A 20 minuts amb barca de Kota Kinabalu (Borneo), hi ha el Parc Nacional Abdul Rahman, que el formen 5 illes: Manukan, Gaya, Sapi, Mamutik i Sulug. Nosaltres vàrem escollir la minúscula illa de Mamutik, de 300m de llargada, que posseeix un bonic jardí de corall, i que ofereix el millor Snorkeling del grup. No hi ha resorts, així doncs la única manera de passar-hi la nit és acampant. Nosaltres vàrem portar una tenda de campanya, i una mica de menjar, de la resta s´en va ocupar la illa.
A part de oferir-nos, coralls de tots els color, blaus, vermells, taronges, festuc, verds, liles, peixos que no dones abast a reconèixer, peixos pallasso d´un pam de llargada, una tortuga, i una llangardaixos d´un metre de llargada, que campaven per la illa tranquil-lament, ella ens va portar la Sara i en Tom, una parella d´Anglesos, que eren els nostres veïns de tenda, i amb els quals compartíem llargues xerrades quan es feia fosc, i ens quedàvem sols a la illa. A més, portaven unes pales!!!… Quan ho vàrem descobrir els ulls ens van fer “xirivites” (quantes vegades en aquest últim mes, quan érem a les illes, pensàvem...si tinguéssim unes pales…vàrem fer unes partides memorables!!!). Ells han estat viatjant 3 mesos pel Sud-est Asiàtic, i ja només els quedava una setmana, l´últim dia, ens van regalar les pales, pot semblar insignificant, però va ser un moment quasi emotiu.
La illa ens va portar també, en Ryan, un cuiner Filipí, que treballa per una empresa que cada dia ens feia arribar entre 100 i 200 Xinesos, que durant el dia envaïa “la nostra illa”. En Ryan cada dia ens portava, unes ales i cuixes de pollastre a la brasa, que escatimava de la minuta del Xinesos. I la illa ens va portar al seu cap, en Tito, que es treia un sobresou, venent-nos les llaunes de cervesa que no es bevien els Xinesos, per 5 Ringuits (normalment en valen 10, una autèntica ganga).
El pitjor record que ens emportem de les illes és l´espectacle que ofereixen cada dia la gent que les visita (ja ho hem dit, la majoría, Xinesos). Els que som de costa, ja sabem, que la classe turista, sense generalitzar, és destructiva per naturalesa pròpia. Es diu que el gegant Asiàtic, si visques al ritme de consum, que el món occidental, podria acabar amb els recursos de la terra en pocs anys. Bé, doncs ara ja comencen a viatjar, fóra del seu país, i tenen tant poca consciencia ecològica, que en pocs anys, es poden carregar les belleses naturals, per on passen. Era habitual veure´ls de peu, damunt dels coralls, per posar-se bé les olleres, perseguir als peixos, donar-los menjar per intentar agafar-los, i la palma se l´emporta una família que va agafar una estrella de mar, blava, preciosa, i s´hi va fer tota una sessió fotogràfica (ara me la poso al cap, ara a l´espatlla, ara l´aguantem entre dos…), els Joan els hi va fotre una bronca, en Català, que pare, fill i esperit Sant, van quedar acollinits, i van llençar l´estrella ràpidament a l´aigua. Tot això, sense mencionar, com deixaven la illa cada dia, plena de papers, burilles de cigarret, bosses de plàstic, etc…
La illa també ens va deixar un altre mal record, portem el cossos farcits, de picades de mosquits, les vàrem intentar contar, i quan anàvem per 100, vàrem deixar de contar.
La sorpreseta final, però, encara estava per venir…us ho expliquem en el següent post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada