PARC NACIONAL KOMODO (Nusa Tenggara)

Les petites Illes de Komodo i Rinca, es troben entre Sumbawa i Flores i són la llar del dragó del Komodo.

Aquest llangardaix pot tenir un tamany de 3m de longitud i 100 Kg de pes, s´alimenta d´animals molt més grans que ell, com búfals, cérvols o porcs senglars, si poden es mengen els ous de les femelles, i si fa falta també es mengen entre ells. Els petits viuen durant els 5 primers anys sobre els arbres perquè no s´els mengin els grans, i no baixen fins que no medeixen 1m d´alçada. Les femelles fans nius excavats a la terra, amb falses obertures per a enganyar als depredadors (dragons mascles), i el dragó quan neix, marxa per una d´aquestes falses obertures, perquè no se´l mengi la mare!!!

El dragó del Komodo com a varànid que és, te el cap estret, obertures a les orelles, coll llarg i fi, ulls amb parpelles i pupil.les rodones, i potents mandíbules. També te una cua llarga i gruixuda que utilitzen com a timó sota l´aigua i d´arma quan lluiten, i tenen el cos cobert d´escames. Les seves potes, els permeten córrer ràpidament en distàncies curtes, i poden obrir tant les mandíbules, que es poden empassar animals del tamany d´una cabra. Per caçar vigilen la presa, la mosseguen, i esperen a que les bacteries de la seva boca facin efecte. Poden arribar a esperar fins a 2 setmanes, que és el que triga un búfal a morir. El perquè només es troben a Komodo i els seus voltants és un misteri.

Amb tota aquesta informació, ens vàrem dirigir a la illa de Rinca, que està dintre del Parc Nacional Komodo, on també hi ha dragons, i queda més a la vora de Labuanbajo. Hi ha nombrosos caminets, però no està permès passejar-s´hi sense un guia, que van armats amb un pal, per si de cas els dragons et confonguessin amb una cabreta, ja que alguna vegada han atacat i matat humans.

Amb gran expectació, i una mica acollonits, vàrem anar a buscar dragons, que semblaven de tot, menys els mostre ferotge que esperàvem veure. Amb el calor del migdia, jeien a les ombres, de tal manera, que n´hi havia algun que encara no tenim la certesa de que fos viu. Semblava que els podies amanyagar, sino fós perquè sabies que et podien arrancar un braç d´una mossegada, en qüestió de segons.

Veure´ls més o menys actius és una loteria, uns dies més tard, a alguns els hi va tocar la grossa, veient com 13 dragons es menjàvem un búfal, com si d´un documental del National Geographic en 3 dimensions es tractés. Eh?!! Anna i Cèsar?!! Cabrons?!! Ai!!! Hem dit Cabrons!!, perdó volíem dir guapetons!!!

Després dels dragons i abans de deixar Labuanbajo, vàrem anar a acampar un parell de nits a la Illa de Kanawa, dintre del PN Komodo. Érem només 17 persones en aquest refugi de platges de sorra blanca, i aigües color turquesa i vistes espectacular a les altres illes. Allà vàrem conèixer la Barbara (Xile) i en Jean (Suïssa), amb els quals compartiríem algunes de les etapes de la illa de Flores.

Amb la visita a aquesta última illa, i després d´haver obtingut un graduat superior + màster + doctorat en illes paradisíaques (ho reconeixem…ens hem passat), podem afirmar que triïs quina triïs entre tots els milers de illes Asiàtiques; En general són espectaculars, amb aigües netes i transparents i una vida marina que et recorda a cada moment, el mar tant pobre que resulta ser el nostre estimat Mediterrani.



CAMÍ A FLORES (Nusa Tenggara)

Us detallarem el recorregut des de Kuta Lombok fins a Labuanbajo (ciutat des de la que es visita el PN Komodo) perquè si bé les odissees terrestres i/o marítimes han sigut la constant que han marcat els nostres dies a Indonèsia, aquesta destaca per sobre de totes.

Les agències venen bitllets combinats (pels quals pots arribar a pagar el doble o el triple) amb els quals no t´has de preocupar per res, però viatjar per indonèsia, sense barallar-te pels preus, emprenyar-te perquè mai arribes amb el temps previst, amb un bus a petar de gent, més porcs, més gallines, i que el més probable és que s´espatlli a mig camí…No té la mateixa gràcia.

Recorregut: Bemo (furgonetes petites per a passatgers, per a viatges curts) Kuta-Sengkol, Bemo Sengkol-Praya, Bemo Praya-Algun punt a la carretera de Mataram, esperar el bus direcció Labuan Lombok, ferry Labuan Lombok-Poto Tano (Sumbawa), Bus Poto Tano-Bima (el vàrem agafar dintre el mateix ferry, no hi havia prou places i en Joan va anar 8 hores assegut sobre una caixa de Coca-Cola), a Bima ja no hi havien busos cap a Sape fins l´endemà, ens ofereixen dormir al bus, i acceptem (quina millor manera de reservar plaça….!!!!), bus Bima-Sape, on hi havíem d´agafar el ferry direcció Labuanbajo a les 9 del matí, però aquell dia no n´hi havia fins a les 5 de la tarda (quina sorpresa!!!...), vàrem aprofitar el dia per llogar una barca i anar a veure una illa que hi havia a prop de Bima, amb uns quants viatgers més que també s´havien quedat tirats, i val a dir que tenia un corall intacte, platgetes de sorra blanca i aigua transparent, que conformàvem un petit paradís, encara per descobrir, finalment a les 5 de la tarda arribava el ferry que ens portaria a Labuanbajo a la illa de Flores.

A les 4 de la matinada, després de 44 hores, quasi sense dormir, sense una bona dutxa i menjar quan vam poder, per fi estàvem a punt de veure el llegendari llangardaix més gran del món: El dragó del Komodo.

Tot i el desfet de temps, que va suposar aquest trajecte, va ser divertit anar coneixent pel camí, a tots els companys viatgers, que veníem de diferents llocs però que tots portàvem la mateixa destinació, i que més tard aniríem coincidint per tota la illa de Flores.

La Kari i la Karin, d´Arizona, amb les quals vàrem compartir “habitació” al bus de Bima i que sense saber-ho en aquell moment, s´acabarien convertint en les nostres companyes de penúries.

En Julien de França (www.juliooo.fr), que porta 8 mesos per Àsia, i encara no s´ha ni plantejat tornar a casa.

I l´Emilie i l´Spyros, també de França, que tenen planejat viatjar per Àsia durant un any, i ja porten 6 mesos,(http://www.rizetbamboo.fr/le_off).

MÉS PLATGETES A LOMBOK (Nusa Tenggara)

Des de  Cemoro Lawang, ens vam dirigir directament a les Illes Gili, passant de llarg per Bali, ja que no ens venien de gust visitar les zones més trillades d´Indonèsia. Pel que hem sentit, més endavant, segons les opinions d´altres viatges, no ens penedim d´haver pres aquesta decisió.

Les Illes Gili, són un conjunt de 3 petites illes situades a la punta Nord-Occidental de Lombok.

A mida que la barca es va acostant a les seves costes, descobreixes que no t´has equivocat: Aigües color turquesa, llargues platges de sorra blanca que conviden a passejar i tranquils bungalows a la voreta del mar.

Nosaltres vàrem escollir, la més petita del conjunt, Gili Meno, amb platges excel.lents, on hi campen tranquil.lament, gallines, gats, gossos i cabres, algun warung destartelat, guitarres a dojo, un poblet interior de només 300 habitants, i que encara no han convertit en una Eivissa a l´Asiàtica, com passa moltes vegades en aquest continent.

Les Gili, rodejades d´esculls de corall, accessibles nadant des de la platja, ofereixen zones excel-lents per a l´immersió i l´snorkel, que malauradament, ja no ens varen resultar tant sorprenents com al principi del viatge. Hi ha gran quantitat de tortugues, que ni tant sols fugen quan et veuen, de les quals no en tenim proves gràfiques, perquè la nostra càmera subaquàtica, comprada fa un més escàs a Kuala Lumpur, en va deixar tirats inesperadament… va morir de cop i sense previ avís.

Observant com una tortuga rosegava un corall i ens mirava de reüll amb els ulls petits i rodonets, a menys d´un metre de distància de nosaltres, vam patir la primera baixa en qüestió de càmeres.

Sortint de les Illes Gili, ens vàrem veure obligats, a passar per Mataram, a veure si aconseguíem que algú ens arregles les nostres càmeres. Sorprenentment vàrem trobar servei tècnic de Sony i Panasonic. Pel que fa a la sony subaquàtica, ens van dir que no tenien eines per obrir-la, que ni garanties internacionals ni hòsties, i 1000 excuses més, que venien a dir: Aquí no ens mengem els marrons del altres, i si vols una càmera nova, torna a Kuala Lumpur…

Pel que fa a la Panasonic, un senyor molt atent ens va dir, que el zoom es podía arreglar, però que havíem d´esperar 48 hores.

Va ser així, com mig per casualitat, vàrem descobrir la destartalada Kuta Lombok i l´espectacularitat dels seus paisatges, format per una serie de badies amb aigües turqueses i sorra blanca. És un paradís per el surf, ple de trencants d´aigua aptes per a principiants, i per esportistes de primer nivell. Com que encara no ens ha donat pel surf, nosaltres ens vàrem dedicar a recórrer la carretera, a trossos quasi intransitables, que circula arran de costa passant per platges idíl-liques com la de Tanjung Aan, Selong Blanack o Mawi, i penya-segats espectaculars, amb un onatge que si acollona vist des de la sorra, no volem imaginar quina impressió deu fer sobre una taula de surf.

Passades les 48 hores, va arribar el fatídic dia, en que aquell senyor tant atent de la Panasonic de Mataram, ens va enviar un mail, per dir-nos que ja havia arreglat el zoom de la càmera, peeeeeeeeeeeero, que s´havia carregat no se quin cable, que la pantalla no funcionava, i que no hi havien recanvis a Indonèsia. I així, senyores i senyors, com si es tractés d´una maledicció, acaba la trista història de les nostres càmeres fotogràfiques.

ACUDIT DE LA SETMANA: Que fan en Joan i l´Esther, sense càmera de fotos, fent la volta al món?...Tirar fotos amb l´Iphone…

Actualitzem fotos Indonèsia

GUNUNG BROMO (Java)

Vàrem deixar enrere el verd de les selves, i en unes hores, en trobàvem badant, davant el paisatge llunàtic del volcà Bromo.

El conjunt del Parc Nacional Bromo, amb el propi Bromo de 2.392m d´alçada, i un cràter de 10Km d´amplada, alçat en un mar de cendre i sorra volcànica (Laotian Pasir) , i envoltat pel cims  Kursi (2.581m), i el Batok (2.440m), i el volcà Semeru (3.676m) el sostre de Java i un dels més actius de la illa, forment un paisatge de bellesa sobrenatural.

Probolingo, a 5 hores amb bus de Surabaya, és la porta d´accés al Volcà Bromo, situat concretament de Cemoro Lawang, que fa de balcó, cap a les espectaculars vistes del volcà i els seus voltants.

La visita a aquest Parc Nacional, és pot fer per compte propi, amb tranquil.les passejades. El Gunung Bromo ofereix la seva millor cara a la sortida del sol. L´esforç d´aixecar-se a les 4 de matí i fer una passejada de 2 hores, fins al Gunung Penanjakan, just davant del Bromo, es veu recompensat per l´espectacle, que ofereix el sol a mida que s´aixeca el dia, i projecte la seva llum sobre el paisatge, mentre el Gunung Semeru, fumeja impassible, fent cara de bon minyó.

També és possible pujar fins el cràter del Bromo, creuant el Laotian Pasir (mar de sorra), fins a la base del volcà, i pujant els 253 graons, que et porten fins a les vores, de les entranyes fumejants del volcà.

La cara amarga de la visita al Bromo, és que la tempesta de sorra que ens va enxampar, quan érem al cim del cràter, va ferir de mort el zoom d´una de les nostres càmeres fotogràfiques. Aquest seria el primer d´una successió de fets, que acabaria en una orgía de càmeres per llençar.

TANJUNG PUTING (Kalimantán)

Kalimantán alberga una de les últimes grans selves tropicals del planeta, i és refugi de quasi tota la població mundial de l´últim gran simi asiàtic: L´Orangutan.

Aquest era el nostre objectiu, juntament amb el Proboscis Monckey (“mono narigudo”), amb la panxa grossa i el nas llarg, espècie que es troba únicament a Borneo. En el PN Tanjung Puting, la presencia d´ambdós animals està assegurada. Tot i que els Orangutans ja els havíem vist a Sepilock (Malàisia), aquí els tens a tocar, però en el sentit literal de la paraula. Sovint has de fer un pas enrere, perquè et passin pel costat, i aguantar-te les ganes d´acariciar-los l´esquena. La seva mirada és irresistible i el seu desplegament de “moneries” encomiable.

El que diferencia la visita a aquest parc, de qualsevol altre aventura selvàtica, és el sistema de transport, menjar, i allotjament. Vam estar 3 dies, remuntant el riu Sekonyer amb un Klotok, visitant els 3 campaments situats a la selva (Leakey, Pondok Tangui i Tanjung Harapan), navegant de dia a marxa lenta per les aigües tranquil-les del riu, observant fauna, menjant, dormint, menjant, dormint, menjant dormint i tornant a dormir al vespre a la coberta del vaixell, en mig de la selva i els seus sorolls.

Un Klotok, és un vaixell, amb més o menys comoditats (depèn del que paguis, o no…), que per nosaltres va resultar ser un oasis mòbil, i un plaer inesperat a Kalimantán, amb una tripulació excel.lent, sobretot per la cuinera, que es deuria pensar que veníem de passar una guerra, i per l´Arsyad, el nostre guia Dayak, que es coneixia la selva pam a pam.

L´experiència del Klotok, no és barata, pels stàndards Indonesos, però és del tot recomanable, i si tens sort amb el vaixell i la tripulació, es pot convertir en una experiència única.
Aquest va ser el nostre últim destí a Borneo. Des de l´avió que ens portava a Surabaya (Java), poc abans d´aterrar, vèiem les primeres cases d´obra i teulades metà.liques… Allà mateix vàrem començar a enyorar Kalimantán.