quant la corrent del Sud, arriba a la plataforma continental, crea un aflorament que provoca l´ascens de nutrients des del fons fins a la zona d´alimentació.

Aquí sí que vàrem veure balenes, no tant de prop, però vives, i tot i que l´únic que arribes a veure és el llom, la cua, l´experiència és inoblidable.

A partir d´aquí vàrem marxar cap a Christchurch, per separar-nos d´en Betu i la Míriam, que tornaven cap a casa (i ja hi, son sans i estalvis). Han estat 23 dies amb una companyia immillorable, que restaran en la nostra memòria, pels increíbles entrepans de tonyina i formatge, les “fritangues”, les escasses dutxes, per la dansa del potorro, el Briking Dance i perquè "yo zoy hitano, y vengo a tu cazamiento".

A nosaltres després d´estudiar l´opció d´anar a una illa del Pacífic, i desestimar-la per falta de pressupost, ens va sortir una recol-locació d´un cotxe de la Jucy. Això que vol dir? Doncs que molts viatgers, lloguen els cotxes a Auckland, i el deixen a Christchurch, així doncs les companyies de lloguer necessiten, que algú els torni els excedents de cotxes en una ciutat, per portar-los a un altre. És així com per zero eurus eh…!!, bé l´assegurança i la gasolina, teníem 5 dies per tornar a Auckland.

Aquesta llauna, és la que ens faria de casa, transport i llit durant els següents 5 dies, tota una experiència!!!...(per oblidar)

Vam tornar direcció Nord, fins a Kaikoura, però aquesta vegada no va ser per veure balenes, sinó per veure, per fi, després de creuar 100 mails i d´estar jugant al gat i a la rata durant 23 dies, a en Marci (de Calella i que també esta fent la volta al món) i a la Marta, que ja no sabem ben bé d´on és (Anna ja pots dormir tranquil-la). Des d´aquí us desitgem a tots dos, molta sort, i bons viatges!!! Esperem retrobar-vos, però no a Calella, que sigui en un país ben llunyà i com a mínim tant increïble com aquest.

INTO THE WILD

La zona dels Catlins, que s´esten d´est a oest en el Sud de la Illa Sud, des de Invercargill fins a Dunedin, és coneguda per ser una zona ideal per a veure fauna salvatge per compte propi. Com que ja portem uns quants kilòmetres a l´esquena, hi vàrem anar sense masses expectatives, perquè aquestes coses que depenen dels capricis de la natura, ja se sap com funcionen: Que si aquest any els lleons marins no han vingut perquè no fa prou fred, que si el canvi climàtic afecta a les foques, que si els pingüins no tenen prou menjar, que si normalment està ple d´animals però avui curiosament no sabem que ha pogut passar, etc, etc…

Fred en va fer, i moltíssim, i vent també, i no només vam manar resseguint la carretera per una costa espectacular, amb platges solitàries, abruptes penya-segats, i vistes panoràmiques d´infart, sino que vàrem poder veure tota la fauna que ens havíem imaginat. Trobar animals en estat salvatge, no és una ciència exacta, però va ser molt divertit anar explorant platges com Waipapa point, Curio Bay, Porpise Bay, Nugget Point, o Sandfly Bay a la Península d´Otago, en busca d´animalons. Quan no en trobàvem el paisatge ho compensava, però quan en trobàvem era una festa que combinava emoció i fascinació. No estàvem prou al-lucinats amb Nova Zelanda, que ja només li faltaven platges amb animals per “doquiert”!!!

Lleons marins…

Albatros…

Pingüins d´ull groc, un dels pingüins més rars del món, i en perill d´extinció…

Foques…

I el moment Nathional Geographic del viatge, una foca trempant!!! Heu vist mai una tita de foca, doncs amplieu la imatge.

Fins hi tot, vàrem veure i tocar!!!  la nostra primera balena, inusualment  era a la sorra…i morta, des de casa ens va arribar la noticia de que n´havien mort unes 65 a les costes de Nova Zelanda en els últims dies, i aquí ens van dir que era habitual.

De balenes en volíem veure, però a poder ser vives, i si hi ha un lloc a Nova Zelanda on hi ha possibilitats de veure-les, aquest és Kaikoura.

Actualitzem apartat vídeos i fotos (El Wi-fi de la Biblioteca Nacional d´Acukland va que se les pela).

CAP A LA ILLA SUD HI FALTA GENT

Després del PN Tongariro, va manar cap a la illa Sud, travessant l´estret de Cook amb ferry, de Wellington a Picton. Un cop a la Illa Sud vam enfilar direcció Havelock, per una carretera panoràmica amb Excel-lents instantànies dels Fiords (encara que plogui) per a arribar a la nostra primera destinació a la illa sud, el Parc Nacional Abel Tasman.

ABEL TASMAN NATIONAL PARC, en aquest parc es possible fer-hi vàries caminades, però el principal reclam, és el Coast Track. La ruta costanera sencera de 50Km, és un dels paisatges més bonics de Nova Zelanda, amb platges daurades banyades per un mar blau intens, formacions rocoses, cales aïllades, i badies grans i petites que conviden al bany, si no fos perquè tot i que vàrem tenir sort i els dies van ser assolellats (no gaire habitual a la illa Sud), l´aigua, almenys en aquesta època de l´any, estava glaçada.

Amb cotxe només es pot accedir a la primera etapa (Marahau-Anchorage) i la última (Awaroa Hut-Totoranui) i aquestes són les que vàrem fer nosaltres. La zona d´Abel Tasman, sofreix fortes marees, amb 6m de diferencia entre la baixa i l´alta, i això afecta a alguns trams de la ruta com la de Totoranui-Awaroa Hut. Com que no existeix sender alternatiu, t´has d´esperar a que l´aigua baixi i si no tens prou paciència, toca arremangar-se!!!

 FRANZ JOSEFF GLACIER, Amb menys de 24 hores passàvem de la caloreta d´Abel Tasman, al fred glacial (mai més ben dit) de Franz Josef. Aquí vàrem començar a passar fred, i ja no el vàrem deixar, pràcticament en tota la illa Sud, i això que es primavera!!!

Aquesta glacera, que no resulta un dels més espectaculars del món, te la peculiaritat, juntament amb la Fox, que en cap altre lloc del planeta, a aquesta latitud hi ha glaceres, tant aprop del mar. Els maoris primitius, l´anomenaven Hine Hukatere (llàgrimes de la jove de l´allau). Segons la llegenda, una jove va perdre al seu amant al caure des d´un dels seus pics, i el seu torrent de llàgrimes es va congelar, formant la glacera.

L´excursió per aproximar-se a les parts mitges de la glacera, va acabar, amb rentada de baixos en aigües glaciars, tot una revolució en tècniques aquo-termals.

 

MILFORD SOUND, era una de les visites més esperades per tots 4, i es va fer esperar. El primer dia va ser de “perrus”, habitual per aquestes contrades, ja que la mitja de precipitacions anual és de 7000 mm…(menys mal que en Betu va apaivagar  la depressió d´estar quasi tot un dia tancats a la furgo, amb uns macarrons com fets a casa, boníssims!!!)

El segon dia va despertar, contra tot pronòstic, immillorable.

La primera impressió del Fiord, va ser sublim, aigües calmades i fosques, que proporcionen nítids reflexos, dels escarpats penya-segats que s´eleven al seu voltant. Un creuer pel fiord, és l´excursió més accessible a qualsevol dels famosos fiords de Fiorland, i és una experiència inoblidable, i més amb bon dia.

Aquí vàrem veure les primeres foques, prenent el sol a sobre les roques, eren precioses, i vàrem al-lucinar, quan encara no sabíem el que ens tenia preparat el destí.

TONTARIRO ALPINE CROSSING

Creat Al 1887, el Parc Nacional Tongariro, va ser el primer que es va crear a Nova Zelanda. Amb els seus imponents volcans actius, Tongariro és espectacular i cèlebre per haver “interpretat” a Mordor a la trilogia del Senyor dels Anells.

Aquest parc és ideal per a practicar-hi el senderisme, i la Tongariro Northern circuit està considerada una de les Great Walks de Nova Zelanda. Un tram d´aquesta gran ruta de 3 o 4 dies, és l´anomenat Tongariro Alpine Crossing, considerada la millor caminada d´un dia de Nova Zelanda. No sabrem mai si és veritat, perquè lògicament no les farem totes, el que sí que us poden dir, és que probablement sigui una de les millors caminades que haguem fet mai a qualsevol indret del món (que per desgracia, tampoc l´hem vist tot).

La travessa és esgotadora, són 8 hores, caminant per matolls, pedra i neu, però el paisatge és excepcional, un cràter actiu, xemeneies fumejants, llacs volcànics de diferents colors, i vistes a Mordor espectaculars. A més tenint en compte, que la primavera de Nova Zelanda, no és ven bé com la nostra (almenys aquest any), vam tenir molta sort amb el temps, i en va fer un dia fantàstic.



KIWI ZONE

Finalment després de tots els canvis d´última hora, i d´una becaina de 5 hores als “sofas” de l´aeroport d´Auckland, ens retrobàvem amb en Betu i la Miriam.

Al cap de dos cigarrets i una dutxa, ja teníem a la “Juicita”, la nostra gran amiga, que ens acompanya en aquest viatge, que comparat amb la carraca que conduíem a Austràlia, és tot un luxe.

Dintre d´aquesta llauna de sardines, que el primer dia no sabíem ni com posar-nos-hi, al final ens hi hem sabut organitzar de tal manera que sembla un dúplex de 120 m2, amb vistes panoràmiques, o bé a un llac, a una platja, a un volcà, o al prat dels teletubbies (recordeu aquell verd el-lèctric?), bé alhora d´anar a dormir sembla el camarot dels germans Marx, però un cop estirats es com estar a la suite d´un hotel de 5 estrelles.

Els preus no han millorat gaire, comparat amb Austràlia, però almenys ara dividim entre 4, i portar en bocagrossa, ha suposat un canvi substancial a la nostra dieta, en Betu ens ha delectat, amb sabors de casa, que ja trobàvem a faltar: Macarrons, truita de patata i ceba, “revoltill” d´espàrrecs amb allets tendres…i cerveses, whisky i vi!! No ens en sabem avenir!!!

Bay of Islands, Cape Reingna, Kauri Forest, Waitomo Caves, i el llac Taupo, són els destins que portem visitats a la illa Nord, i tots ells resulten espectaculars.

Indiscutiblement anar amb una camper-van, és el millor sistema per a viatjar per Nova Zelanda, independentment de les atraccions turístiques que pugui oferir aquest país que són moltes, i cap d´elles defrauda, això no et preocupa massa, ja que el camí que fas per anar d´un lloc a l´altre, que no és curt (les distàncies solen ser llargues), ja suposa un destí per sí mateix.

Tot Nova Zelanda és un desplegament de paratges increïbles, prats, llacs, muntanyes, platges, dunes, penya-ssegats, en definitiva, és: “lo puto jardinet”!!!!